Àngels Freixanet: «En la vida i en l’art, Nova York em va ajudar a obrir els ulls»

«Quan m’ho van comunicar vaig pensar que no, que qui s’ho mereixia més era el Manuel [Quinto, el seu home] però a mesura que he anat repassant la meva trajectòria... crec que també m’ho mereixo», riu. Amb la sinceritat que la caracteritza i amb l’alegria que comporta un reconeixement no demanat, l’escultora manresana Àngels Freixanet (Moià, 1940) rebrà el pròxim divendres 28 de novembre el Premi Bages de Cultura. Un guardó instituït per Òmnium l’any 1983 per reconèixer la trajectòria de bagencs i bagenques que han destacat en la divulgació de la cultura del país en el sentit més ampli.

I si es parla d’art, Freixanet té (i tenia des de fa anys) tots els números de la rifa: pionera en el treball amb materials reciclats, especialment el ferro, l’escultora manresana ha estat un referent aquí i fronteres enllà en una pràctica artística que converteix la ferralla en art. «Ara és ben habitual» però als anys setanta del segle passat «que una dona treballés el ferro era singular». L’escultora que va començant pintant un expressionisme d’arrels franceses serà la novena dona -de 43 guardonats- en rebre el Bages de Cultura i la segona artista després de l’activista Roser Oduber (2021). La glossa de la guardonada anirà a càrrec del periodista Joan Barbé -amic personal de la protagonista-i clourà l’acte la cantautora santpedorenca Anaïs Vila. Freixanet recollirà el testimoni de l’editor i escriptor Carles-Jordi Guardiola.

La crida del ferro

L’escultora, que fa uns mesos inaugurava amb creació contemporània l’Espai Oliba, a la Seu, una nova sala d’art per a la ciutat, té clar que el viatge que va fer a Nova York va suposar un punt d’inflexió en el que havia de ser la seva carrera artística. Havia estudiat a l’Escola d’Arts i Oficis de Manresa, a l’Escola Massana de Barcelona i a la de Pintura Mural Contemporània de Sant Cugat del Vallès. Però a la ciutat dels gratacels es va posar en contacte amb el món informalista, els grans espais arquitectònics i la llibertat de les avantguardes. Allà va sentir la crida del ferro i es va decantar per l’escultura. «Nova York em va ajudar a obrir els ulls. Un viatge sola i la meva primera vegada en avió. Va ser una experiència vital i artística». Si ha de triar dos moments importants en el seu mig segle de carrera, destaca la seva primera exposició d’escultura, a la Sala Gaudí de Barcelona, el 1974. «Era un espai molt gran, a l’Avinguda Madrid. Vaig rebre molt bones crítiques; que una dona treballés el ferro no era normal». L’artista recorda anar a buscar ferralla en un gran magatzem del Poble Nou de la capital catalana: «Era d’un amic del Manuel. Em va ensenyar una mica a soldar i a retallar i després em vaig haver d’espavilar. El cas és que, en aquest camp, no tenia ni estudis ni referents però sí molta intuïció».

L’escultora serà la novena dona, de 43 guardonats des de 1983, en rebre la distinció

Desfilades a Gaudí, Cibeles, Milà, París i Nova York

I el segon moment, a finals dels anys vuitanta, explica, va ser quan l’Estudio Buque -el primer gabinet de relacions públiques espanyol especialitzat en moda- li va encarregar, després de veure una exposició seva, l’escenografia de diferents passarel·les. Freixanet va fer el «mobiliari»: «22 cadires, penja-robes, un armari, una taula...» que van acompanyar els salons de moda Gaudí i Cibeles i van viatjar, també, a les desfilades de Milà, París i Nova York. «Va ser un pas endavant en la meva carrera, sobretot per la seguretat que em va donar». Explica que, no fa gaire, a la boutique del dissenyador igualadí David Valls, al Passeig del Born de Barcelona, «vaig veure la taula que vaig crear per a Buque».

Vinculació amb el paisatge del Bages

A partir de 1990, l’obra de Freixanet incorpora el color i altres materials naturals com la fusta i el paper conjuntament amb el ferro. I si el jurat del Bages de Cultura ha apuntat la seva tasca com a pionera, també ha subratllat la seva vinculació amb el paisatge del Bages «on ha deixat petjada en escultures de gran format com L’Àngel del Voluntariat, dedicada al centenari de la Creu Roja; Mil Cent, aixecada amb motiu dels mil cent anys de la ciutat de Manresa; Somnis arrelats a l’anella verda; o El monument al miner, a Súria, entre d’altres». Així com la preparació d’escenografies i trofeus.

Freixanet ha exposat arreu de Catalunya, de l’Estat espanyol i d’Europa i ha participat en exposicions col·lectives a París, Ginebra, Stuttgart, Nova York, Narbona, Madrid i Barcelona. La seva obra es pot contemplar a l’aeroport d’Orly i Porto. I ara, després de rebre nombrosos premis en l’àmbit nacional i internacional, el recollirà a casa. I això, diu, «sempre és d’agrair».