Quim Mandado, exSangtraït: «Estic encantadíssim de tocar amb els fills: és molt divertit»

Quim Mandado (La Jonquera, 1961) actuarà dissabte (23 h) al pavelló de Sant Fruitós, en el marc de la gira 40 anys de directes, iniciada fa gairebé un any. Com en els altres concerts, en aquest, el darrer de l’any, també hi tindrà convidats: Xavi de Mötorhits, banda de tribut a Mötorhead, i la cantant lírica de Figueres Clara Valero. Com a teloners, els bagencs Declivi.

Són concerts per repassar la seva trajectòria i amb els seus fills. Funciona?

Vam començar com una prova i va molt bé. Estem contents. Ja hi haurà cançons noves. Tinc ganes de veure com queden. La sang nova s’ha de notar.

El Guillem, de 25 anys, toca la bateria; i el Ferran, de 21, la guitarra. Com va anar això de tocar plegats?

Els músics no ens podem estar quiets. Va ser arran del casament d’un cosí on, com a sorpresa, vam tocar els tres. Van quedar encantats i vam pensar que podria funcionar. Els nanos els he tingut a l’escola de música [hi fa de professor], i sé com respiren i quins gustos tenen. La cosa va anar tirant, va sortir la gira, i ara hem començat a fer coses noves. Anem seguint, sense calendari.

Com han escollit el repertori?

Hi ha tantes coses per triar! És força equilibrat entre Sangtraït, Guardians, el meu disc en solitari. I algunes coses s’han de tocar sí o sí. També l’hem anat canviant, perquè hi ha gent que ens segueix i hem de donar una mica de sorpresa. Podríem fer un repertori de 3 hores, però jo ja no ho aguanto!

Què significa tocar les seves cançons amb els seus fills?

Han viscut la meva música des de petits i jo estic encantadíssim de tocar amb ells. És molt divertit. En Joan [Cardoner, guitarrista de Guardians, amb el qual han actuat anys i panys] i jo ja tenim els nostres vicis a l’hora de tocar i composar. Ells han viscut una època diferent. Els agrada la música dura. He tingut molta sort, m’han sortit bé! A l’institut han estat uns bitxos raros. Però tenen altres inputs, i hem d’aprendre d’ells també.

Com són les noves cançons?

Van agafant un aire que no sortiria d’en Joan i jo: en la manera de fer ritmes, d’estructurar la cançó... Són més moderns, i nosaltres estem més ancorats. És bo, ens posem al dia. Encara no hem estrenat res, esperem a la nova temporada.

Queda corda per estona?

Sí! Ja sabem que, amb el tipus de música que fem, no serem el número 1. Ens interessa passar-ho bé a l’escenari, perquè així la gent s’ho pot passar bé a baix. Sinó costa de connectar.

Sangtraït va plegar el 2001. Està descartada cap revifalla?

Vam plegar amb el pavelló a dalt, i ara vés a saber què faríem. Igual no és el mateix, i a molta gent Sangtraït el va marcar molt. Penso que s’ha de ser conseqüent.

No és gaire habitual que un grup de rock dur sigui popular.

Vam començar fent versions de blues i, quan va entrar la Lupe Villar, hi va ficar una cullerada més potent. I vam anar creixent i perfilant-nos. Estem orgullosos del que vam fer. La gent potser es planteja fer la música que funciona. Vés a saber si estaríem més amunt, però no seríem tant feliços.

Va enganxar el públic amb la seva naturalitat al concurs televisiu Zenit. S’ho esperava?

És allò que penses: «això no ho faràs mai!», i ho van plantejar com una juguesca. No pensava arribar a la final! Però no sé ser d’una altra manera! I les discussions que vaig tenir amb en Cubino, el director musical, perquè les cançons sonessin més o menys durilles.

Troba que actualment hi ha pocs cantants que tinguin veu?

En la temporada passada de Zenit, hi havia cantants que Déu n’hi do! Però ara es canta gairebé com parlant, i trobo a faltar cantants que tinguin veu, que n’hi podria haver. Es fa música festiva, i cap grup fa rock. Suposo que és una cosa del pèndol, i que tornarà. Ara tot és clònic: falta originalitat i arriscar-se.

Subscriu-te per seguir llegint