La mirada, un cop exhumada temporalment l’admiració bocabadada per la immensitat de la nau central, busca el frontal florentí, eximi brodat convertit en una obra d’art del tèxtil europeu del segle XIV; i el retaule de Sant Marc, que va encarregar el gremi de sabaters a Arnau Bassa el 1346; fins i tot l’orgue restaurat a fons per un mestre cubà que té el taller a Terol i ara fa que tot soni millor del que ja sonava. Però l’Anna Nadal Tenllado i l’Illán Holgado García han ampliat el catàleg de meravelles que el visitant de la basílica de la Seu de Manresa ha de buscar quan ja s’ha calmat l’èxtasi causat pel primer cop d’ull a l’imponent escenari gòtic. El barroc també és patrimoni de Santa Maria, l’advocació del temple més gran de la ciutat, i el reconeixement el devem al treball de dos estudiosos que van guanyar un Premi Lacetània i, ara, han convertit en llibre publicat pel segell local Zenobita i els Amics de la Seu, amb la col·laboració de l’Ajuntament, la basílica i el Museu del Barroc de Catalunya.
«Hem normalitzat els estudis de l’art del barroc a Catalunya», celebrava l’especialista Francesc Miralpeix en la presentació del volum a la sala gòtica del temple. El primer pas per divulgar les restes d’aquest estil que perduren a la Seu va ser la concessió del Premi Berenguer Montagut, inclòs en els Premis Lacetània, a Nadal i Holgado el 2024 pel treball L’art de l’època del barroc a la Seu de Manresa, que ara dona títol al llibre.
«El que s’hi pot veure és molt potent», van declarar els autors, en una entrevista publicada per aquest diari a principis d’any: «en tenim una idea una mica trista perquè molt de l’art barroc que hi havia al temple es va perdre en l’incendi del 1714 i durant la Guerra Civil, però encara hi ha obres molt interessants».
Aquest reportatge es fa ressò, precisament, d’aquesta tríada de peces de categoria: la cripta, amb el baldaquí de Jaume Padró; el sepulcre del canonge Mulet, de Josep Sunyer; i la pintura de l’Assumpció, d’Antoni Viladomat. «L’interès que s’està vivint pel barroc es pot veure de manera clara amb el naixement del museu de Manresa», va afirmar Holgado en la trobada per presentar el llibre en societat: «nosaltres hem volgut posar el nostre gra de sorra a aquest moviment que s’està construint a Manresa i a Catalunya»
Tot i que els incendis del 1714 i el 1936 van fer mal, la petjada del barroc és ben present a l’interior d’una església que destaca per la seva planta gòtica. Ho prova l’índex de l’obra, on percebem que hi ha retaules, mobiliari litúrgic, orfebreria, indumentària i pintura. Només cal submergir-se i gaudir de la contemplació d’un patrimoni artístic que enriqueix la visita a la Seu i la condició de Manresa com una de les capitals del barroc català.
SEPULCRE DEL CANONGE MULET
Un repòs etern de flames i alabastre
El visitant se situa a la paret del fons de la neu central de la Seu i gira el coll cap a la dreta: davant seu, sobre la pedra nua, grisa, dura i inflexible, apareix una combinació curiosa formada pel sepulcre del canonge Mulet i, a sobre, la pintura L’Assumpció, que va signar Antoni Viladomat. «És un dels nostres racons preferits», apunten els autors del llibre sobre el barroc de la basílica de Santa Maria i membres del grup de recerca en Història de l’Art d’Època Moderna a Catalunya.
El conjunt escultòric que veiem avui dia ha patit diverses restauracions a causa de la virulència del foc. De l’incendi de la guerra civil, no en va sortir indemne, però la destrossa més important va ser l’incendi que va afectar el claustre en una data tan propera com el 14 de desembre del 2012. Fins el punt que, uns mesos després, les restes van anar al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat per aconseguir que el sepulcre tornés a lluir.
El canonge Francesc Mulet va ser assassinat el 1428 pel procurador fiscal Francesc Planes i, segons la llegenda, al cap de dues hores va ressuscitar. El sepulcre, realitzat el 1718, és obra d’un escultor de la categoria del manresà Josep Sunyer (1660?-1751), a qui «la ciutat hauria de dedicar un carrer», van deixar anar Holgado i Nadal en la presentació del llibre.
La peça es va crear per a la capella de sant Agustí, tot i que posteriorment es va traslladar al claustre i, avui dia, és a la nau, a tocar de l’entrada del baptisteri. Realitzada en alabastre d’Òdena, l’obra «consisteix en una gran urna erigida sobre el llom de dos lleons, i presenta al centre un escut de la ciutat de Manresa acompanyat de la Mare de Déu amb el Nen, escriuen els autors. I prossegueixen dient que «l’element més destacat és l’extraordinària figura jacent del canonge que tanca el monument». La descripció continua així: «Sunyer ens el presenta inclinat, amb el cap sobre dos coixins i el cos en certa tensió, tot cobert per una sotana que genera múltiples plecs de gran dinanisme. Lluny de cercar la serenor del trànsit, l’escultor, col·locant la mà del canonge al cor, i per mitjà d’un expressiu rostre de gran patiment, ens representa el moment àlgid de la mort».
Tot i que les flames li han interromput el son més d’un cop, el canonge reposa per a l’eternitat convertit en una bella obra d’art barroca.
«ASSUPTA AMB TOTS ELS SANTS»
Antoni Viladomat, l’imprescindible
S’ha convertit en un lloc comú quan es parla del barroc català, però en aquest cas el tòpic no exagera: Antoni Viladomat (1678-1755) és un dels artistes més rellevants de l’època, el pintor per excel·lència de la primera meitat del segle XVIII. I un artista que ja va ser una de les darreres incorporacions del Museu de Manresa abans del tancament per obres que complirà aviat una dècada. Ara té obra al Museu del Barroc, en el mateix edifici de l’antic col·legi Sant Ignasi, i també n’hi ha una mostra a la basílica de la Seu. En concret, la tela de nom Assumpta amb Tots els Sants, de la qual no se’n coneix la data exacta de realització, però que l’expert Francesc Miralpeix situa entre 1728 i 1750, l’etapa de maduresa del barceloní.
Per admirar-la, cal anar al fons de la nau i mirar a la dreta i amunt perquè la peça està situada a sobre del sepulcre del canonge Mulet. Tal com expliquen Holgado i Nadal, es va situar a la capella de la confraria de Tots els Sants, i era la peça central «d’un retaule barroc del tipus pala d’altare, caracteritzats per representar una sola escena en una composició arquitectònica unitària». Els autors expliquen que «la iconografia de la tela fusiona la Verge Maria, reina de Tots els Sants, amb l’Assumpció, creant amb enginy una composició que vinculava les dues devocions de la capella, la primera anterior al segle XVIII i la segona instaurada després de la guerra de Successió».
Francesc Miralpeix assegura que «la Seu és un node barroc». Obres com la que aquí es ressenya li donen la raó. La presència de Viladomat a la ciutat era indefugible si es volia caminar cap a la consecució del que finalment ha estat el Museu del Barroc -encara inacabat, tot i haver estat inaugurat-i per aquest motiu al Museu de Manresa hi havia un seguit de quadres cedit pel Museu Nacional d’Art de Catalunya. És important que se sàpiga que el pintor també és en una paret del temple gòtic.
BALDAQUÍ DELS COSSOS SANTS
La cripta custodia les relíquies amb zel
Hi ha quelcom d’esotèric en el sentiment que ens aclapara quan baixem a una cripta. Els soterranis remeten a la presència invisible de l’ocult. La dels Cossos Sants que s’amaga sota l’altar de la Seu és prou gran per deixar a l’entrada el solitari temor dels espais angoixants, però no per això deixa de fascinar. La cripta i el baldaquí de Jaume Padró són una altra mostra de barroc de gran categoria artística que conserva l’interior de la basílica manresana.
«Fins ara, la documentació no ha revelat les dates exactes, com tampoc el nom de l’autor de l’obra, però es creu que tot el conjunt va ser projectat i executat per l’escultor manresà Jaume Padró i Cots», expliquen Nadal i Holgado en el llibre L’art de l’època del barroc a la Seu de Manresa. La història d’aquest espai comença a finals del segle XIV, quan les relíquies dels sants Fruitós, Maurici i Agnès es van traslladar de Sant Fruitós a Manresa i es van ubicar a l’església gòtica que feia poc s’havia acabat d’alçar. Com que aquest trànsit va tenir lloc el 30 d’agost del 1372, la ciutat va adoptar la data per la seva Festa Major.
Diverses capes constructives i decoratives condueixen el relat fins al segle XVIII. Eduard Támaro, un historiador del XIX, va ser el primer a posar el nom de Padró sobre la taula, amb el qual va coincidir l’arxiver Joaquim Sarret i Arbós. S’hi va afegir l’arqueòleg Agustí Duran i Sanpere en fer notar les semblances amb el retaule de la Universitat i la capella del Santíssim Misteri de Cervera, obra de Padró.
L’obra es va iniciar el 1781, si fem cas de la data que hi ha cisellada al peu de l’urna, i es va cloure el 1787. L’incendi del 1936 va afectar el retaule, que es va reconstruir el 1981 després que l’escultor manresà Ramon Majà restaurés les imatges. Tot i les inclemències del pas del temps, els Cossos Sants fa sis segles i mig que dormen el son etern a la Seu.
