Oriol Pla rendeix el Kursaal

"Quina bèstia de clown!… Quin clown tan bèstia!" Divendres passat, el teatre Kursaal de Manresa acollia una de les funcions més disruptives, trencadores, sorprenents i badaboques. Una funció de gran ocasió. "Gola" creada i dirigida per Pau Matas i Oriol Pla, aquest darrer fent també d'intèrpret, convertit en aquesta bèstia escènica sense cap mena d’eufemisme, un treball unànime d’elogi per la transformació, creativitat, interpretació, trànsit i viatge escènic súmmum. Quin gran plaer teatral!

"Gola" és el pecat convertit en caprici, necessitat, principi vital. Un relat que es va desgranant en ascendència i creixent per anar obrint altres facetes i reflexions de la mà de la candidesa, innocència d’un aparentment estrany però proper i simpàtic personatge, aquesta transformació escènica i interpretativa d’Oriol Pla a l’escenari. Una sortida a escena curiosa per part de l’intèrpret, però també de l’espectador: què fa, què passa? El personatge, amb una intensa mirada, en silenci, demana un "què voleu, què espereu de mi?" Abans de començar li cal demanar perdó ("desolé" anava repetint en un to càndid i murri). Diu que faria coses que no sabia fer, coses que el seu pare no sabia fer, coses que a la seva mare no li agradarien… ho faria tot, per tant… "perdó!".

Una màquina de llaminadures, aperitius i begudes, comparteix escenari amb ell. Caprici i desig creat: vol un dònut de sucre. Demana una moneda al públic i el pitjor fa acte de presència: la llaminadura s’ha encallat dins la màquina. Comença l’aventura de l’obsessió, realment el necessitava o és un interès creat? Un responsable d’atenció al client, en Jesús, li ofereix solucions, però no n’endevina ni una: quan es té convicció, el desig creat no es pot substituir. I a escena es va desplegant una odissea descomunal i creixent, un actor en plena metamorfosi sense límits, amb una complexitat i execució física brutals, desenvolupant una peça d’estrats, de nivells, en un relat no tan lleuger ni fútil com el que vol aparentar. Un plantejament de nou paradigma desmuntat ràpidament, la cerca d’una minuciosa senzillesa. Realment és necessari? Cal? Dins l’optimisme i vitalitat de nou paradigma, on queda la frustració, la lluita, la derrota? Tenir molt no és una realització personal. Que important és tenir desitjos i que la cosa més efímera i petita et fa recordar allò desitjat i no obtingut. Tornar a l’origen d’allò que agrada sense influències ni interferències. És "Gola", és Oriol Pla. És Pau Matas en aquest procés de creació, de viatge creatiu i haver-hi arribat.

Tan sols rendir-se a l’evident i polifacètica interpretació d’Oriol Pla. Poliedrisme increïble inexplicable, proximitat, tendresa, repte, afany. On els adjectius no arriben. Simplement, cal veure-ho, s’ha de veure.

I en finalitzar el muntatge, el públic de les grans ocasions, el que la concentració enèrgica generada durant la funció fa esclatar els aplaudiments i els fa alçar de les butaques, empesos per una força invisible que cal expressar i alleujar. I així va ser, a l’entrada de Pla i Matas la platea del teatre manresà ja estava dreta amb sonors aplaudiments i allargant la presència de tots dos a escena. Una gran nit per recordar.

Subscriu-te per seguir llegint