El cinèfil Jordi Bordas dedica el Premi d'Honor del Clam al Cineclub Manresa, la seva «universitat cinematogràfica»

Per al crític de cinema Jordi Bordas (Manresa, 1960), hi ha una diferència entre veure una pel·lícula i anar al cinema. "Quan vas al cine, l'espai t’embolcalla i vius una experiència col·lectiva", considera el manresà, que aquesta tarda ha rebut un dels Premis d’Honor del festival Clam. Bordas, que des del 1986 signa les crítiques de cinema d'aquest diari, ha reivindicat el cinema com una vivència compartida i ha explicat que, al llarg de la seva trajectòria, ha gaudit (i continua gaudint) del setè art, però allò que més l’enriqueix són les persones que ha conegut a través del cinema. Per això ha deixat clar des del principi que, per a ell, "és un premi col·lectiu, un reconeixement a Cineclub Manresa, perquè sense ells, jo no estaria aquí".

Durant l'acte de lliurament, a la sala gran dels Cinemes Bages Centre, el director artístic del festival, Esteve Soler, ha reconegut que "tots els cinèfils de la Catalunya central tenim un deute de per vida amb Jordi Bordas". Format en medicina, una professió que encara exerceix, Bordas ha estat un dels noms decisius per a la difusió del cinema en la nostra geografia. "Resulta gairebé impossible obrir el diari Regió7 i no trobar-se entre les seves pàgines una de les seves referencials crítiques de cinema o una de les seves apassionades cròniques de festivals", ha dit Soler, que ha afegit que "trobar-se amb el Jordi al davant d’una pel·lícula significa una entrada al coneixement del cinema i a l’emoció de la vida".

En una conversa prèvia al lliurament del premi amb l’escriptor i membre de Cineclub Manresa Joan Jordi Miralles, Bordas ha explicat que la seva relació d’amor amb el cinema va començar gràcies al fet que Manresa disposava de nombroses sales de projecció i que la seva mare, que era molt cinèfila, li va encomanar de seguida aquesta passió. D’aquella època, recorda la gran revelació que va tenir quan va anar a veure la pel·lícula de Bonnie and Clyde, així com l’aprenentatge que va obtenir amb les pel·lícules classificades per a majors de divuit anys que podia veure en algunes sales manresanes, o les projeccions amb versió original a l'Apolo.

Més tard, als 17 anys, ja va entrar amb contacte al Cineclub, i al cap de tres anys, recorda que ja estava a la junta. “El Cineclub ha estat la meva gran universitat cinematogràfica, la porta que em va obrir a tot el teixit cultural de Manresa”, ha explicat. Bordas va arribar a ser president de l'entitat manresana en algunes de les seves etapes de major expansió i, des d'aleshores, mai ha deixat de col·laborar amb l’entitat, que enguany celebra el 70è aniversari.

La seva vinculació al Cineclub va ser el que li va obrir les portes a col·laborar amb mitjans locals com Regió7 per començar a escriure les primeres crítiques cinematogràfiques. Després d'haver escrit milers i milers d'articles, assegura que mai ha perdut la il·lusió per anar a veure una pel·lícula i procura anar-hi sempre verge i sense prejudicis. Sovint, confessa que les idees per estructurar la crítica se li acudeixen després de nedar mentre es relaxa al jacuzzi i que una de les seves obsessions és "ser honest". "L'objectivitat és impossible, per això cal ser rigorós, no casar-se amb ningú". Un consell per als cinèfils més joves? "Tenir inquietud cinematogràfica, però sobretot alimentar-se d'experiències vitals".

Subscriu-te per seguir llegint