Manel Camp i Carles Cases, junts per primer cop

Plou, i el camí que porta a l’ermita de Sant Esteve de Comià, a Borredà, on el músic i compositor sallentí Carles Cases (1958) viu i treballa des de fa 22 anys, està ben enfangat. És la primera vegada que el també músic i compositor manresà Manel Camp (1947) el visita. Es troben a l’entrada, enmig d’un paratge que convida a una sòbria i serena espera. Cases aixopluga Camp amb un gran paraigua vermell que despunta entre els tons verds del paisatge. Es fan una sentida abraçada i entren directament a la planta de l’ermita que fa d’estudi del sallentí. Es coneixen des de fa mig segle i han viscut vides professionals interconnectades en molts moments (a l’Escola de Música Esclat, com arranjadors i directors musicals de Lluís Llach, quan Camp li va passar el relleu a Cases...) però, curiosament, tot i haver coincidit en escenaris i en muntatges aliens, mai han creat i treballat en un projecte propi pensat per ells. Fins ara.

Manel Camp i Carles Cases, els dos músics amb les trajectòries més potents d’aquest territori, s’estrenaran el pròxim 20 de febrer al teatre Kursaal de Manresa. Ho faran amb Pianant, un espectacle que els situarà cara a cara: dos pianos de cua davant per davant per interpretar conjuntament una quinzena de peces: sis o set temes de cadascú per tocar a dos pianos i una intervenció en solitari.

Asseguts en dues butaques del menjador de Cases, el sallentí recorda el dia que va veure per primer cop el Manel a l’escenari: «Va ser en el comiat de Fusioon, el 1975». Camp somriu. Han plogut dècades. Tantes com cinc. I, com sol passar, el millor es gesta al voltant d’una taula. Una trucada que el Carles va fer al Manel per anar a dinar al restaurant Las Vegas de Manresa va ser el detonant del què han batejat com a Pianant. I per què, la trucada? «De tant en tant», apunta Cases, «em passa pel cap que aquí estic massa aïllat; i no és que vulgui fer amistats, però sí recuperar la gent amb qui he tingut una relació que no vull deixar perdre». «I això és el més maco!», remarca Camp: «Jo també estic en aquell moment de no voler posar ni fronteres ni separacions a res. El Carles va fer el primer pas i a mi em va fer molta il·lusió. Primer, com a amic i després com a músic al qual admiro».

Però qui va fer el primer moviment, proposant un espectacle a quatre mans, subratlla Cases, «va ser el Manel». «Sí», riu el manresà, «vaig fer el primer atac». Després d’aquell dinar, el sallentí va anar un parell de cops a casa del Manel, a la Segarra, per donar-li un cop de mà en temes «d’informàtica musical. És un crac. Ell m’ajuda i jo hi poso el dinar», riu Camp. I a la tercera trobada ja van anar a Vic, a assajar. Era la passada primavera. «Cadascú va portar la seva carpeta sota el braç i a tocar», diu Cases. I com va anar? «Vam sortir entusiasmats», exclamen.

Una trucada de Cases a Camp per anar a dinar va ser el detonant d’aquesta «aventura»

Pianant tindrà composicions noves de Manel Camp i peces ja escrites de Carles Cases: «quan vam dir que ens repartiríem el repertori, el primer que vaig pensar era en quins temes s’adaptarien bé a dos pianos, perquè habitualment escric per orquestra». Cases les va trobar. Les del manresà, explica ell mateix, «estan inspirades en el Bages». Un arrelament a la terra amb referents com la Séquia, la Seu, la Muntanya de Sal, Montserrat, el Picapoll... Tenen clar que parteixen de «llenguatges molt diferents, jo més jazzístic, el Carles molt marcat per la música de pel·lícules». I posa un exemple: «Hi ha un tango i una havanera, gèneres que no estan en el meu repertori. I al revés li passa al Carles». Quin serà el secret? «Acoblar-nos». Com?

«Primer, ens hem de posar d’acord en el tema composició, hem de lligar dos mons diferents», remarca Camp, «i cedir, cadascú una mica», apunta Cases; l’altre, continua Camp, «és el ‘tempo’: jo faig molta música improvisada, ritmada, més a prop del jazz; el Carles, en canvi, s’acosta al simfònic... estem en procés de trobar un llenguatge comú que no serà ni de l’un ni de l’altre». El repertori, explica Cases, «ja està tancat i decidit» i ara toca «treballar sobre aquestes peces. I conjuntar dos pianos no és gens fàcil!», apunta el manresà amb la certesa que dona l’experiència: ja va fer duet jazzístic amb Josep Mas ‘Kitflus’ i amb la pianista clàssica Ludovica Mosca.

Però, subratlla Cases, «a tots dos ens ajuda molt ser compositors». «Omples no només el piano, sinó l’espai sonor. I el gran avantatge», remarca el manresà, és que «el Carles és un melodista brutal». Es tracta «d’aprofitar el millor de cada casa». Voleu sorprendre? «Sí, és una aventura que creiem que tindrà atractiu. Molta gent descobrirà un altre Manel Camp i un altre Carles Cases». Per a Carles Cases, qui és el Manel? «El mestre admirat. La primera persona en qui em vaig fixar quan vaig decidir ser músic»; i per al Manel Camp, qui és el Carles? «Un referent en el món de la banda sonora. Un músic que s’ha creat a ell mateix, que porta a dins una musicalitat espectacular i intuïtiva».

I no han pensat en crear una cançó a 4 mans? «Mai», exclamen. Això seria una altra història.

Manel Camp

Ha estat cap del Departament de Jazz i Música Moderna de l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Convidat pels principals festivals de jazz, ha col·laborat com a compositor, arranjador, director musical i intèrpret amb molts dels grans noms de la música clàssica, la Cançó, jazz i el rock de casa nostra. Va iniciar-se com a professional el juny de 1970 amb el grup Fusioon, una banda de rock progressiu amb el seu germà Jordi Camp, Santi Arisa i Martí Brunet. El 1974 va començar a treballar amb Lluís Llach amb Viatge a Ítaca. Al 1984 va donar el tret de sortida a la seva carrera en solitari amb diferents projectes com Manel Camp trio, els duets amb la pianista clàssica Ludovica Mosca, Kitflus o Llibert Fortuny, entre d'altres, fins a projectes més actuals com El Comte Arnau, amb Joan Crosas i el Cor d'Homes d'Osona. Ha estat director musical de l'Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona i va crear el Taller de Música Moderna Esclat de Manresa, a més d'impartir cursos al Taller de Músics de Barcelona i arreu. Té editats més de 40 discos, és autor d'una desena de bandes sonores. Guardonat amb el premi a la trajectòria per la revista Enderrock (2020), també ha rebut el premi Espai Ter (2022) i el Premi Trajectòria, AMJM (2022). AIE el va guardonar el 2023 per Tota una vida dedicada a la música.

Carles Cases

Carles Cases suma un llegat musical de setanta bandes sonores, mig centenar de discos publicats i gairebé tres mil concerts. Va dedicar vint-i-cinc anys a la composició i realització de bandes sonores per a cinema, tant europeu com americà. Va ser compositor habitual de pel·lícules de directors com Gonzalo Suárez, Ventura Pons, Jaume Balagueró, Eduardo Rossoff o Jaime Chávarri. A la dècada dels 80 va estar dedicat exclusivament a la direcció musical del cantautor Lluís Llach, tant a les gravacions dels discos com a les actuacions en directe, realitzant fins a 800 concerts. L'Acadèmia Charles Cross (París) li va atorgar el primer premi al millor àlbum per T'estimo de Lluís Llach. Actualment, Carles Cases està immers en la composició i gravació de les seves pròpies produccions, compaginant-ho amb la realització de concerts de les seves obres, ja sigui en format piano sol, trio, quartet o orquestra. El 2021 va editar Minimal, la seva primera obra minimalista i dos anys més tard arribaria París-Casablanca-New York, un viatge per temes propis, essencialment de bandes sonores. El 2024 publicava Música per a Ventura Pons. El Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya Clam el va fer mereixedor del Premi d'Honor a la trajectòria. El 2024 fou nomenat Membre d'Honor de l'Acadèmia del Cinema Català. També el 2024 Cases va posar música al cant del 125è aniversari del Barça. La seva composició va ser la més votada pels socis.

Subscriu-te per seguir llegint