n’Gai n’Gai s'acomiada dels escenaris aquest divendres amb un concert al Voilà!

Encara toquen, n’Gai n’Gai?. «És una pregunta lògica, han passat molts anys, molts grups, moltes històries i molts canvis de tendència», explica el guitarrista Paco Garcia (1952) que amb el cantant Jordi Bastard (1955) són els dos membres fundadors i els únics que queden d’una de les bandes fundacionals del rock en català, al costat de grups com Duble Buble, Grec o La Madam: «Això de pioners no ho diem nosaltres», riu Garcia, «però ens ho diuen sempre i ens en sentim orgullosos». El grup es va crear el 1982 «per casualitat» i la casualitat ha durat 43 anys. Avui, a la sala Voilà! de Manresa oferiran, oficialment, el darrer concert de la «minigira de comiat» amb què el grup posa punt i final a una trajectòria que va tenir el seu punt àlgid del 1983 al 1995 amb temes com Sunglasses o Pol Petit.

Bastard i Garcia es van conèixer al Centre Cultural i d’Esbarjo de Sant Pol de Mar en un concert d’homenatge als grups musicals dels anys seixanta. I fins ara, malgrat les anades i tornades, com una llarga pausa de dues dècades fins el retorn el 2005. Amb nous músics, el 2011 van enregistrar Revenant i el 2019 n’Roll. Però la pandèmia ho va aturar tot. Ara, explica Garcia, «volem fer un comiat digne», amb un disc recopilatori que han publicat aquesta tardor i que culmina amb la minigira de concerts que han batejat com «El Darrer Combat». El treball, 43 anys i un dia, recull 19 èxits remasteritzats i una cançó inèdita, la que dona títol al disc i que no deixa de ser una porta oberta a un futur no escrit: «Per als qui ens estimem la música, mai no se sap».

Serà la tercera vegada que n’Gai n’Gai actuï al Voilà!, una sala amb un «ambient maquíssim i una ciutat [Manresa] que ens porta bons records». Un concert que servirà per fer un repàs de tota la seva discografia. Una oda a la nostàlgia? «No només. Per a la gent que ens recorda, segur, però també voldríem arribar a la gent jove que no ens coneix i que pot sentir curiositat». Al Voilà! sonaran temes com Pol Petit, «un dels nostres hits del qual se n’han fet versions, com la de la Beth», la balada Tu ho fas per mi, Quan dic el teu nom o On vas? Pop-rock «elegant» com a senyal distintiu de la formació, però ara en format més «cru». Fa anys que el van deixar enrere vents i teclats.

n’Gai n’Gai es va avançar a la seva època? «Quan vam començar no existia ni el concepte ni el moviment del pop-rock en català», diu Garcia d’un grup més ben tractat fora que en el circuit barceloní. Però, assegura, les «ganes i l’actitud» es mantenen intactes sigui on sigui, «tant si toquem per una persona com per 5.000». El rock, diu, «no morirà mai», però no és «tendència». Ells, avui, celebren la seva història.