Magdalena Blažević: L'autora que parla de la guerra de les dones i dels nens

«No sé quan acaba una postguerra», diu l’escriptora Magdalena Blažević, «però, per a nosaltres, entre la guerra i la postguerra l’únic que va canviar van ser els trets». Blažević va néixer a Žepče, Bòsnia i Hercegovina, el 1982, on deu anys després esclataria el conflicte: «durant el període bèl·lic, llegia contes fantàstics sobre princeses i cavallers per escapar de la realitat. Ara escric llibres sobre la guerra on els protagonistes són dones i nens», continua.

L’escriptora va debutar al món literari tardanament, a l’edat de 38 anys, amb la publicació d’Svetkovinava, un recull d’històries sobre dones del seu poble: «hi vaig tornar amb la intenció de parlar amb les dones que havien viscut la guerra sent més grans que jo», explica. El llibre, finalista del premi croat de prosa de ficció Fric (Nagrada Fric), retrata la guerra que van viure aquestes dones, víctimes de casaments, violacions i avortaments il·legals. «La meva àvia tenia sis fills. No es volia quedar embarassada i va voler avortar saltant d’un lloc molt alt… no tenien diners», diu.

Tres anys després es publicava la seva primera novel·la breu, aquest cop amb traducció catalana: A finals d’estiu (de la manresana L'Agulla Daurada, 2023). La ficció comença amb una matança brutal, «una història familiar», assegura l’autora, que va viure quan tenia 11 anys. Era el 1993 i el 1995 n’escriuria un fragment al seu diari personal: «La por té color. Quan recordo aquell episodi, veig la cara de la meva germana de groc, de verd… se m’hi apareixen tots els colors en una petita fracció de segon». Al cap de 25 anys recuperaria la història i, a partir del record, teixiria una ficció sense posar nom als culpables. En la prosa de Blažević el nacionalisme no hi té cabuda; el dolor «és universal»: «No busco crear més tensió. Les víctimes no som nacions. La meva història és la mateixa per a totes les que ho vam viure i les que ho viuen avui».

Tot i ser cert que els personatges no tenen una identitat nacional definida, l’origen de Blažević és inconfusible: paisatges, plantes, vestits, accessoris i costums, tot és balcànic. De fet, de manera poètica - una que li és ja característica - l’escriptora diu que, el seu, és el «llenguatge del paisatge bosnià, de rius, boscos i camps». Jordi Cumplido (Manresa, 1981), el seu traductor al català, parla de la dificultat que les referències florals i folklòriques (el shubara, per exemple, que és un tipus de barret), així com el llenguatge líric i la seva estructura en frases curtes, li van suposar.

No busco crear més tensions. Les víctimes no som nacions

Llenguatge que s’exemplifica perfectament en la tercera obra de la bosniana i la segona traduïda al català: El temps de la collita (L'Agulla Daurada, 2025). Tal com el seu nom indica, aquí el món físic cobra importància. El relat recull experiències de tres generacions de dones, entre les quals la protagonista, una fotògrafa de mitjana edat. «M’agrada molt la fotografia i, sovint, faig fotos d’allò que vull escriure. També tinc predilecció per les cases i els llocs abandonats, són com museus on pots imaginar la vida dels qui hi han viscut…», confessa l’autora.

El gust per l’espai viscut i abandonat es convertirà en el leitmotiv del relat: la casa deixarà de ser un lloc segur, el vincle familiar es convertirà en motiu de distància i la sensualitat del cos lluitarà per imposar-se a la decadència. «Les dones van començar a parlar i a escriure sobre la guerra molt més tard que els homes», assegura Blažević, «Estava cansada de llegir sobre herois i batalles, ningú no parlava de la guerra dels nens i de les dones. Jo només volia una novel·la des d’una perspectiva femenina».

Potser per aquest mateix motiu escrivia la premi Nobel Svetlana Alexievich, als anys 80 i sobre la 2a Guerra Mundial, La guerra no té cara de dona i potser també per aquest motiu, Blažević decidia incloure en aquella obra el fragment més dur que ha escrit mai: una violació a casa de la protagonista. «Vaig conèixer històries de dones que havien estat violades durant la guerra, violades en camps de concentració. Vaig estar un mes escrivint el capítol fins a trobar les paraules exactes per explicar-ho. No va ser gens senzill».

Les dones vam començar a parlar i a escriure sobre la guerra molt més tard que els homes

El món de les dones, segons Blažević, «és molt més complex» que el dels homes i fer-s’hi un lloc no és feina fàcil. En efecte, ella mateixa va començar a escriure quan va considerar que tenia el temps i l’espai per a fer-ho, malgrat que les paraules i la voluntat de plasmar-les hagués conviscut amb ella des que tenia onze anys. «Per escriure necessites avorrir-te una mica i envoltada de tres criatures, havent de mantenir la casa, cuidar del marit i treballant a jornada completa, no sempre trobes el moment», afirma. Però tota dona ha de poder tenir el seu món; quan el troba pot escriure’l i, sobretot, descriure’l. «Sé que dones com la meva mare no van poder tenir mai aquest món propi, no podien divorciar-se, no tenien una història. Ni tan sols sabien escriure…»

Magdalena Blažević acaba de publicar una darrera novel·la, Vučja kuća, que encara no està previst que estigui disponible en català. L’autora, però, que pot ser llegida en set llengües, n’agraeix la traducció. «La gent, a Bòsnia, segueix sent pobra», assegura, «seguim vivint la guerra». La literatura, aquí, serveix per fer-nos-la més present.