El cinema fet per dones va néixer a Cercs

«Sempre havia somiat en ser artista de teatre». Josep Cunill (Berga, 1957) parla de Montserrat Casals (1882, Cercs, 1945, Barcelona), coneguda com a Elena Jordi, actriu de vodevil al Paral·lel de principis del segle XX i primera directora de cinema l’estat espanyol. Nascuda el 20 de novembre de 1882 a Cercs (el passat dijous feia 143 anys), la figura d’Elena Jordi havia estat desconeguda fins al 1999 quan, després de quasi deu anys «seguint rastres impossibles», Cunill publicava, amb el suport de l’Àmbit de Recerques del Berguedà, l’obra Elena Jordi: una reina berguedana a la cort del Paral·lel.

Filla d’una mare modista i d’un capatàs de mines d’èxit, del seu pare va heretar la visió de negoci i de la seva mare l’elegància. «Abans de començar en el món del teatre vestia de la Maison Jeanne Lanvin, aleshores una de les cases d’alta costura més reputades del París, i es comprava els barrets als Estats Units», diu Cunill: «representava una elegància mai vista a Barcelona». Tanmateix, no va ser només el gust en vestir (ni la seva reputada bellesa) el que la va propulsar a l’èxit.

El 1890, arran de la prosperitat econòmica del pare, la família es trasllada a Berga. Un any després, embarassada, Montserrat Casals, es casa. Del matrimoni en neixen dues filles. El 1906, però, decideix abandonar, juntament amb la seva germana Tina i després de la mort del pare, la seguretat berguedana i obrir un estanc al carrer de la Boqueria de Barcelona.

«Els estancs de l’època eren llocs de reunió i tertúlia masculina», assegura Cunill i la ciutat de principis del segle XX aviat se’n va fer ressò en publicacions com la revista Papitu: «eren dues dones que sobrevivien en un món fet per i pels homes regentant un estanc», explica Cunill.

Periodistes, actors i personatges del món de la faràndula s’hi reunien i impulsarien la trajectòria de Monserrat Casals en el món del teatre català. Un d’ells, fins i tot, va animar-la a canviar-se el nom. «Va ser Ramon Tor. Quan ella començà a fer teatre amb l’Adrià Gual li va proposar dir-se Elena, com la de Troia, i Jordi, per ser una referència catalana», diu Cunill.

Elena Jordi va debutar als teatres de vodevil del Paral·lel el 1908, fent seus els deshabillés a l’estil francès, però de seguida es va atrevir a anar més enllà del teatre més popular. Va protagonitzar obres com la Salomé d’Oscar Wilde al Teatre de Sant Andreu (1909), o La Prisionera, al Teatre Goya (1929), una obra de Bourdet que tracta sobre l’homosexualitat femenina, situant-la en els millors escenaris de l’època. Va debutar amb les companyies de Margarida Xirgu, Enric Giménez i Josep Santpere, però la creixent popularitat la va dur a formar, el 1914, la Companyia Catalana de Vodevil Elena Jordi amb la qual va llogar i omplir les 1600 places del Teatro Español.

Però no sempre era ben rebuda: «el teatre català estava en crisi i els defensors de l’alta cultura criticaven tant el gènere com a l’actriu. Al final, però, alguns acabarien col·laborant-hi», apunta Cunill. L’abast de la seva reputació era, però, innegable i va fer gires per Catalunya - no sense despertar passions tant de liberals com de conservadors - fins el 1918, any en què, en plena grip espanyola, l’actriu comença les obres del Teatre Elena Jordi (que mai no podria acabar) i produeix la primera pel·lícula feta per una dona a l’Estat: Thaïs.

Basada en l’òpera de Massenet i de plena actualitat avantguardista, el 1917 Elena Jordi comença a produir i dirigir aquesta pel·lícula de la qual ella n’era, també, la protagonista. Però mai no va estrenar-se. «El juny del 1918, coincidint amb l’incendi dels laboratoris Hispano Films, on s’havia gravat, Thaïs desapareix de la premsa», diu Cunill.

Primera directora, però sense estrena, la berguedana Elena Jordi participaria en pel·lícules a Barcelona. D’aquesta època, data La loca del monasterio (1916), gravada a Montserrat. Igualment, continuaria en el món del teatre fins al 1931, quan el nom d’Elena Jordi desapareixeria, també, de tota premsa escrita. Moriria el 5 de desembre de 1945, a Barcelona, «en l’absolut anonimat», diu Cunill.

«L’Elena Jordi és un misteri», assegura l’escriptor berguedà. En la seva recerca, Cunill no ha trobat «ni dietaris ni ja persones que l’haguessin conegut en vida. A Berga només es deia que era una noia extravagant». El seu interès per l’artista va començar quan, després d’esmentar-la en un sopar el 1990, van arribar a les seves mans tot de fotografies de l’artista berguedana.

«Vaig començar un procés d’enamorament d’aquelles imatges» i no ha parat d’investigar-les. Per aquest motiu i en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, l’escriptor està preparant un llibre que en retrati el caràcter i que està previst que es publiqui el setembre de l’any vinent.

«Substancialment barcelonina, de bellesa hel·lènica i rostre expressiu», com la descriuen alguns articles de l’època, la figura d’Elena Jordi és cada cop més reivindicada i comença a ser coneguda per experts del cinema arreu del món. La seva, però, és només una de les «moltes històries que valdria la pena recuperar», conclou Cunill.

Subscriu-te per seguir llegint