L’Esbart Dansaire Santvicentí fa un viatge per terres de parla catalana

La mar de Mallorca amb Migjorn; la plana del Bages, Osona i l’Anoia on es fan feines de segar amb Juny; i la muntanya pirinenca amb Pallareses. És el viatge, per terres de parla catalana, que l’Esbart Dansaire Santvicentí estrenarà dissabte (21 h), al teatre Conservatori de Manresa. L’espectacle, titulat Petjades, és un homenatge, amb tres coreografies ja ballades anteriorment per l’entitat, a l’empremta que deixen el paisatge i les tradicions al llarg de les generacions.

El director artístic de l’Esbart Dansaire Santvicentí, Lluís Oliveras (Sant Vicenç de Castellet, 1966), explica que aquest nou espectacle «es contempla com una continuació de Ventura», el muntatge que la formació va estrenar fa dos anys, amb motiu dels 75 anys de l’entitat, i que ret homenatge al coreògraf Eduard Ventura, que els va marcar un abans i un després. I, malgrat la nova estrena, Ventura encara té corda: ja hi ha prevista una actuació a Sallent l’any que ve.

En tots dos casos, la proposta és un espectacle complet d’una hora de durada, «que intenta donar un missatge». Si a Ventura es van recuperar quatre coreografies d’un mateix autor, Petjades inclou tres peces, dues del manresà Joan Manel Miquel i una de José Jiménez.

I si a Ventura les peces s’entrellaçaven amb el que es va anomenar «càpsules musicals», a Petjades s’han creat les «transicions», amb coreografies del santvicentí Joan Maria Segura. «Veurem com els dansaires comencen vestits del dia a dia, com passen per Mallorca, es barregen amb els segadors i finalment esdevenen pallaresos. És una barreja que fent camí va deixant petjada», assenyala Oliveras.

En aquestes transicions, veus femenines dels diversos accents de les terres de parla catalana (Mercè Bolló, Mireia Cirera, Sandra Caballero i Rosa Delgado) narren els poemes visuals del santvicentí David Bricollé, periodista de Regió7. La producció musical del muntatge la signa el manresà Miquel Coll.

Relat a banda, Oliveras recorda com Migjorn es va estrenar el 2003, acabada la seva primera etapa al capdavant de l’esbart (del 1999 al 2003). Però n’era ballador i va coincidir amb el naixement de la seva filla gran, la Laia. Actualment, el santvicentí, que també és el mestre danser de la ballada de Gitanes, té les dues filles (la Laia i la Marina) formant part del cos de ball, que dirigeix altre cop des del 2020.

De fet, Oliveras va tornar a agafar les regnes de l’Esbart Dansaire Santvicentí amb una dotzena de balladors i actualment en són 25: 13 nois i 12 noies. «És molt excepcional que siguin més nois, i també és molt excepcional que siguin molt joves. La mitjana és de 20-21 anys. Estem molt agraïts que ens hagi passat», destaca.

COS DE DANSA

Lluna Canal, Julià Casas, Eric Cintas, Juanma Díaz, Carles Francolí, Andrea Gallardo, David Garriga, Ivet Gomà, Adrià Grauvilardell, Ferran Jaumandreu, Xavier Llovet, Anouk López, Iris Marcet, Aran Molera, Dídac Muniesa, Laia Oliveras, Marina Oliveras, Roger Palma, Ramiro Paygés, Ferran Pujol, Júlia Sala, Tània Talib, Laia Valero, Berta Vilalta i Mallol Vall

FITXA ARTÍSTICA

Idea original i direcció artística: Lluís Oliveras; Coreografies transicions: Joan Maria Segura; Producció musical: Miquel Coll; Disseny de llums: David Garriga; Figurins diables: Mallol Vall; Disseny gràfic: Almagraphika; Textos: David Bricollé; Veus en off: Mercè Bolló, Mireia Cirera, Sandra Caballero i Rosa Delgado

LES TRES COREOGRAFIES

«Migjorn», evocació de Mallorca

La coreografia de José Jiménez evoca l’illa de Mallorca, amb el ball de bot i altres danses populars: boleros, fandangos, mateixes i jotes. Els figurins són d’Alba Malo i la música de Música Nostra i Xaloc Música.

«Juny», el ball dels segadors

Amb música d’Agustí Cohí i coreografia de Joan Manel Miquel, és un muntatge llarg, que posa deu homes a ballar a l’escenari, cosa que actualment és difícil de veure. Els figurins són de Maria Carbonell.

«Pallareses», danses de la muntanya

Joan Manel Miquel signa la coreografia i els figurins d’aquesta peça que, amb música del CD Danses pallareses (1994), transporta a les festes dels petits pobles alçats entre les valls del Pirineu.