«Fer-se gran és construir la màscara, però com es pot estimar una màscara?»

La complexitat de la condició humana plana de nou en l’obra narrativa de Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996), que avui divendres presenta a l’Abacus de Manresa (19 h) el llibre de relats "Animals inexpressius" (L’Altra Editorial). Un acte obert al públic en el qual també hi prendrà part la poetessa Sònia Moya per conversar amb l’autor bagenc.

"Animals inexpressius"

Xavier Mas Craviotto

L'Altra Editorial

20 euros / 296 pàgines

Contes

Li hem llegit novel·la i poesia. És el primer cop que publica relat curt. Què l’ha dut fins aquí?

Ja havia escrit molts contes esparsos, però és el primer cop que els aplego en un llibre. De fet, és el primer gènere que vaig conrear. I va arribar un moment en què em vaig adonar que tot el que havia escrit els darrers anys compartia uns paisatges especials, una cosmogonia.

Però els havia escrit amb mirada de recull?

No, són contes de registres diferents, escrits en moments diversos, després de llegir una notícia al diari o un poema de la Patti Smith, o bé fruit de converses que sents o que tu mateix tens. Em vaig adonar, però, que hi ha qüestions que travessen tots els relats. I en un cert moment de l’escriptura, vaig veure que hi ha dues nocions transversals: la inèrcia i el fracàs.

La inèrcia?

Els personatges dels relats viuen empesos per la inèrcia, la mecanització de les emocions, l’automatització dels sentiments, la rutina de les relacions, la sensació de no viure com voldrien viure. I alguns d’ells tenen una epifania, una revelació, s’adonen que no estan envoltats de la gent amb qui voldrien estar, però ja és massa tard per fer-hi res.

El fracàs, en quin sentit?

El fracàs de l’amor, de la creació artística, de la carrera professional, de viure en plenitud.

Va escriure algun conte per a «Animals inexpressius»?

No, no n’hi ha cap que l’hagi fet expressament per al llibre. L’escriptura sempre és recerca, la manera de plantejar preguntes importants. Vaig escriure els contes entre Navàs i Bristol, a partir del 2020.

Així, els contes van conviure amb altres projectes seus que sí van sortir publicats?

M’agrada tenir diferents projectes simultàniament, es retroalimenten. Quan estava escrivint "La pell del món", vaig aparcar-lo i vaig fer alguns contes, i entre poema i poema també escric contes.

Parlàvem de la inèrcia. És un símptoma dels temps que vivim?

És una de les grans malalties del món actual, patim un excés d’estímuls i vivim en un món marcat per l’excés, la fragmentació, això genera anestèsia. Hi ha factors socioeconòmics: la societat del rendiment crea competitivitat i individualisme, i espectacularització de la violència, la tenim tot el dia al davant. A la televisió veiem tal quantitat d’atrocitats que el cervell necessita protegir-se, sinó la vida seria insuportable. Sembla que res ens pugui commoure. Volia explorar la inèrcia, l’apatia, un tema que ha anat sortint en els meus llibres anteriors.

La inèrcia té aquesta dimensió col·lectiva, però la tracta des de la intimitat individual.

Hi ha una galeria de personatges les vides dels quals estan marcades per la inèrcia, i la inèrcia fa que deixis de fer-te preguntes, de demanar quin sentit té la vida, de si estàs envoltat de les persones que vols. I tenen una revelació. En el llibre hi he posat una cita de la Mariana Enríquez: «La gente triste no tiene piedad». Els personatges dels relats són tristos, això els du a l’apatia, i d’aquí a la incapacitat d’entendre als altres i a si mateixos. Això els fa perillosos: es desactiva l’empatia.

Però hi ha la revelació.

Hi ha personatges que la tenen i d’altre que no, però ja veus que la seva vida va pendent avall. S’adonen que no són on voldrien estar ni amb qui voldrien estar. En el primer relat hi ha un sopar d’amics i una petita escena quotidiana revela el sentit de la vida. S’hi parla de l’amor que es mor, hi ha parelles que arrosseguen el cadàver de l’amor tota la vida.

També parla del fracàs, un sentiment que fereix.

HI ha diversos tipus de fracàs en el llibre, i els personatges l’entomen de maneres molt diferents, com a la vida. Però hi ha una relativització, perquè a ningú li importa el nostre fracàs. I acceptar això és alliberador.

Són personatges desgastats.

El llibre gravita al voltant de les relacions: d’amor, entre pares i fills, en diferents etapes de la vida, ... Exploro la complexitat de les relacions humanes, i per això en el llibre hi ha adults, infants i animals, tres estadis diferents de relacionar-se amb el món. Els animals són l'instint desfermat, els infants la innocència de la vida i els adults la inèrcia, el desgast que han viscut, la construcció d’una façana que amaga els nostres instints més foscos. Fer-se gran és anar construint aquesta màscara.

Al capdavall, estem sols.

Personatges solitaris, s’adonen de la presència de la màscara en un mateix i en els altres. El títol, "Animals inexpressius", surt d’un relat de David Foster Wallace, els animals són inexpressius, no denoten emocions, però als humans ens passa el mateix. DFW es pregunta com pots arribar a estimar una màscara.

Com ha tractat el llenguatge?

Persisteix la meva obsessió pel llenguatge, la paraula precisa, la metàfora perfecta, ... La història, el to, els personatges, el registre, ... tot és llengua. Necessito que el llenguatge sigui precís, suggerent, que connoti, .... necessito metàfores, símbols, sensació d’estranyesa, ... per acostar-me a allò que percebo. La literatura és l’única manera d’explicar una cosa que no puc explicar.

Subscriu-te per seguir llegint