La musa de Maïakovski ara es diu Lily Brick

Lilya Brik era la musa de Maïakovski; després de ser fotografiada per Rodchenko, es va convertir en un símbol de la Revolució Russa i, ara, és el pseudònim la muralista Mireia Serra (Lleida, 1990), més coneguda com a Lily Brick.

Va començar a pintar als 24 anys al costat del grup de grafiters de Lleida. La van convidar a dibuixar en un mural a la llera el riu per sensibilitzar a la població de la baixada del nivell de l’aigua. Tothom es pensava que la Mireia Serra havia pintat abans, però era el primer cop que agafava un esprai. «Hi tenia un do i em vaig obsessionar a pintar», confessa. Des d’aleshores, i ja com a Lily Brick, «amb ck perquè dignifica ‘totxana’ en angles», no ha parat d’aprendre. Poc després de pintar la seva primera persiana comercial s’hi va començar a dedicar.

Actualment, és considerada una de les 50 artistes urbanes més influents del món; no només va ser portada l’any 2023 del llibre Street Art by Women de Diego López, un dels primers volums que reuneixen artistes urbanes, sinó que també és una de les poques muralistes que viuen del seu art. «El món de l’art de carrer està en davallada», explica, «i, en part, és perquè la massificació dels festivals maltracta als artistes». Tanmateix, la muralista lleidatana ha tingut l’oportunitat de pintar arreu del món. Els seus murals es poden veure a Catalunya - inclosa Montserrat, on va fer ‘entrar’ per primer cop l’art urbà amb un mural a l’accés del museu-, Espanya, «tot i que, per qüestions polítiques, no els agrado tant»; arreu del continent europeu i fins a l’Índia, el Marroc, Gàmbia, Beni, els Estats Units o Corea, on va anar a pintar perquè «un noi va veure un mural meu a Suècia», explica.

Per a Lily Brick, «el mural té essència de l’artista, però és de la gent que el veu». En aquest sentit, és important entendre que un muralista no és un grafiter. Els primers grafiters eren fills de famílies desestructurades que signaven els murs amb pseudònims en un intent de, amb un nom nou, començar una nova vida. D’aquí que fos necessari escriure’l en tantes parets com fos possible, però no s’han de confondre amb els muralistes «que som com els antics cartellistes de cinema», bromeja. Perquè, «si els grafitis són lletres, els murals són narracions», explica Brick, i aquests relats han d’adaptar-se al lloc on es dibuixen.

Així, al Marroc no es pot utilitzar el color verd perquè és el color de l’Islam i la seva obra, una dona que ensenyava a tocar el llaüt a un nen, va resultar polèmica: «allà, un nen petit té més poder que una mare. I jo el vaig dibuixar darrere. D’un mural que aquí seria inofensiu, allà se’n van parlar bastant», explica. Però a la lleidatana, li agrada «tocar la fibra amb elegància» i, a Lleida, va dibuixar dues dones alletant, una d’origen africà, «col·lectiu nombrós a la ciutat», explica, que pretenia normalitzar la lactància en públic. «Però sempre hi ha qui s’ofèn», continua. A Estònia, en canvi, una cultura més llunyana, va demanar veure els vestits tradicionals i conèixer el folklore abans de començar a pintar. «L’objectiu», diu, «és que la gent, en veure-ho s’emocioni». Com va passar a Manresa.

L’artista va pintar, el gener d’aquest any, un mural al carrer de la Mel en honor a les víctimes de l’holocaust i amb Amat i Piniella com a personatge principal. «La gent es reunia al voltant i en parlava. Va ser un fenomen pedagògic per donar a conèixer a Joaquim Amat i Piniella», explica. «Estava pintant i no passaven ni tres minuts que em feien plorar perquè algú em deia: ‘què bonic!’. Manresa és el lloc on millor m’han tractat de tota la meva carrera».

Amb un estil hiperrealista, l’artista «dels pèl-rojos» defineix el seu art com bucòlic i «universal»: «la vida d’un pagès a les Garrigues és la mateixa que la d’un pagès a Kenya o la d’algú que treballa als camps de te de Corea. Tinc feina arreu del món» afirma: «mai he hagut de perseguir-la, la gent veu els murals i et ve a buscar». Una sort, però, que no comparteixen moltes de les seves companyes de professió. Tot i que l’artista assegura que es volen dones en el panorama artístic i que el moviment feminista n’ha impulsat la presència, és cert que l’art de carrer continua sent essencialment masculí. Les responsabilitats femenines, especialment relacionades amb la maternitat, posen en perill la carrera artística. «La feina de muralista és inestable i no només implica passar temps a l’estranger sinó que, de vegades, si la dona té molt d’èxit es creen conflictes d’inferioritat», subratlla. «S’ha de ser molt valenta per renunciar a una família i prioritzar la vida laboral». Brick, però, ho ha pogut escollir tot: «al meu costat tinc un home que va deixar la seva feina per venir amb mi a pintar. Nosaltres hem construït una família diferent: ell cuida del nen». I la muralista l’alleta pinzell en mà.