Ana Belén: «Rosalía té una gran intel·ligència musical i del negoci. He sentit la cançó i, vaja, Björk es queda a anys llum d’ella»

La cantant Ana Belén (Madrid, 1951) reapareix amb l’àlbum 'Vengo con los ojos nuevos', que presentarà al Tarraco Arena de Tarragona (15 de novembre) i al Palau de la Música de Barcelona (18) com a cloenda del festival Guitar BCN.

Deixa enrere molts anys amb Sony Music i publica el disc amb una companyia independent, Altafonte. Les multinacionals ja no serveixen per a segons quines carreres?

Ja feia anys que nosaltres érem amos del nostre treball i ells només distribuïen els discos. Abans, en una companyia et trobaves molta gent interessant. Com Aurelio González, que sabia molt de música i em va donar unes quantes pautes. Vaig gravar El hombre del piano (Billy Joel) per ell. Aquest tipus de gent ja no te’l trobes. I ara, els artistes joves saben molt de música i tenen clar el que volen fer, i la companyia va una mica a rebuf.

Aquesta impressió tenim aquests dies amb Rosalía.

Rosalía té una gran intel·ligència musical i del negoci, i sap envoltar-se de gent que li aporta moltíssim. He sentit la cançó i, vaja, Björk es queda a anys llum d’ella. I la companyia va a rebuf, seguint-la. Guitarricadelafuente és un altre cas així.

En aquest àlbum hi ha cançons de Víctor Manuel i també de Pedro Guerra, Vicky Gastelo, Luis Ramiro..., i aquesta peça llatina, Bachátame, que ve a ser el seu debut en la batxata.

És del grup Decarneyhueso. El seu cantant, Jorge Usón, és actor, vaig treballar l’any passat amb ell [en el rodatge d’Islas]. Jo mai havia cantat batxata, tot i que sí que havia fet coses com Derroche. Però a veure, és una batxata molt sui generis, una batxata de Lavapiés.

Va voler donar al disc algun recorregut temàtic o va triar les cançons que li agradaven?

Les que m’agradaven, sí. Fixa’t que al principi vaig pensar a fer un disc molt feminista i vaig dir al David, el meu fill, "escoltarem de nou Desde mi libertad i altres cançons així», i a ell em va preguntar quin sentit tenia gravar-les de nou. Al final, l’única que vam rescatar va ser Poco más que nada.

Un tema de Harry Nilsson, que Luis Gómez Escolar va adaptar al castellà i que va gravar al disc Ana del 1979. Aquella era una versió gairebé tecnopop, i la nova és amb un quartet de corda.

Era el pop del moment, sí, i aquesta vegada vaig dir al David que li donéssim la volta. Jo escoltava moltíssim Harry Nilsson en aquella època. Era algú molt conegut, es va parlar d’ell com "el cinquè beatle».

La cançó pinta una relació conjugal calamitosa i abusiva: "Él sale pronto y me deja olvidada/ en las cuantro paredes que forman mi casa/ Supongo que vive, supongo que ama/ Quizás con él soy poco más que nada». Després ella decideix arreglar-se, sortir de casa i disposar-se a "andar por el mundo/ tranquila, más ancha que larga/ Mucho más que nada». El 1979, l’adulteri a Espanya amb prou feines s’acabava de despenalitzar.

Compte, és que encara l’any 1978, per treure’t el passaport, si eres soltera, et demanaven el Servei Social. I jo tenia un fill. Imagina’t. És que se’ns oblida. Crec que aquest tipus de missatges, d’empoderament, estan bé. Amb sentit de l’humor, perquè la cançó el té.

La cançó titular, de Víctor, llança aquest missatge de mirar la vida amb "ulls nous», la qual cosa no és fàcil quan ja portes un trajecte vital a sobre i acumules el teu capital cultural i els teus prejudicis.

Fixa’t, jo he tingut la sort d’estar al costat de gent molt jove i també de gent gran, com Fernando Fernán Gómez o María Dolores Pradera. I sento que tinc curiositat per tot el que passa al voltant, i en la meva professió.

En la música hi ha odis generacionals envers els nous sons i codis.

No et diré que el reggaeton m’agradi, però hi ha músics i músics. De sobte, llegeixes el que està dient Bad Bunny, per exemple, i veus que és un tio que té una actitud, que diu "jo ara no cantaré als Estats Units perquè potser al públic meu, hispà, el deporten»...

Com a cantant, l’autotune i les maneres urbanes, l’irriten?

És tan allunyat de mi... Em sembla que s’abusa de l’autotune i hi ha coses amb què no puc. A mi m’han arribat cançons fetes amb IA, i em dol, em dol. Les he rebutjat, però, què es pot fer?

Cançons fetes amb IA que no li van dir que s’havien fet així? I ho va notar?

Totalment. Unes veus amb autotune al llarg de tota la cançó, amb prou feines perceptible, però és el que té la IA.

I amb aquests "ulls nous» com es veuen aquests joves que diuen que amb Franco es vivia millor?

Caldria fer una cosa: que, un dia, tan bon punt es llevin, fer-los viure durant 24 hores com es vivia amb Franco. El problema és que ningú els ho ha explicat. El sistema d’estudis no els ha ensenyat la història més recent d’aquest país. Jo faria això, durant un dia, des de primera hora: "Oh, és que aquest treball no l’he...» ¡Vinga, una hòstia!

Després del franquisme, els cantautors van entrar en crisi, i just llavors va començar la seva era daurada, en solitari i amb Víctor Manuel. La movida no els va atropellar.

Sí, va ser així, no sé per què. La movida madrilenya era una altra història. Mira, a La puerta de Alcalá hi ha un vers que ho explica tot: "rockeros insurgentes, modernos complacientes».

Com porta que s’hagin retirat tant Serrat com Sabina?

Són més grans que jo! (riu). Mira, vaig estar en l’últim concert del Juanito, a Barcelona, i va ser tan emocionant... I ara aniré a l’últim del Joaquín a Madrid, i sé que també em saltarà una emoció que ara ja sento parlant-ne. Només espero que, com que són dues persones tan creatives, continuïn fent coses.

Subscriu-te per seguir llegint