El periple soviètic de la primera regidora de Manresa

Ben considerada la dona? Aquesta pregunta que el Joaquim Aloy li feia en l’entrevista que aquest diari va publicar el 23 de juny del 1981, la va respondre la Montserrat Planas assegurant, contundent, que «no gaire». I es va esplaiar afegint que «fins i tot en partits d’esquerra, la dona estava molt marginada. Pensa que dels quatre partits que van formar el PSUC, només el Partit Proletari Català tenia una dona, els altres tres no en tenien cap i, és clar, sempre subestimaven la seva col·laboració».

La vida de qui va ser la primera regidora que va exercir a l’Ajuntament de Manresa es va desplegar en dues pàgines del diari tractant nombroses qüestions. Des d’aleshores, però, el nom de Montserrat Planas, i el de la seva filla Dolors Martínez havien passat al segon pla de la quotidianitat. Per aprofundir en les seves peripècies vitals, que inclou l’exili i la vida a la Unió Soviètica de Stalin, el portal memoria.cat obre avui un nou web que signa Jaume Esquius Jofre.

«Som mig parents», explica el responsable d’un extens treball on les vides individuals s’entrellacen amb la història del segle XX: «resseguint les seves vides, ens endinsem en la República, la guerra civil, la Segona Guerra Mundial, el franquisme, el comunisme, ...».

La Montserrat Planas i Carbí va néixer el 21 de juny del 1906 a Sant Martí de Maldà (l’Urgell), filla de masovers que es van traslladar a Manresa per progressar. Quan tenia 24 anys es va casar amb Enric Castellà i Vila, fill de la família local que oferia el servei d’autobús a la ciutat i la rodalia. En la Catalunya del temps de la República i abans de la guerra, Planas va ser una dona activa en el terreny polític i sindical, i el 20 d’octubre del 1936 es va afiliar al PSUC.

«Els seus familiars la recorden com una dona afectuosa», explica Esquius, «però també era una senyora de caràcter». Fins al punt que a l’inici de la guerra espanyola, «els membres del Comitè de la CNT que van anar a la fàbrica Bertrand i Serra i la van col·lectivitzar volien matar el director, Fèlix Busquets, però ella s’hi va oposar i va aconseguir que presidís el Consell d’Empresa per millorar l’organització del treball».

En el ple municipal de l’Ajuntament de Manresa del 30 d’abril del 1938, sis regidors del PSUC van dimitir i Planas va ser una de les escollides per substituir-lo, un fet de gran rellevància històrica perquè es convertia en la primera dona a ocupar aquest càrrec al consistori de la capital bagenca. «Es va encarregar de la regidoria de Propietat Urbana, amb el repte de buscar allotjament als refugiats que arribaven a la ciutat», apunta Esquius: «i va ser l’última regidora que va deixar l’Ajuntament, ho va fer el dia abans i perquè la van convèncer de marxar; Planas se’n va anar amb un cotxe del partit i no va ni passar per casa».

En el web allotjat al portal de l’Associació Memòria i Història de Manresa hi ha un mapa que permet seguir l’increïble periple de Planas a l’exili. Va passar pel camp d’Argelers, després va pujar en tren a Le Havre i, allí, va embarcar cap a Leningrad. «Podia triar entre Mèxic i la Unió Soviètica, i va agafar aquesta darrera opció perquè admirava la Pasionaria», afegeix Esquius. El viatge, però, no es va acabar aquí: Planas va anar a Jàrkiv, l’actual Ucraïna; Poddolsk, als afores de Moscou, on va conèixer Pedro Martínez, destacat dirigent del Partit Comunista Espanyol i el seu futur segon marit; Kokand, a l’Uzbekistan, a causa de l’avenç nazi; i, finalment, Simferòpol, a Crimea, la ciutat on va morir el seu home i on, el 1945, va néixer la seva filla Dolors, la segona gran protagonista d’aquesta història.

«Vaig anar a parlar amb ella, té vuitanta anys i em va sorprendre la gran quantitat d’informació que conservava», recorda Esquius. «Hi havia molta documentació en rus que vam poder traduir gràcies a la filòloga Marta Ter, col·laboradora de l’Associació.

«Jo he fet de professor durant molts anys i pel que explica la Dolors, l’escola de la seva època a Crimea era molt progressista», rememora Esquius. El darrer episodi del periple geogràfic de la Montserrat i la Dolors és el retorn a Manresa, l’any 1957. «Les autoritats soviètiques només van deixar-les marxar amb 300 pessetes, i un cop a Manresa no van ser molt ben rebudes; a la Dolors li deien ‘la russa’», conclou. La Montserrat Planas va viatjar a l’URSS com a turista als anys 80 i va trobar un país canviat, amb el que ja no s’identificava, i va morir el 1987 a Manresa.

Subscriu-te per seguir llegint