«Rigola et despulla d’emocions i artificis, només la paraula»

No era fàcil portar "El mestre i Margarita", la cèlebre novel·la de Mikhail Bulgakov, al teatre, però Àlex Rigola n’ha sortit tan ben parat que s’han hagut de programar més funcions de les inicialment previstes. En el repartiment, fent dos papers, hi trobem el manresà Jordi Figueras (1966).

Per quin moment passa?

Abans del Lliure vaig estar al Teatre Principal de Mallorca per fer la versió teatral de la novel·la "Reis del món", del Sebastià Alzamora. Vaig anar a fer un càsting, amb el José Martret, un director mallorquí que viu a Madrid, i em van agafar directament. L’adaptació era del Josep Maria Miró i vaig estar amb el Toni Gomila, en Blai Llopis i la Carme Conesa. La llàstima és que no l’hem pogut fer a Catalunya.

Sembla estrany.

No sabem ben bé per què. En principi, ens ho havia de portar a una productora privada. I ens volien portar a un teatre molt petit de Barcelona, però és una gran producció. Vam guanyar el Premi al millor espectacle de l’Associació de Teatres Públics de les Balears. No haver vingut aquí és una espina que tinc clavada al cor, i més perquè jo tenia un paper molt destacat. I, en canvi, vam anar a Madrid a fer-la.

Ara el tenim al Lliure.

Em va trucar directament l’Àlex Rigola, el dia de Sant Jordi, precisament, ho recordo bé perquè és el meu sant. Em va preguntar si estava fent algun paper, li vaig dir que no i em va respondre que ja tenia una cosa a fer. No m’ho va haver de dir dues vegades.

Ganes de tornar al Lliure?

D’entrada, perquè mai no havia treballat amb l’Àlex, i en tenia moltes ganes. Havia vist coses seves i em venia molt de gust. I, a més, és el Lliure, per mi és la casa sagrada de la creació a Catalunya. Hi vaig estar a finals del 2022 amb Fàtima, dirigida pel Jordi Prat i Coll.

Té devoció pel Lliure?

És un teatre molt agradable, només travessar la porta ja ho notes. A diferència del TNC, que és més fred, ... parlo de l’edifici. Com a sensació de l’actor que hi entra, al Nacional tens aquella cosa d’entrar en una gran farmàcia, en canvi, el Lliure és una cosa molt més acollidora. I ho dic amb tot l’amor pel Nacional, eh. El Lliure és un teatre excel·lent, per la història que té, els referents com Fabià Puigserver. Va ser la consagració del teatre català contemporani. De jove, era el teatre en el qual volia treballar algun dia, i ho he fet unes quantes vegades.

Com ha estat treballar amb Àlex Rigola?

Fabulós. Tu et pots fer una imatge d’una persona, tenir apriorismes. L’Àlex ha treballat molt a Catalunya, va dirigir els teatres del Canal, a Madrid. Penses, a veure de quin pal va aquest paio, i és una persona dura pel seu decàleg interpretatiu, però en canvi és molt franc i divertit, de tracte molt directe, amb ganes de fer teatre per passar-s’ho bé. He connectat molt amb el seu sentit de l’humor, que a "El mestre i Margarita" n’hi ha molt.

A què es refereix quan parla del decàleg interpretatiu?

Quan va començar al Heartbreak Hotel, el nou teatre que va obrir a Barcelona, va deixar de fer grans espectacles per entrar en una manera de fer que consisteix en despullar l’actor de les emocions. Qualsevol artifici o emoció que hi posis de més, ell te la treu. No vol que aprenguis el text fins quinze dies abans de l’estrena, o menys. Fora emocions, forra artificis, vol que tot se centri en la paraula. O sigui, comences els assajos amb el text a la mà, llegeixes una frase, mires el company, i has de saber què vols del company dient-li la frase, quin és l’objectiu.

Molt natural, tot plegat?

És l’únic que li interessa, ni gesticulació, ni emoció, ni res de res. Em venia molt de gust entrar en aquesta forma interpretativa. Evidentment, a la sala Fabià Puigserver, amb 500 persones, això no salta pels aires, però s’ha de modificar. No estem a la sala Heartbreak, on hi caben una setantena de persones. Al Lliure has d'apujar el to, però tot i així, a nivell d’emoció, de gest, hi ha tota una sèrie d’escenes que estan molt contingudes, molt dirigides, i fins i tot les escenes més cafres, més bèsties, també. La bestiesa, la salvatjada més gran que puguis fer a l’escenari, està completament mil·limetrada pel Rigola. Com ho feia el Chaplin.

S’hi troba a gust, doncs?

Aquest ha estat el gran treball i la gran experiència amb l’Àlex. Jo tinc l’escena d’obertura i després interpreto un doctor francès. La història passa a Rússia, l’home és francès, i es una escena pel broc gros, però absolutament mesurada.

I què busca Rigola amb tot això?

Això ho hauria de respondre ell, però pel que diu no és que es cansés de fer grans espectacles, però sí que va voler anar una mica a l’arrel de la interpretació, per això aquest decàleg, per connectar amb la interpretació pura i amb el públic. Una altra premissa és la desaparició de la quarta paret. En la majoria d’espectacles que fa a la Heartbreak, es dirigeix directament al públic. Hi ha molta part de l’espectacle que es diu a la gent, és l’interès de parlar amb el teu interlocutor, i no pots mirar a terra, està prohibit, només pots mirar als ulls. Tampoc pots fer veure que penses, has d’accionar. És aquesta necessitat de passar del gran espectacle a un més intimista.

El Lliure, de petit, no en té res.

Ell va dir que aquestes incursions al Lliure eren com anar a dinar a casa els pares el diumenge. Li ve molt de gust. A "El mestre i Margarita", el dimoni aterra a Moscou amb el seu sèquit i fa tota una sèrie de trapelleries, posa la ciutat cap per avall. Aquí, l’Àlex ha tingut la necessitat d’anar al gran espectacle, perquè l’adaptació de la novel·la ho demana. Tot i que l’obra té dues cares, una és l’aventura dels dimonis entrant a Moscou, carregant-se l’establishment de l’època, i l’altra és la història de Ponç Pilat i Jesucrist. I és aquí on entrem en un terreny molt més íntim, on es pot veure més tota la part del decàleg.

Coneixia la novel·la?

No la coneixia, però vaig tenir prou temps per llegir-la abans de començar. És una gran novel·la de 600 planes que Bulgàkov va escriure durant trenta anys perquè fins aleshores no li van deixar publicar. Es va carregar l’establishment rus del moment, fins i tot el literari, que estava al servei d’Stalin. Empipat, va fer venir el dimoni a Moscou i, paradoxalment, el què havia de ser el mal li serveix per fer el bé i netejar tot aquest establishment al servei del poder censurador rus.

Amb trenta anys, tens temps de pensar bé el que vols dir.

Apareix el tema del bé i el mal, els seus fantasmes: per què no em deixen publicar l’obra? D’aquí la presència d’un Ponç Pilat molt més humà que acaba tenint un sentiment de culpa molt gran per haver lliurat Jesús als jueus. Altres temes són el poder del relat, qui el domina, i per això hi surt Jesús dient que el que va dir Mateu sobre ell als Evangelis no és la veritat.

La novel·la aborda temes de gran profunditat.

La violència del poder sobre les persones, la censura, el bé, el mal, la culpabilitat. I l’amor, és clar, de Margarita cap al mestre, que fa que es vengui l’ànima al diable.

No devia ser fàcil portar tot això a un escenari?

Gens. I no sé si la comprensió de tot plegat no arriba fins i tot molt després que hagis vist l’obra. A mi, en la primera lectura, em va costar d’entendre. I et diré més, vam tenir poc temps per preparar-la, un mes i mig escàs. Jo, la segona part, la vaig veure una setmana abans d’estrenar. I vaig caçar coses que m’havien passat per alt en la primera visió. La primera vegada que vaig veure tota l’obra em va semblar una cosa i, a la segona, una altra que també podia ser. És una versió bastant suggerent. Penso que, teatralment, funciona molt.

Com entoma treballar amb actors joves com la Laia Manzanares i el Nao Albet?

Aquí soc el més veterà! Però fa temps que practico aquest diàleg intergeneracional. Amb el Nao és el tercer cop que hi treballo. Recordo que vam estar plegats a Dictadura-Transició-Democràcia, al Lliure, i en un musical en anglès. He procurat estar en contacte amb gent jove perquè t’enriqueixen molt, veure la dinàmica que porten, l’energia. És xulo perquè semblen tan despreocupats, però és que van tan ben preparats ... Jo encara soc d’una generació que ens atabalem molt per les coses, d’anar molt abans al teatre, escalfem la veu i el cos, ens posem nerviosos. Ens preocupem per les escenes, ens n’anem molt preocupats a casa i després no dormim. I aquests joves tenen una altra manera de portar les coses, molt més funcional, s’hi posen quan s’hi han de posar, però saben desconnectar. I sabem gaudir de la vida. És molt d’admirar.

Després del Lliure, veurem el muntatge a Manresa?

No, jo crec que no. No en tenim cap notícia, i les grans produccions el Lliure no les mou gaire. Que jo sàpiga, no.

Quan acabi aquest projecte, en té algun altre en perspectiva?

Sí, i tant. Tornaré a treballar amb l’Àlex Rigola, i al març estaré a la Heartbreak amb "Retorn a Haifa", la versió teatral de la novel·la de Gassan Kanafani, sobre el tema de Palestina, amb l’Ariadna Gil, la Chantal Aimeé i el Carles Roig. Serà una obra potent, pel moment que vivim. A final de temporada tornaré al Lliure per fer "El fill", del Nobel Jon Fosse, amb direcció del Ferran Utzet i la Mercè Pons i el Guillem Balart. És fosca, minimalista, compromesa.

Subscriu-te per seguir llegint