Naixem, vivim, morim

"Per poder morir, primer cal néixer. L’experiència més dura dels humans: néixer". És l’inici de "La veritat sobre la llum", el text dramàtic de l’islandès Audur Ava Ólafsdóttir, amb traducció de Macià Riutort, adaptació d’Anna Maria Ricart Codina i direcció de Ferrant Utzet, que es va veure diumenge al Kursaal de Manresa.

Encapçalant el repartiment, Rosa Renom, la gironellenca Maria Casellas, Andrea Portella Fontbernat i Norbert Martínez, la història transporta l’espectador fins a Islàndia, un marc i paisatge important, que marca amb profunditat els personatges per la dicotomia de llum i foscor que caracteritza el país. Un bastiment primordial en l’origen, construcció i desenvolupament de la història.

La Dyja (Casellas) és llevadora, és la quarta generació de llevadores de la seva família. Viu al pis de la seva tia-àvia (Renom), també llevadora amb qui es contraposen reflexions, visions, instants vitals regits pel binomi de llum i foscor. La llevadora perllonga el record i testimoni de la tieta, que intentava comprendre l’ésser humà, que ella considerava "l’animal més lent comparat amb la resta d’éssers i el més vulnerable que no es recupera mai del seu naixement". El relat i vivències, humans que es creuen i estan a la vida de la jove llevadora, acaben confluint en aquell pis que conserva intacte des de l’absència de la tieta, també marcat per una dolorosa absència que també ha deixat una inamovible i adversa petja, convertint-se en un especial micro univers regit per aquesta interactiva dualitat de naixement i mort i com es regeix la realitat des d’aquest prisma. Però el llegat de la tieta és d’un vital positivisme, malgrat les enormes adversitats de la vida, però a la jove Dyja, li cal descobrir-ho. "Som la presència més fugaç, després quedarà la llum".

"La veritat sobre la llum" és una peça de risc totalment ben encertada, amb una crònica de tempo calmós, però minuciós, intens i necessàriament marcat, d’altra manera, l’atmosfera indispensable en la que es desenvolupa, es perdria totalment. Un elenc d’actors anàleg i amb un bon treball en el que destaca Rosa Renom, una pròpia guia del muntatge que sense cap mena de dubte, conviu i destaca la dualitat de llum i foscor.

Perquè el contrari de morir, no és viure, és néixer. Una aconseguida reflexió sobre la vida, l’ésser humà i els topants dels propis camins vitals. Una molt bona proposta d’un diumenge futbolístic en què de nou, els mòbils amics van fer acte de presència amb un sorprenent i inesperadíssim element: auriculars per seguir el final del clàssic a volums alts. Ara sí que…sense paraules.

Subscriu-te per seguir llegint