«De l’impacte que em va produir Tàpies neix la meva adscripció a l’avantguarda»

El somni de la subversió. Memòries d’un traficant d’idees (Galaxia Gutenberg) és la darrera publicació de Vicenç Altaió (Santa Perpètua, Barcelona, 1954), un autor-actor multidisciplinari que ha fet de l’avantguarda, en les seves diverses manifestacions, el seu camp de treball. Aquest primer volum memorialístic va de l’any 1971 al 1985, a l’espera del segon, que està escrivint, i que arribarà fins el 1992. Altaió va presentar el llibre, dissabte, a la sala Blava del Casal Cívic de Berga, en un acte promogut per Òmnium Berguedà.

Per començar, hi va haver subversió o bé tot va ser un somni?

Les dues coses. La paraula somni ja explica en ella mateixa la idea d’una cosa que s’allunya del principi de la realitat. I hem après que allò que constitueix la realitat és transformat per la voluntat que en subverteix aquest ordre i això ho fa el subjecte líric que s’expressa a través de les arts i ho fa el subjecte polític. Els anys que el llibre traça veuen dos grans canvis: un és el pas d’una vella societat rural a una societat industrial, cosa que va anar passant al llarg del franquisme; l’altre és el naixement d’una nova generació que té accés al coneixement, a través de les universitats, i que desplega la revolució del coneixement. El llibre acaba amb el que després serà la importància de la innovació tecnològica, pels voltants de l’any 1985.

Una imatge, al principi del llibre, és la que diu que s’ha acabat teixint amb llançadora i ara hem de teixir sense. Aplicat a l’escriptura i l’art en general, com ho explica?

La primera part del llibre està escrita amb una evocació de caràcter més líric. És el moment en què un infant es construeix a ell mateix. Jo em vaig construir apartant-me del que era el model més industrial que tenia la família amb una petita empresa del tèxtil, i que vaig veure, des de ben menut, que era un vell model, amb una cultura de caràcter material. I com Roland Barthes va saber veure, l’escriptura es feia a través de la unió de la trama i l’ordit, d’alguna manera de dos conceptes que filosòficament donen el principi de realitat que és el temps i l’espai.

Per què de jove ja es va decantar per l’avantguarda?

Això correspon sens dubte a una mena de fatalitat. Quan tenia disset anys el professor de la universitat ens va donar cinc llibres per llegir i jo vaig triar el més rar i el més obscur que era de J.V. Foix. Si comparem el seu món, amb el de Carles Riba, Espriu o Sagarra, l’esperit d’avantguarda era ell. Vaig anar a veure el poeta, que ja tenia uns vuitanta anys, i em demanà «quan sigueu gran què voleu ser?», «com vós, escriure». «I el poeta», em demanà, «neix o es fa», «un cinquanta per cent», li vaig respondre. Amb això vull dir que l’adscripció cap a l’avantguarda és una tendència natural. Més tard, vaig a París i entro al Museu d’Art Modern i trobo una exposició d’Antoni Tàpies; veure un artista de casa, en un marc internacional i amb una obra tan avançada, em va transformar, i el meu naixement i adscripció a l’avantguarda és la comprensió, l’impacte i el xoc que em va produir l’obra de Tàpies.

Quan vau anar a veure a J.V. Foix, entre altres coses ell us va dir: «Altaió, cabells llargs i greixosos i ungles brutes no us faran ser millor poeta». Això el va fer rumiar?

Em va canviar radicalment, sí, perquè en aquell moment que estàvem en una subversió de tota mena, i érem tots deixebles de la revolució del Maig francès, ell ens feia adonar amb això que hi havia una substància per interrogar humanament, de sempre; i això ho podies trobar tant en els clàssics com en els moderns perquè sempre hi ha un temps intemporal per bé que cada vegada el temps es formalitza d’una manera nova, i això crea l’adscripció i una atenció cap als llenguatges transformadors, en el sentit de l’avantguarda. Per això aquest sigues també més net i més endreçat i no, únicament, un poeta foll de la vella tradició romàntica.

Això lligaria, d’alguna manera, amb «escriviu, escriviu sonets que el demés ja sortirà»?

Aquesta va ser la millor lliçó que ens van donar tots els poetes que ens van precedir i no importava de quina jeia i tendència estilística eren, però tots ens deien el mateix, i sobtava, perquè ens ho deien Foix, Brossa que bàsicament era un experimentador i escrivia, en canvi, sota estructures formals antigues, o ens ho deia Gabriel Ferrater amb un altre tipus de poesia més narrativa.... De manera que, contràriament al vers lliure i informal, un poema amb estructura clàssica acaba sent més subversiu amb el contingut que un poema en prosa que amb ell mateix s’expressa d’una manera intencionadament pedagògica o de poesia directa.

Foix li va dir que havia de ser el seu successor i fer d’enllaç amb els joves. Ho ha fet això, li han demanat ajuda?

Sí, ha passat. A l’haver estat amb tanta proximitat amb ells, ara tinc la consciència de coses que havíem après en aquell moment. Més enllà de la vida biològica, la substància roman a través del que és el coneixement, fixat en aquesta cosa tan fabulosa que és l’escriptura i en aquest gran invent de la humanitat que és el llibre com a coneixement portàtil i com a càrrega de memòria. Als anys setanta es va subvertir un ordre, la llarga dictadura, i es va crear una realitat nova en què érem tots en diversos grups, artístics, literaris i polítics. Per moltes diferències i picabaralles que hi hagués, guanyava el sentit de subjecte col·lectiu. Avui, la distància entre la joventut i la gent gran és molt gran i el subjecte col·lectiu ha desaparegut; potser només es va tornar a donar al voltant de l’1 d’Octubre [2017].

És difícil trobar ara aquesta comunicació entre diferents edats?

Nosaltres en aquell moment fèiem emergent un món nou. Per exemple, en la Fundació Miró ens trobàvem les tres generacions: hi havia la generació de Miró que és la mateixa que la de J.V. Foix (vuitanta anys llargs) i la gent de la segona avantguarda, com Tàpies o Cirici Pellicer que havien fet de pont entre la primera avantguarda i la nostra generació. Aquesta convivència és ideal.

S’ho ha passat bé i s’ho passa bé sent traficant d’idees?

Les idees ajuden a fer les coses d’una manera creativa i amb una visió del present cap el futur, fent un exercici intel·lectual de posar-les en funcionament. Sempre dic que no tots els escriptors ni tots els artistes són intel·lectuals, però la diferència clara és que n’hi ha que al costat de la seva obra, que pot ser materialista, tenen un pòsit intel·lectual. Jo he intentat treballar, en diversos camps, a través de les idees.

També s’ha interessat pel cinema, apareixent en pel·lícules d’Albert Serra. Com ha estat això?

Fa deu anys vaig poder veure el naixement d’un artista de la categoria de l’Albert Serra. Aquí molts se’l miraven malament per la seva actitud agressiva i violenta per sacsejar la societat cinematogràfica una mica adormida, massa pendent d’uns models narratius clàssics, d’un realisme funcional... Avui en dia el Serra s’ha convertit, sense cap mena de dubte, en l’artista i pensador català més significatiu de la seva generació en el camp internacional.

Per acabar, que significa per a vostè Cadaqués, molt present en la seva obra i en el seu dia a dia?

Vaig començar a anar a Cadaqués el 1992.A poc a poc vaig tenir-hi una vida activa perquè m’era demanada per part dels actius culturals de Cadaqués. Aquí hi van arribar grans personatges del segle XX en l’àmbit de l’arquitectura i sobretot de les arts, que l’acaben convertint en una operació de creativitat: Bombelli, Hamilton, Duchamp, Muntadas... A més a més, nosaltres hi hem sabut donar continuïtat.

Subscriu-te per seguir llegint