«Actuar al Kursaal és el que em fa més il·lusió de la gira de Mamma Mia!»

Gina Gonfaus (Manresa, 2000) s’ha abrigat força. Manresa no és Mallorca, on la setmana passada recalava la gira de Mamma Mia!. Però el fred no amaga l’alegria de poder actuar a casa seva amb el muntatge que fa tres anys que protagonitza com a Sophie i que ja és el musical que ostentarà el rècord de públic i de venda fulminant d’entrades al Kursaal. Si no hi ha res de nou, Gonfaus actuarà a les 7 funcions que des d’avui i fins diumenge ompliran el teatre.

Quin és el secret de Mamma Mia!? Parlem d’un fenomen?

Totalment! Crec que hi ha diversos ingredients que conflueixen en la recepta perfecta. D’una banda, fa 26 anys que funciona com a musical; de l’altra, la pel·lícula que tots hem vist i òbviament, les cançons d’ABBA.

Intergeneracionals...

Sí. Al públic tenim gent gran cantant i ballant aquestes cançons i nens de 5 anys que també ho fan... Hi ha alguna cosa d’ABBA que ressona en tothom i que ha anat transcendint, gràcies al musical i a la pel·lícula, de generació en generació. I la història, clar, que és una oda a l’amor en tots els aspectes.

Tema universal.

Al final, l’amor és el tema base de l’art i un sentiment que a tots ens arriba i ens connecta per alguna banda. I Mamma Mia! toca tots aquests amors: romàntic, d’amistat, maternofilial, que és el punt més sensible… siguis qui siguis i tinguis la història que tinguis sempre hi haurà algun aspecte que et farà connectar amb la història que expliquen aquestes dones.

Dones protagonistes. No és el més habitual...

No, no ho és. Però sí a Mamma Mia! El llibret del musical està escrit per la Catherine Johnson. I crec que hi ha alguna cosa d’aquesta sensibilitat de dones escrivint per a dones que mostra una faceta que transcendeix: mare soltera, independent, que se’n surt amb el seu negoci... El musical es va estrenar el 1999, però les dones continuen lluitant a contracorrent avui dia.

És a dir, una història actual que es pot explicar al segle XX i al XXI?

Sí, i funciona.

Actues a casa. Il·lusió, repte, responsabilitat?

Actuar aquí és el que em fa més il·lusió de tota la gira! Mentalment, tenia el cap en aquest moment i intentava explicar als meus companys el que sentia pensant a pujar a l’escenari del Kursaal.

I que sents?

Sento que aquí va néixer aquesta necessitat de pujar a un escenari... és el teatre on feia els concerts de l’escola, el festival de ballet, on vaig començar a construir-me com a artista. I clar, a Manresa hi ha la meva família i molts amics que vindran a veure l’espectacle. Crec que estaré més nerviosa que mai però també amb més il·lusió que mai... Són dos mons que exploten junts.

Defineix Mamma Mia! Festa? Espectacle? Karaoke col·lectiu?

(Riu) És un espectacle que és una festa perquè al final és una comèdia romàntica, on el públic, i així ens ho diu, riu, plora, balla, canta, s’emociona... Està allà amb nosaltres.

Un viatge emocional?

Sí.

És que el busqueu?

Sí, el sentit d’aquesta feina és connectar amb el públic, que ens acompanyi amb el que li estem explicant. La gent surt molt contenta i fins i tot hi ha que t’envia un missatge: ‘estic passant una etapa duríssima i m’heu fet desconnectar durant 3 hores’. No hi ha res millor!

«Hi ha alguna cosa d’ABBA que ressona en tothom i que ha transcendit de generació en generació»

El públic se sap la història i les cançons. Hi ha sorpresa?

La sorpresa està en la nova producció, no en l’essència. És una versió molt diferent de l’estrenada el 2004. En aquest cas, per exemple, l’escenografia és molt immersiva i s’ha apostat per una interpretació molt natural, molt des de la veritat perquè, sovint, en aquest país i en el teatre musical pequem de no jugar des d’aquesta banda; i les coreografies, que estan molt en primer pla i que crec que sorprendran. El coreògraf, l’Iker Karrera té una manera d’enfocar el musical des d’un punt de vista molt diferent, amb moviments molt menys musicals, més contemporanis. Molta gent ens diu: ‘m’heu fet sentir com a la pel·lícula’.

I això agrada o molesta?

És un repte fer un espectacle que tothom té en el seu imaginari i no caure en la còpia; en el meu cas, interpretar un personatge a qui tothom li posa la cara de l’Amanda Seyfried (riu). Però la gràcia és que segur que ho hem viscut de manera difernet.

La Sophie ha estat el teu primer paper professional. Què ha canviat després de més de tres anys?

En l’àmbit artístic jo era molt més innocent. No sabia com funcionava una producció d’aquesta envergadura... La Sophie m’ha professionalitzat, he entès què necessito i què no necessito abans de sortir a escena… Que em passa el dia que estic malalta, quan he de parar… Aprens a a còpia d’equivocar-te, clar. I amb el personatge... és molt estrany… Jo sento que he canviat molt en aquests tres anys. El personatge no ets tu, però hi ha alguna cosa de tu que t’ha de ressonar quan l’interpretes. Em sorprenc fent una escena que he fet centenars de vegades i pensant: ‘això no m’havia passat pel cap’. I en un espectacle així hi ha molta rotació.

I això és bo?

Depèn de la teva personalitat. Hi ha gent que està més còmoda en la rutina … Però en el meu cas, que entri a l’elenc una persona nova em situa en el present. Perquè és inevitable acomodar-te o fer les coses molt semblants cada dia. I per a mi, l’ideal és que cada dia sigui una funció diferent. Com el que et deia, notar que una frase que has dit mil vegades és nova. M’agrada que entri i surti gent de l’espectacle.

Si has de triar un número, una escena, quina seria?

El meu personatge és un regalet perquè puc mostrar la part divertida, la dramàtica... Com a actriu em permet jugar i tocar les tres disciplines: la interpretació, la base de tot, però també el cant com a solista i el ball amb les coreografies. Però el meu número preferit és el de l’inici, quan comença la història, quan arriben les dues amigues de la Sophie i ella els explica que ha trobat un diari de la seva mare, que ha vist que té tres possibles pares i que els vol convidar al seu casament. Els explica una mica tot el que veurem després. I Honey, honey m’encanta.

I el més complicat?

El final del primer acte és un número complex per a tot l’elenc, estem tots a escena amb Voulez-Vous i amb una coreografia complicada, on tot està mil·limetrat… La idea que l’Iker volia transmetre del meu personatge és, precisament, aquest munt d’estímuls. És impactant.

«He canviat molt en aquests tres anys, era molt més innocent, la Sophie m’ha professionalitzat»

És un musical exigent?

Depèn del paper l’exigència és més elevada en l’aspecte vocal o físic. Per a mi, Mamma Mia! és exigent tant físicament com vocal, però la veritat és que les cançons s’ajusten bastant a la meva veu. I això està molt bé!

«I Have a Dream» que cantava ABBA. El teu?

Tinc el focus posat als musicals perquè soc una friqui d’això (riu) i m’encanta ballar, cantar i interpretar, però no tanco la porta a res. Assumeixo que és un món complex i potser m’agradaria canviar a un altre espectacle, però valoro el que és tenir una feina que em dona una estabilitat. Es tracta d’aprofitar el que tens. Una gira és cansada i vas tot el dia maleta amunt i maleta avall, però et dona molts aprenentatges com per exemple saber que necessites a cada lloc per a la teva estabilitat. I a més, cada teatre sona diferent.

I el públic també?

Sí, també i reacciona de manera diferent a les bromes (riu). S’ha de valorar el que tens: no sé si això ho tornaré a fer mai.

El millor consell?

Crec que confiar en la intuïció d’un mateix és molt important. Quan actues, però sobretot, quan interactues amb l’equip. Es tracta de cuidar-nos. En aquesta producció som uns 27 artistes i la mateixa quantitat de tècnics... Per a mi ser una persona dins d’aquest engranatge és important, no només sortir a escena com a artista. Vaig estar uns mesos de baixa simplement perquè no havia après que era una bestiesa sortir a actuar malalta i amb febre. I ara ho tinc claríssim, he sabut posar els meus límits. Ara veig a la Gina d’abans i penso, no m’hi trobareu! (riu) n

Subscriu-te per seguir llegint