«He picat molta pedra i ara visc un moment dolç, faig el teatre que vull fer»

Hi ha lloc per a la meravella encara, per a sorprendre’ns i badar boca? La resposta dura una hora i val més que cadascú l’entomi pel seu compte perquè no és fàcil d’explicar: això és "Thauma", l’espectacle nascut al Teatre Lliure que la bagenca Magda Puig Torres (Castellbell i el Vilar, 1982) codirigeix amb l’Andreu Martínez Costa. Avui (20 h) arriba a la sala gran del Teatre Kursaal de Manresa.

Què li diu a la gent que li demana de què va «Thauma»?

Diem que és un poema visual, hi ha coses que no es poden explicar, s’han de percebre a través dels porus de la pell. La sinopsi explica que és un viatge per dins d’una ment meravellada, on res és el que sembla, i hi ha humor, misteri, bellesa i el fet inesperat.

I quina història explica?

No hi ha una història, ... és difícil d’explicar. Es tracta del fet de meravellar-se, d’allò que passa al cap quan se suspèn la lògica, els camins nous que agafem. Però "Thauma" no és anar fent una cosa rere l’altra, hi ha una lògica formal, sonora, ...

Abans no sabíem ni qui et trucava quan sonava el telèfon ... ara sembla que ja no hi ha lloc per a la sorpresa.

Quan el Lliure ens va fer l’encàrrec no ens va demanar res, però sí que ens va dir que hi hauria passis per a adolescents. I vam pensar que estaria molt bé, perquè partim de la idea que sembla que coneixem el món, però tenim la mirada cansada, i reivindiquem una altra manera de fer les coses, la meravella de veure una cosa per primera vegada, com les criatures que descobreixen el món contínuament.

La sensació que ja ho hem vist tot i res ens pot sorprendre?

Hi ha una frase que diu «imaginem, perquè sinó algú imaginarà per nosaltres i, després, contra nosaltres». A "Thauma" hi ha un punt de política, de posició crítica. A vegades no és que no ens puguem sorprendre, sinó que anem tan de pressa que no tenim l’oportunitat de perdre el temps per percebre bé el que passa al nostre voltant.

D’on surt «Thauma»?

En el seu darrer any com a director artístic del Lliure, el Juan Carlos Martel em va demanar per ser l’artista resident, i per primer cop hi havia diners per a una producció que estaria tres setmanes a l’Espai Lliure. Em van donar carta blanca i van acceptar de fer la proposta amb algú altre, perquè teníem ja un projecte amb l’Andreu Martínez Costa, amb qui havia treballat a "Infinitus".

Tenir una carta blanca del Lliure no és un fet menor.

He picat molta pedra i vaig tenir l’oportunitat de la meva vida. Ja havia col·laborat amb ells, durant els anys del Juan Carlos, tot i que no em van agafar el "Placido MO", sí que vaig fer un projecte per al servei educatiu, després l’"Infinitus", ... Amb l’Andreu compartim un mateix imaginari, ell ve del teatre visual, el teatre gestual, els titelles, i jo del disseny gràfic i les arts escèniques.

El Lliure, doncs, va ser clau?

Ja teníem la idea, però no el lloc on fer-la i ens vam apuntar a una convocatòria del Figurteatret de Noruega. Ens van agafar per fer una coproducció, però després va sorgir la proposta del Lliure i al final, per dates, no vam poder fer coincidir la coproducció. Ara bé, els noruecs van entrar en la producció de "Manual per a ésser vius", que és la segona part del díptic sobre la meravella, el asombro, iniciat amb Thauma. Vam estar un mes i mig a les illes Lofoten i vam fer una gira, en anglès, abans d’estrenar al Grec.

El «Manual per a éssers vius», pel que diu, té paraula?

Tot és paraula, perquè és com una màquina analògica de subtítols. Hi parlem de com els relats, les paraules, filtren la manera com veiem el món. A Thauma mirem el món d’una altra manera, a través de les imatges, i posem el focus en els objectes quotidians, com un tocadiscos, uns trepants, tot de maquinetes quotidianes, però l’objecte quotidià més usat és la paraula, amb les quals estimem, odiem, ens comuniquem, .... I per això al "Manual per a éssers vius" tot és paraula.

Els intèrprets de «Thauma» són una ballarina, un verticalista i un pilot de controls remots.

Volíem intèrprets molt virtuosos, i de fet ni jo sabia què era un verticalista, però vaig conèixer el Juan Carlos Panduro a l’espectacle Glatir, del Circ d’Hivern, i la Marina Rodríguez és una ballarina de La Veronal espectacular.

Queda clar que «Thauma» s’ha de veure per entendre què és. Però si van estrenar l’any passat i encara tenen moltes actuacions al calendari és un bon senyal.

Ha tingut molt bona acollida de públic i de crítica. Vam rebre el Premi Teatre Barcelona 2024 al Millor espectacle d’escena híbrida, vam tenir quatre nominacions al Max i vam guanyar el de millor disseny d’espai i videoescena amb el Víctor Peralta. És una obra a la qual li veiem recorregut durant anys, fa dues setmanes vam inaugurar l’International Theater Festival Mess de Sarajevo, anirem a Alemanya, estem fent gira per Catalunya, ... I a través del Temporada Alta hem entrat en una xarxa de dinou teatres i festivals europeus que serveix perquè espectacles que tenen una dimensió estatal, però encara no internacional, puguin fer el salt.

Vostè ha picat molta pedra i ara viu un moment dolç?

I tant, he picat molta pedra i ara estem molt centrats en la companyia que vam crear amb l’Andreu, la Cia. La Mula. Estem en la fase de fer créixer l’equip, és un projecte de vida, fem el que volem fer. I no hi ha res més plaent que això. També hi ha tota la part logística, de producció, sort de la Bruna Coll, és el nostre salvavides. Tenim dos espectacles i treballem molt.

Ja no la veurem més en la interpretació?

Ara m’interessa més la mirada des de fora, soc més creadora que directora, i en aquest moment de la meva carrera em ve de gust la direcció. Em van sortint coses i amb el Joan Arqué codirigirem el nou espectacle de Cultura i conflicte. Portar "Thauma" al Kursaal em fa molta il·lusió, perquè és el projecte més personal i em defineix, és el tipus de teatre que vull fer.

Subscriu-te per seguir llegint