«La pagesia s’està ofegant i no necessita aeroports ni aeròdroms»

La tensió entre el camp i la ciutat i la capacitat omnívora del món urbà són els pilars del nou llibre del manresà Cesc Martínez (1974), La ciutat errant, que publica Anagrama. Un assaig literari del qual avui divendres (19 h), 14 de novembre, en parlarà a la Llibreria Abacus de la capital bagenca acompanyat de l’il·lustrador Isaac Bosch.

"La ciutat errant"

Cesc Martínez

Anagrama

16,90 euros / 112 pàgines

Assaig literari

Què li interessa de la ciutat?

Hi ha un interès pels límits de la ciutat. Per on comença i on s’acaba. Quan pujo a Santpedor, em trobo en un terreny una mica limítrof. És una urbanització, però en realitat una urbanització és una part d’una ciutat. No podem dir que pertanyi al camp, a l’àmbit rural. I, en canvi, l’àmbit rural és allà mateix, i el veus, però no hi participes. Jo he crescut una miqueta en aquest ambient. Soc de Manresa, de la plaça Catalunya, que és un barri limítrof. Vaig créixer allà fins que, amb deu anys, els meus pares van decidir que anàvem a Santpedor, a la urbanització El Mirador de Montserrat.

Aquesta vida en els límits fa que tingui aquesta curiositat?

Estàs en contacte amb el món rural, però tampoc hi acabes d’estar, no l’acabes de conèixer, perquè no hi participes. I tampoc vinc de família de pagesos. No he acabat de sortir del context urbà, però el fet de viure en aquestes zones et fa adonar que hi ha una frontera molt porosa, que hi ha molt de pas de dins cap a fora, de gent del camp que va a la ciutat, de com en realitat la ciutat conquereix aquest camp. I ve d’aquí, de veure aquesta conquesta de la terra per part de la ciutat.

Són llocs amb sistema propi?

L’aeròdrom de Sant Fruitós és un bolet, no té res a veure amb l’entorn, ni tan sols amb l’economia de la comarca. Poden anar dient que de tant en tant han facturat tant ... i a mi què? Vas sentint les avionetes, que van passant sense anar enlloc, només volen per deixar anar els paracaigudistes. És una apropiació dels usos urbans d’un entorn que fins fa poc era rural. Un aeròdrom en un lloc on a dos quilòmetres ja n’hi ha un altre. És ben bé dir ‘què hi puc fer aquí’ només perquè hi ha una terra que està disponible pel que sigui que la gent de ciutat necessiti. El resultat és que la pagesia cada vegada ho té més difícil. El diner mana sobre d’altres interessos, territorials, culturals, d’articulació de país. I aquí hi ha una mica l’origen d’aquesta història.

La falta de respecte per la pagesia és un mal endèmic.

A Lleida tenim un cas flagrant: hi ha un aeroport, no un aeròdrom, te’l mires i està molt bé, però feia falta un aeroport aquí? Hi ha tot un sector social importantíssim, la pagesia, que s’està ofegant, i el que necessiten no són aeroports ni aeròdroms. Ni que la gent de ciutat digui que va molt estressada i necessita fer alguna cosa el cap de setmana i va al món rural a fer-la.

Una ciutat és estàtica, no errant.

El que és errant és trobar aquest límit d’aquesta ciutat, trobar exactament quina és aquesta ciutat. Baixes a Barcelona i ja està, ja l’he trobat. La culpa de tot la té Barcelona, perquè és la que disposa del rerepaís com vol. Però t’adones que tampoc és així. Barcelona també pateix aquesta colonització. També està a les ordres d’una altra idea de ciutat, que no és l’estat físic dels carrers i les cases i les places. Per tant, la ciutat errant és aquesta idea de ciutat. Avui, vas a un poble i, segons com, és més ciutat que altra cosa.

Per què?

Per l’activitat que s’hi fa. Quanta gent en un poble es dedica a tasques relacionades amb la terra, amb l’entorn? Alguns encara sí, però cada cop menys. Aleshores, cada cop més és l’extensió d’una ciutat, Lleida, Manresa, Igualada, Barcelona.

Tot això té un punt d’activista.

Hi ha un punt d’activista, de reivindicar. Darrere del llibre hi ha una idea d’articulació de país, de vinculació entre ciutat i àmbit rural. Una idea de simbiosi que jo crec que hauria d’existir. La ciutat està molt bé i estaria millor si aquesta ciutat es pogués articular en simbiosi amb l’àmbit rural, tenir en compte els valors no urbans, la relació amb la terra. Fins ara hem escrit una història de submissió. Hem de començar a escriure una història diferent.

És un tema urgent de país?

Sí, sí. És un tema d’articulació, de país, evidentment. El llibre parla d’aquesta desarticulació, de quins són els orígens, i les conseqüències de tenir un país parcel·lat en venda. En venda perquè qui pagui, pugui fer-hi el que vulgui. No vol dir que no es facin coses bé. Se’n fan de molt ben fetes, però cadascú les fa en el tros que li toca. No hi ha una visió global. Com pensem la relació entre ciutat i món rural, entre Barcelona i Catalunya? Està tot deixat, perquè algú altre, que no participa d’aquesta cultura, d’aquesta relació històrica, decideixi què hem de fer i ho gestioni.

Un dels noms d’aquesta història és l’enginyer militar igualadí Pere Vives. Què explica el seu cas?

La guerra crea abandonament, migració. L’escriptor W.G. Sebald deia que les guerres del segle XX han configurat la societat actual i ordenat la terra. Després de la guerra civil, el règim feixista fa una ordenació dels usos del sòl, la ‘Ley de suelos’, que es posa a disposició de l’especulació i no pensant, com ja s’havia fet, en una relació simbiòtica entre terra i sòl urbà.

I Pere Vives?

Apareix aquí com un personatge interessant perquè dona nom a un altre aeròdrom i a un institut. Un aeròdrom que, si no m’equivoco, havia estat una pista de l’aviació republicana que queda en desús i que després algú d’Igualada decideix recuperar per a usos lúdics. Agafa el nom d’un enginyer militar que es dedica a pensar com llançar bombes i matar gent des dels avions. És una mica fort, si ho penses.

Subscriu-te per seguir llegint