Núria Andorrà: La memòria de les esquelles de l’avi

La pandèmia va ser un moment d’inflexió per a moltes persones; també per a la percussionista i compositora de nova creació Núria Andorrà (Bellpuig, 1980). «Em vaig qüestionar, vaig pensar si plegava, si em reinventava...» I unes esquelles de l’avi que la seva tieta guardava en unes golfes que volia netejar la van posar sobre la pista del que volia fer: «Vaig sentir que em dedicava a fer música des de petita, amb la vida a casa, al camp...». Andorrà va ser conscient de com «l’escolta és una eina històrica per comunicar-nos i com l’estem perdent». Va tornar a l’arrel, a les seves arrels, als «sons orgànics» que li permeten crear «música contemporània».

La vintena d’esquelles que es conservaven del seu avi, el Paquito Andorrà, pastor, van ser la «llavor» que arribaria fins a la instal·lació sonora Esquellòrium, que presideix l’entrada al pati del Casino i que es podrà veure fins diumenge. Les converses amb la seva àvia Carme Martí en aquells dies de mascaretes i contacte restringit van fer la resta: «Ella no va ser lliure per escollir, va haver de deixar d’estudiar i es passava el dia sola esperant que l’home tornés. Ella hauria volgut tenir la vida que tinc jo». D’aquí, el 2021, va néixer Nu.A (de Núria i Andorrà), un primer espectacle «molt feminista» que burxava en els seus orígens i que, tot i partir de les esquelles de l’avi, «homenatjava l’àvia». Va ser la primera part d’un tríptic que va continuar amb Ni.U, que estrenava el 2023 a la fira manresana i acabava, l’any passat, amb Gota de secà, sobre l’aigua i la sequera.

L’Esquellòrium que es pot veure aquests dies a Manresa neix d’un encàrrec del Museu de la Música de Barcelona i que des del passat febrer i fins aquest juny presentava en suspensió del sostre d’un dels ‘foyers’ d’aquest equipament prop d’un miler d’esquelles que havien estat usades durant dècades en la pastura de ramats d’arreu de Catalunya. Aquella instal·lació, que va tenir la seva arrel el 2020 a Fira Tàrrega, arriba a la Mediterrània amb la meitat de les esquelles, 500, explica Andorrà, en el primer cop que la instal·lació ocupa un exterior: «Ens hi hem atrevit!». I funciona. I sorprèn. És un reclam per a grans i petits que «activa alguna cosa de l’ADN de tothom: la memòria d’unes vacances, les històries dels avis...», reflexiona.

Aquestes esquelles surten d’un treball de recerca que Andorrà va dur a terme per trobar-les. Provenen de 10 ramats de 10 pastors. A Manresa, explica, «sobretot n’hi ha d’un. Saps que cada ramat té el seu so? L’escolta és diferent. Les esquelles es posen a les ovelles que es perden i a la bona», somriu. Les esquelles es manipulen a través de tibadors i tots tenen el seu so... I aquest so que remet Andorrà als seus orígens familiars és el que la va fer reconnectar amb la seva professió. Percussionista primer, diu, ha viatjat a països com Índia, Turquia, explorant i aprenent. Però el so que trobava era «molt llunyà»; aquest és el de casa.

En un exercici de subtilesa i força, l’actuació que l’artista va fer ahir consistia a manipular aquesta xarxa que uneix les esquelles en suspensió, acompanyada de Federica Porello a la dansa i d’Ariadna Torné al violí. Tramat es pregunta sobre la col·lectivitat a partir de la idea del ramat; i com diu Andorrà, «la xarxa d’esquelles simula aquesta connexió entre les persones». Una pantalla ensenya vídeos de ramats enregistrats amb drons creats amb Sara Boldú que acompanyen la instal·lació. Perquè aquest Esquellòrium té un doble ús: d’una banda, és un «instrument i de l’altra una instal·lació sonora». Per a alguns, un cel d’esquelles; per a ella, «una muntanya al revés». A cadascú, el seu so.

Subscriu-te per seguir llegint