Que ningú oblidi el nom del mestre que va prometre el mar

"Pot oblidar-se el dolor? Una història de memòria." El diumenge setze de novembre era un marcat dia per a la memòria històrica. Al Memorial de les Camposines, a la Fatarella, es feia un acte de record als morts i desapareguts a la batalla de l’Ebre. El Conservatori de Manresa acollia el muntatge, escrit i dirigit per Eu Manzanares, El mestre i el mar. Commemoració i reivindicació històrica a cinc dies del cinquantè aniversari de la mort del dictador Francisco Franco. Una rabiosament necessària memòria històrica en l’actual marc polític i social.

El mestre i el mar reivindica i mostra la figura d’Antoni Benaiges, el mestre de Mont-roig del Camp que, en plena República, va ser destinat a un petit poble de la província de Burgos, Bañuelos de Bureba. Reivindica, però sobretot es converteix en el leitmotiv en un interessantíssim exercici dramatúrgic, ben documentat, definit i resolt per la dramaturga que és com va incidir, com va influenciar Benaiges, en el lliure pensament, la reflexió i la formació dels seus petits i joves alumnes en, malauradament, uns temps excessivament convulsos i violents dels que, el mateix Benaiges, en va ser víctima.

Tot comença a Bañuelos de Bureba. La Júlia, una jove barcelonina, va a buscar als avis juntament amb la seva mare. Se’ls emporten a Barcelona a viure amb ells, al yayo Nuño li comença a fallar la memòria i l’Alzheimer fa acte de presència. Arriben quan a La Pedraja s’ha obert i s’estan començant a recuperar els cossos dels afusellats de la zona durant la Guerra Civil. A casa la Júlia no s’ha parlat mai de res. Però l’avi ha desenterrat una capsa: hi ha uns cargols de mar i unes petites revistes. Una d’elles crida especial atenció a la noia: "El mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca". I amb aquesta troballa, la Júlia explora, cerca, fa un viatge en el temps.

El muntatge queda bifurcat en dues parts: la primera, clava arrels per fructificar en la segona, l’autèntic gir dramatúrgic i nucli expressiu i reflexiu de la peça. La primera se centra en la figura del mestre, el seu innovador pla educatiu, trencar amb les convencions i dogmes que fins al moment havien regit la idiosincràsia de l’educació. I amb tot això, anar presentant els seus i les seves alumnes, les seves vides, les seves famílies, somnis i il·lusions, també estroncats per la Guerra Civil, però amb la presència d’una llavor plantada: els ensenyaments de Benaiges fructifiquen en els i les joves alumnes. Benaiges va aportar una visió oberta davant el pensament unilateral imposat pel caciquisme i els terratinents de la zona. Ser pagesos no els havia de minvar importància ni dignitat, però així els hi havien fet creure.

La tortura i afusellament de Benaiges, juntament amb altres membres de la comunitat de Bañuelos de Bureba, alça la veu i la ment dels alumnes. I des d’una madura innocència, la dels nens i nenes, es desplega una viva, emotiva i emocionant reflexió. Aprendre no era dolent. Pel règim colpista, sí que ho era. O aprendre el que a ells no els interessava. El prisma de Benaiges era ampli i obert, ràpidament tancat i silenciat amb l’arribada de la dictadura. I malgrat el silenci, els secrets, la reivindicativa lluita d’aquella mainada que van conèixer de primera mà el lliure pensament i l’aprenentatge de la mà d’aquell mestre que els va prometre el mar i que la guerra, no els ho va permetre.

La posada en escena és minimalista i efectiva, el menys és més perquè la força radica en la paraula i només calen indicatius visuals. Amb tan poc, el muntatge sorprèn i colpeix en una adhesió concreta d’elements totalment efectius.

Un pesant silenci va presenciar-se al llarg de la peça certament només trencat amb els aplaudiments del nombrós públic assistent al teatre manresà. Que el seu nom, com tants, no s’esborri, ni es permeti, que s’esborrin de la història.