«El cine t’obre la porta a moltes realitats»

«La revelació divina la vaig tenir amb Bonnie i Clyde». Jordi Bordas (Manresa, 1960) és un dels noms imprescindibles de la cinefília de la ciutat. Amant dels films coreans, ahir portava un pin a la camisa de Parásitos, de Bong Joon-ho. Avui (16 h, Bages Centre) rebrà el Premi d’Honor del Clam en una conversa amb l’escriptor Joan Jordi Miralles. Vinculat des dels 17 anys a Cineclub Manresa, després es projectarà el film Cinéfilos... que no ha vist.

Jordi, serà distingit amb un dels Premis d’Honor de Clam. Què és el primer que li passa pel cap?

Que no m’ho crec. Vaig quedar sense paraules. Hi ha sorpreses gratificats i altres que no ho són: aquesta és de les primeres.

I quan l’accepta?

Penso que és un regal preciós, inesperat, però molt bonic perquè al Clam li tinc una estima especial des que em va venir a buscar el Valentí Oliveras, el 2004, i fins ara, amb el salt de qualitat i de repercussió que ha tingut amb l’Esteve [Soler] al capdavant. Però tornant al premi, tinc molt clar que és un reconeixement col·lectiu pel Cineclub Manresa, que aquest any compleix 70 anys. No és casualitat, jo personalitzo un reconeixement col·lectiu a l’entitat. I objectivament, sense el Cineclub jo no tindria aquest premi: ha estat una cadena.

A Regió7 ha signat milers de crítiques de cinema...

Sí (riu). Jo tinc la teoria que a la vida res no és casual. L’estiu del 83 va ser un any clau: acabo la carrera de medicina i em fitxa Regió7.

Què li dona el cinema?

És una porta que t’obre a moltes realitats, fascinants, enigmàtiques, enriquidores... i a partir d’aquí hi ha una altra dimensió que encara és més important, i que és el bagatge humà: totes aquelles persones interessants que m’han enriquit intel·lectualment i humanament i que gràcies al cinema he pogut conèixer. Un llarg viatge que encara espero que duri molts anys.

En qui pensa?

Hi ha molts noms però per exemple en l’Albert Macià [un dels fundadors de Regió7 i responsable del nom]. És la persona que em va fitxar al diari. No ens coneixíem personalment però hi va apostar.

Va ser una aposta arriscada?

I tant! Això també va ser una sorpresa (riu). Tenia 23 anys i havia fet algun escrit per al Cineclub. Per això et comentava que tot plegat ha estat una cadena: del Cineclub em va cridar l’emissora pirata Ràdio Llamborda i d’aquí la trucada del diari. Sabia qui era l’Albert perquè el 1978, quan jo tenia 18 anys, el Cineclub va fer un curs de gèneres cinematogràfics que va impartir ell. I quin nivell! L’Albert Macià és una figura que Manresa ha de reivindicar. Era un intel·lectual polièdric, discret, amb una vasta cultura i estimat per tothom. I quan t’estima tothom és perquè tens moltes qualitats.

El cinema m’ha permès conèixer persones que m’han enriquit: per a mi és el més important»

Recorda la primera crítica?

El grupo salvaje, de Sam Peckinpah. Vaig trigar a fer-la i amb el diccionari al costat: la meva generació no va aprendre català a l’escola.

No va pensar mai a dedicar-se al cinema?

Era una idea però la veritat és que estic molt content d’haver estudiat medicina. És una feina exigent però és un privilegi treballar amb les persones. La vaig encertar.

Però el cinema és una addició?

No, és una passió (riu). L’addicció té una connotació que desborda… A veure, jo soc un idealista, un romàntic… i quan em jubili seré bohemi a jornada completa... però també soc superpragmàtic per la meva feina.

El contrapunt.

Sí, una amiga em va dir una vegada: tu estàs entre el que és terrenal i la cosa més etèria. I jo sempre dic que he tingut dues universitats: la de medicina i la del Cineclub. El curiós és quan un malalt et parla de cine...

Expliqui.

Amb els malalts has de buscar ponts de complicitat. En tenia un, de jove, amb qui no hi havia manera. Li vaig demanar: ‘què t’agrada a tu?’, ‘el cinema’, em va dir, ‘I quin tipus de cinema?’, vaig preguntar, ‘Independent americà’, va contestar. Li vaig dir un parell de títols de Gus Van Sant... i va ser la manera d’entrar-hi sense caure en l’error del col·leguisme. Aquest va ser el cas més clar de com el cinema em va permetre obrir la porta.

«Per damunt de la passió pel cinema hi ha la passió per la vida». La frase és seva.

És que el cinema té un magnetisme que et pot xuclar. Recordo una carta d’un lector al Fotogrames que em va impressionar i que explicava que havia conegut l’amistat i l’amor per les pel·lícules... És evident que hi ha molts ponts comunicants entre realitat i ficció. El terme Shoa, per exemple, es va definir per la pel·lícula [que es projecta al Clam]. Però si la teva vida només es nodreix de cinema... malament!

Cineclub: 70 anys.

Ininterromputs, és un miracle. Ha viscut temps molt difícils però crec que ara és un bon moment. Hi ha relleu i continua sent un espai de debat, que fomenta l’esperit crític.

Quan li diuen que ha estat un ‘pare’ cinematogràfic...

És un orgull.