La història de Sau inspira un ‘biopic’ "el més fidel possible a la realitat"

Entrem a la Monumental i la vista se’ns en va cap a un parell de cartells de la gira de 1992 de Sau. Hem entrat al túnel del temps? L’equip de Els de Sau roda escenes per recrear un dels concerts més importants de l’extint grup, el de l’àlbum Concert de mitjanit. "Reconstruïm el camerino, tenim els instruments que va utilitzar Pep Sala i tècnics que treballaven llavors amb ells", explica la directora del film, Elisabet Terri.

Els de Sau és un biopic que s’estrenarà "abans del pròxim estiu o just després" i que neix de la seva connexió emocional amb la banda. "Quan Carles [Sabater] va morir [el 1999], jo tenia 16 anys. La notícia em va impactar, em vaig posar a plorar i vaig agafar el retall d’un diari i el vaig penjar al suro de la meva habitació, i segueix allà", explica. El projecte no és un encàrrec, deixa clar. "Surt de mi. Vaig anar a buscar Pep (Sala) i l’hi vaig plantejar". També puntualitza que "no és una pel·lícula sobre Carles Sabater, sinó sobre Sau, des que es van conèixer Carles, Pep i el mànager i lletrista Joan Capdevila".

Terri no es planteja aquest llargmetratge, el primer del seu historial, com un acte de reivindicació, sinó simplement perquè "té els elements d’una bona història i amb cançons molt maques que empenyen els personatges". El propòsit ha sigut ser "com més fidels millor" a la realitat. La qual cosa inclou reflectir el contrast entre "Pep, el músic, i Carles, que tenia un vessant d’actor molt important".

Sabater és evocat com l’hiperactiu i el gran seductor que va ser. "No parava, tenia mil projectes, volia caure bé i queia bé. Ningú m’ha parlat malament d’ell", explica la directora. S’acull a la tesi de Pep Blay al seu llibre de l’any passat Carles Sabater, cor trencat, que va ser la vida enfeinada, l’estrès, sumat a una arrítmia cardíaca no detectada, que va acabar amb la seva vida. "En els anys 80 i 90, al món de la música, la droga estava allà, no siguem naïf, però ell no era un drogoaddicte. Crec que, si no hagués patit arrítmies i no hagués anat tan de cul, avui encara estaria amb nosaltres". El film recrea l’últim concert, a Vilafranca, després del qual va morir. "Hem intentat fer-ho amb molt respecte".

A la pell del cantant

Guim Puig, actor vist a Les de l’hoquei i Historias para no contar, era encara més jove que quan Sabater ens va deixar: tenia dos anys. "Però els seus discos sonaven sempre al cotxe dels meus pares", confessa. Es posa a la pell del cantant, en diàleg amb Pol Monen, que fa de Pep Sala. "M’he fixat en els seus gestos, aquesta calma a l’escenari, com jugava amb les mirades... Vaig dubtar si havia d’imitar-lo o agafar elements seus que jo pogués adoptar d’una forma orgànica, i al final he fet un híbrid, no una fotocòpia".

Hi ha certa semblança física entre tots dos. "M’ho diuen des que tenia 15 anys, i ja llavors m’agradava", riu. A la pel·lícula es recuperen registres cantats de Sabater, però és ell que interpreta alguns temes en escenes com les dels assajos. "El meu timbre no s’allunya del seu, amb un professor hem tractat que sigui semblant", diu Puig. Per a ell, recordar Sau és pertinent "perquè sempre és bo recuperar coses bones del passat, avui tot és molt efímer; està bé posar l’accent en una música en català i rocker".