«El cinema no morirà perquè la gent sempre reclama històries i conflictes»

Esteve Riambau és una figura polièdrica que en el món del cinema ha tocat moltes tecles. Professor universitari, crític, teòric i historiador, director de dos llargmetratges i, del 2010 al 2014, va dirigir la Filmoteca de Catalunya. Nascut el 1955 a Barcelona, Riambau va rebre ahir a la nit un Premi d’Honor del Festival Clam a Bages Centre. En una conversa prèvia, es va declarar content pel reconeixement.

Què va pensar quan va saber que el certamen el guardonaria?

L’any passat vaig venir a parlar del recull de textos de Pere Portabella que vam treure amb el títol Impugnar les normes. Aleshores li vaig comentar a l’Esteve Soler que estava preparant un llibre meu i em va dir que ja en parlaríem ... i un dia em va trucar per comentar-me que el Clam em concedia el Premi d’Honor ... em va fer molta il·lusió.

Quin és el paper dels festivals en l’ecosistema cinematogràfic?

El cinema l’hem enterrat no sé quants cops, i és cert que, mirat en perspectiva, ha anat canviant. Va néixer a finals del segle XIX, en un moment de grans canvis tecnològics, i el cinema ha estat mut, sonor, en blanc i negre, en color, en 2D, en 3D, s’ha vist en sales, en plataformes, ... És com l’aigua, que sempre busca un lloc per on passar. Vaig dirigir la Filmoteca catorze anys i vaig veure com les sales no només no han desaparegut sinó que el públic les gaudeix. Els festivals són un lloc excel·lent per filtrar pel·lícules de qualitat, per gèneres i temes.

No hem enterrat el cinema ni tampoc el públic de les sales.

L’experiència d’una bona projecció en una sala, poder tenir una pantalla gran, un so bo, és millor que fer-ho en una pantalla petita. Hi ha una pel·lícula catalana recent, "Tardes de soledad", que no és el mateix veure-la en pantalla gran o petita, la qualitat del so impacta.

Fa uns dies se li va concedir un Premi d’Honor a Jordi Bordas, crític d’aquest diari i expresident del Cineclub Manresa, i en una entrevista va dir que no tenia plataformes a casa i anava quatre cops per setmana al cinema.

Jo soc més promiscu, però també vaig a les sales, als festivals, veig pel·lícules a casa, ... però indiscutiblement no hi ha res com una sala per gaudir de debò amb una pel·lícula. Veure algú al metro veient "Lawrence de Arabia" al mòbil és una aberració.

Però és inevitable?

Sí, per la tecnologia, que es mou per motius econòmics, hi ha molts interessos. Però això és com els restaurants, que hi hagi McDonald’s no vol dir que no hi hagi restaurants de cinc estrelles.

El director del Clam, Esteve Soler, comentava que el festival reflecteix el pes que té en el sector avui dia el cinema social.

No entenc el cinema aïllat de la societat. Va dir Truffaut que la vida és la pantalla, però no ho crec així, no està més enllà de qualsevol flux comunicatiu, és impensable. En un món tan complex, com també va ser-ho durant el segle XX, el cinema no pot restar indiferent, és lògic i saludable que els cineastes reflecteixin els conflictes.

Té previst veure altres pel·lícules del Clam?

Abans del premi veuré "Conducta impropia", del Néstor Almendros, en pantalla gran. Estem treballant en un guió per a una producció sobre l’Almendros.

Com s’imagina que serà el setè art d’aquí a uns anys?

El cinema va néixer en unes circumstàncies molt amateurs, en el context de la barraca de fira, i es va convertir en una gran indústria. Des del 1915 i la Primera Guerra Mundial, el cinema va esdevenir un gran espectacle i va començar a buscar el gran públic. Ja sigui a la sala, en les plataformes o als núvols, l’espectador reclama grans històries, conflictes, passar una bona estona, ... el cinema no morirà, d’una manera o altra hi serà.

Nous formats per a continguts de tota la vida?

Pot canviar l’estil, les icones, els formats, ... Em preocupen les noves generacions, no hi ha manera de fer que tinguin el cul a la cadira durant una hora i mitja, però encara n’hi ha, hi ha sales plenes de gent jove. El cinema és un espectacle enriquidor. Sempre explico que a la Filmoteca vam fer una retrospectiva de Bela Tarr, un director que no és fàcil, però vam tenir dues sessions plenes de gent que va seguir la projecció de Sátántangó, de més de set hores. Estava tot venut, i això que hi havia un Barça-Madrid, i al final es va fer una hora de col·loqui. Gairebé vaig haver de fer fora la gent, he he he. A la sala hi caben 350 espectadors i potser n’hi havia dos-cents de joves.

Van resistir.

No, no, ... ho van gaudir.

El seu premi i el d’en Bordas són un reconeixement a la gent que sap explicar i parlar de cine?

Els premis són responsabilitat de l’Esteve Soler i jo em sento molt còmode formant part d’aquest grup de premiats. A l’Abderrahmane Sissako no el conec personalment, però sí el seu cine; amb la Pilar Aymerich vam tenir contacte quan jo estava a la Filmoteca i vam restaurar un curtmetratge seu, és una fotògrafa compromesa; i amb el Jordi Bordas compartim la faceta de ser crítics de cine i metges.

És curiós això.

És la curiositat per l’altre, per saber més enllà. En el llibre de memòries vaig parlar de la nostra condició de Doctor Jekyll i Mr. Hyde, el metge i el cinèfil no estan tan lluny, hi ha la immensa curiositat per veure què hi ha més enllà de l’evident. La invenció de la fotografia i el cinema són de l’època de la invenció dels raigs X i la psicoanàlisi.

Vostè ha escrit molts llibres, però el darrer ha estat especial, les memòries titulades «La película de mi vida», publicades per Tusquets.

El llibre va sorgir durant el confinament, busques coses a fer i jo vaig començar a escriure, però em va sortir un monstre, ingovernable per extensió i contingut. M’ho vaig repensar i vaig veure que per publicar-ho havia de deixar només la part cinematogràfica. Quan Tusquets em va dir que sí, vaig deixar-lo reposar sis mesos i vaig fer una última revisió. Hi havia moltes històries per explicar, i gràcies al cine he viscut una vida molt rica, interessant, i ho volia compartir. El llibre és un gran homenatge a la generació anterior a la meva, persones molt interessants que és de justícia recordar com José Luis Guarner, Joaquim Jordà, Bertrand Tavernier i Agnès Varda.

Subscriu-te per seguir llegint