Quatre magnífics del còmic conquereixen Kosmopolis

Al Kosmopolis d’aquest any li va caure a última hora i per problemes de salut el Nobel de literatura László Krasznahorkai, així que res millor per treure’s el disgust que destapar el festival deixant-se hipnotitzar per quatre noms més que, junts o per separat, serien els primers en la llista d’un hipotètic i desitjable Nobel de còmic, literatura gràfica si del que es tracta és de despistar els acadèmics suecs.

Art Spiegelman, Chris Ware, Charles Burns i Françoise Mouly. Jimmy Corrigan, Maus, Agujero negro i Raw. Poca broma. Un luxós pòquer de genis del novè art parlant de les seves coses i d’aquells dies de greixum i fúria, molt abans del respecte i els auditoris plens com un ou, que tot eren celles arquejades i sonors cops de porta a les oficines. "Anaves a revistes com Playboy o Time intentant fer-te un forat i la resposta sempre era: ¿còmics? ¿però per què?", va recordar Spiegelman en un Hall del CCCB ben atapeït.

Més o menys així, versió molt abreujada i caricaturitzada, va néixer el 1980 la revista Raw, trampolí per al còmic underground que Spiegelman i Mouly van transformar en accelerant de la futura revolució. "En els meus 15 anys a Omaha, Nebraska, buscava porno i vaig trobar Raw. ‘Bé, sembla interessant’, em vaig dir. Des d’aleshores penso en vosaltres cada dia de la meva vida", va assegurar Ware adreçant-se als seus companys d’escenari. "Vau mostrar que els còmics podien ser un mitjà per reflectir tots els plans i estats de l’existència humana", va afegir. "Encara avui hi ha pocs mitjans que puguin presumir d’haver tingut tanta llibertat", va celebrar al seu torn Mouly, editora d’art de The New Yorker des de fa més de tres dècades.

Abans d’això, és a dir, abans de Robert Crumb i la seva ona expansiva, com va recordar Spiegelman, els còmics havien de ser "educats" per aspirar a una audiència massiva. "En el còmic underground de sobte l’autobiografia era una possibilitat, com ho era també el sexe dur. Va ser un moment molt excitant", va evocar l’autor de Maus.

El moderador de l’acte, Jordi Costa, responsable d’exposicions del CCCB, va intentar portar la xerrada al terreny de la política i gairebé tots van evitar elegantment el cos a cos. "Oh, estem aquí de vacances", va esquivar Burns. "¿Podem, sisplau, no parlar de Trump?", va suplicar Mouly. Ware, que ja va estar a Barcelona a l’abril per presentar l’exposició Dibuixar és pensar, es va reafirmar en el que s’havia dit –"venir aquí és com visitar la civilització"– i va preguntar si algú entre el públic tenia "espai extra" a casa seva. Spiegelman, habilidós, va caçar la pregunta sobre la censura: "No crec que Trump hagi llegit un altre llibre que no sigui Mein Kampf", va dir.

La novel·la gràfica

Hi va haver temps de treure a passejar una altra sospitosa habitual d’aquest tipus de debats: la novel·la gràfica com a versió elevada i evolucionada de la historieta ¿A favor? ¿En contra? "Ara s’ha popularitzat el terme, però quan vaig començar només hi havia històries curtes o llargues. A mi el que m’agrada és fer objectes i explicar històries", va relativitzar Burns. "Odio el terme novel·la gràfica, sona pretensiós. I també odio la paraula holocaust, Així que, ¿novel·la gràfica de l’holocaust? Imagina’t", va irrompre Spiegelman. "M’agrada més la idea de còmic com a barreja de paraules i imatges, com a codi de signes. Al cap i a la fi, així és com va començar el llenguatge", va dir. Per a Ware, parlar de novel·la gràfica és útil per "denominar els còmics per a adults no necessàriament humorístics".