«El moment convuls que vivim el reflecteix la ficció i això beneficia el Clam»

«Aspirem a fer un festival de classe A». Ho deia quan va agafar el timó del festival. Encara ho pensa?

En termes de programació, segur. És molt bona i increïblement professional. I no ho dic com a pare orgullós del seu fill sinó perquè el festival projectarà 11 pel·lícules preseleccionades als Oscars 2026. És una dada que explica la qualitat del que tenim. De festivals de categoria A només n’hi ha un a cada país i nosaltres no podem aspirar a superar Sant Sebastià perquè literalment té 100 vegades més pressupost que nosaltres.

Programació de classe A.

Si es vol dir així sí. El que passa és que no tot és la programació; els festivals tenen altres aspectes i el Clam ve del món amateur; aquestes arrels hi són.

Però tornem a aspiracions. Professionalització?

Vam plantejar un model i crec que hem aconseguit que aquest model funcioni. Millores? Tot es pot millorar, estructura, comunicació, publicitat... aspirar a la professionalització? Marge n’hi ha.

El Clam ha de ser el gran festival social de Catalunya?

Volem fer realitat el seu nom: Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya, per tant, el nostre objectiu és que sigui una referència en el territori català.

L’any passat es va signar un conveni amb una governança compartida i una regularització de rols després de demanar canvis estructurals i més recursos. Continua igual?

Sí, es va signar un conveni per quatre anys que està vigent, que es manté i que continua funcionant de la mateixa manera.

De quin pressupost parlem?

D’uns 150.00 euros.

És suficient?

Aquesta xifra significa que som un dels grans esdeveniments cinematogràfics que hem tingut en aquesta comarca a efectes històrics i això s’ha de valorar i s’ha d'apreciar. Però el valor és molt més gran. Si la feina que fa el Jordi González [gerent del Bages Centre i compartint direcció tècnica del festival] l’hagués de fer un extern valdria desenes de milers d’euros. Ell no la cobra. Però tornem al que parlàvem abans. És obvi que si es vol professionalitzar es necessiten molts més diners.

5.000 espectadors en la darrera edició. És una bona xifra tenint en compte que abans que vostè i el nou equip agafés les regnes el Clam patia per manca de públic?

Crec que és una xifra que demostra l’interès que desperta el festival i la seva programació. El pòsit ajuda, però per créixer més necessitaríem una estructura comunicativa més potent, de l’estil de projectes com Temporada Alta o Tàrrega, allunyats de Barcelona, però que reben públic d’arreu.

El cinema social viu un bon moment?

Sí, i la pregunta també explica el que està passant amb el festival. Quan una pel·lícula intenta tirar endavant, buscar subvencions i públic potencial i ja pensa que ha de tenir un cert rerefons social. Subvencions de la Generalitat ja hi estan vinculades. Això ens facilita molt la feina. Quan mires les programacions de festivals ja veus que cada cop més tenen més una voluntat d’apel·lar a aquesta consciència. En què ens ajuda? A què la programació contingui algunes de les pel·lícules més premiades dels certàmens i les més interessants que es podran veure a la cartellera perquè, en gran manera, són rigorosament socials.

5.000 espectadors és una xifra que demostra l’interès que desperta el festival i la seva programació

És a dir, és un gènere que avui dia genera l'interès de tothom.

Totalment, i té més pes cinematogràfic. Les pel·lícules es construeixen pensant que han de tenir un interès social. I això està relacionat amb el món actual: No podem oblidar que ens trobem en un moment en què la societat està vivint una situació molt extrema i això, desgraciadament, també ens ajuda. El moment tan convuls que vivim el reflecteixen les ficcions... i això pel festival és bo.

Quantes hores de festivals suma per muntar la programació?

Moltes! (riu) Estem contents de menjar poc i dormir poc. Al llarg d’aquests anys hem picat molta pedra. Al principi havíem d’explicar les nostres intencions: projectar el millor cinema disponible, ara moltes distribuïdores ja ho saben i sovint el que fan és adreçar-se a nosaltres.

Era un dels seus objectius a mitjà termini.

Sí, ha estat una bonica evolució. Per descomptat que hi ha molta feina a fer i per descomptat que som el festival que som. Però hem avançat en aquest sentit i hi ha molta gent que ja sap el tipus de cinema que fem i que vol establir una complicitat amb nosaltres.

Que les pel·lícules es projectin en una sala de cinema professional ajuda?

Indubtablement. El Bages Centre és completament essencial perquè el festival funcioni com funciona i projectem molts dels films que fem. El Bages Centre no és un cinema més. Hauríem de ser conscients que és un dels millors del país.

El Clam ha de ser un festival de descoberta per al públic?

El Clam és un festival que selecciona molt el que s’ha fet en els festivals anteriors, fem molta tria. Tenim moltes estrenes catalanes i esperem que la gent vingui a veure-les per primera vegada aquí. En aquest sentit, sí que hi ha el component de descoberta, segur.

Bages Centre és indispensable per al festival i per poder projectar molts dels films que tenim

Si li demano tres títols imprescindibles d’aquesta edició?

El film de la inauguració, La voz de Hind. Es va endur el Lleó de Plata a Venècia i representa a Tunísia als Oscars. I és actualitat cent per cent. És l’àudio real d’una nena que està en un bombardeig a Gaza mentre la pel·lícula únicament dramatitza el que té lloc en el servei d’emergències. La reacció del públic a Venècia és de les més extraordinàdies que he viscut mai. Explica molt bé la situació al límit que s’està vivint.

Li recomanaria a Trump?

A qualsevol ésser humà i si Trump és humà, també.

El segon títol?

El de clausura, The President’s Cake. Un film iraquià sobre una nena que rep l’encàrrec de fer un pastís d’aniversari per a Saddam Hussein... És una pel·lícula molt empàtica, divertida, entranyable, emocionant... Va rebre el premi del públic a Canes i també representarà Iraq als Oscars. És deliciosa. Un molt bon tancament.

I el tercer?

Father Mother Sister Brother, de Jim Jarmush. Lleó d’Or a Venecia, és un film sobre solituds compartides que reescriu l’estil d’un poeta urbà com és Jarmush però aquest cop d'una manera molt més emocional i colpidora. És una pel·lícula molt important en la seva trajectòria i també per al Clam perquè el festival serà un dels primers llocs on es projectarà a Espanya. És una estrena catalana, que s'haurà projectat a Valladolid unes poques hores abans. És el darrer títol que va entrar a la programació.

Alguna espineta?

Sempre n’hi ha. Mira, el divendres 24 s’estrena Deliver me from nowhere, el biopic de Bruce Springsteen, que ha funcionat molt bé al Festival de Nova York. La vam demanar però la distribuïdora ha decidit no estrenar-la enlloc més. Anirà directament a sales. Ens hauria agradat tenir-la perquè és un reflex de la militància social de Springsteen. Però...

Per tot plegat, asseguraria que és la millor programació dels darrers quatre anys?

Possiblement. Cada festival valora la seva influència per la capacitat de fer premières mundials; nosaltres d’això no en fem.

Inauguració, avui al Bages Centre

El Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya, el Clam, donarà avui el tret de sortida a la seva 21a edició que se celebrarà durant nou dies a Manresa i Navarcles. Avui, la inauguració es farà a les 9 del vespre, a la Sala 1 del Bages Centre. Després dels parlaments, es projectarà la premiada La voz de Hind, de Kaouther Ben Hania. La projecció tindrà la participació del moviment Aturem les guerres.

Però els agradaria?

Per descomptat (riu). Canes va projectar 9 films preseleccionats als Oscar; nosaltres, 11. Què vull dir? Que programadors i públic hem d’estar contents de tenir aquest nivell de qualitat.

Anems als Premis d’Honor. Perquè Sissako, Aymerich, Riambau i Bordas?

Escollir els Premis d’Honor mai no és fàcil. Abderrahmane Sissako és un director de referència internacional, un dels realitzadors africans més importants de tots els temps. Era un nom desitjadíssim! Pilar Aymerich és un acte de justícia que neix de la complicitat entre el festival i memoria.cat; el crític d’aquest diari, Jordi Bordas ja fa anys que s’ho mereix! A banda de ser com un segon pare per a mi, és una de les persones a qui els cinèfils de la Catalunya central més li devem. Llegir una crítica delJordi és reconciliar-se amb el millor cinema i amb el millor humanisme. I Esteve Riambau és, com Jaume Figueras o Àlex Gorina, noms cabdals per ajudar a difondre el cinema a casa nostra.

Quin consell donaria a un espectador que s’estreni al Clam?

Que es deixi portar pels seus gustos i que aprofiti la programació tant com pugui.

Subscriu-te per seguir llegint