Les cançons sí que passaran

"No ens aturarem fins que no en quedi un", proclamava una de les cantants. I abans, i després, i amb "Grândola", amb la doble interpretació de "Bella ciao", amb "L'Estaca" final entonada amb el públic, un prec, un crit, la consigna més famosa: no passaran. El grup manresà Incordis i l'anglès Commoners Choir no han deixat ni una cadira buida aquesta tarda al Teatre Conservatori de Manresa en un concert antifeixista que ha reivindicat la unió dels pobles per aturar l'avenç de l'autoritarisme.

S'alçava el teló i des de l'escenari ja sonava amb tota la potència de la lluita i el combat "A les barricades", amb prop de mig centenar de cantaires del cor Incordis, dirigits per Josep Maria Vilar. Amb dues banderes palestines a les llotges preferents als laterals del teatre i la vermella i negra d'Acció Antifeixista rere els artistes, el concert ha començat convidant a fer de les idees i la cultura, de les cançons i el diàleg, les barricades del segle XXI en un moment d'evident preocupació per l'auge del feixisme i la desmemòria.

La formació bagenca ha interpretat nou peces durant la primera part, incloses dues que van esdevenir himnes de la lluita contra les dictadures grega i portuguesa, de final coetani al franquisme. D'una banda, "Res no és en va a la vida"; de l'altra la coneguda "Grândola". Cançons de resistència i símbols de victòria. El repertori dels Incordis també ha tingut un moment per recordar "Los olvidados" i els qui emigren a la recerca d'una vida millor a "Deixeu passar els sense papers". I ha clos amb "El dia que el nazi va morir", una peça amb història: la va crear Boff Whalley, director dels Commoners, quan formava part de Chumbawamba.

Precisament Whalley va ser el creador del grup fa deu anys a Leeds. "Érem quinze persones per a un projecte de sis setmanes", ha comentat una de les cantants. Ara, ja són 150 i una seixantena va viatjar fa uns dies a Manresa per pujar a l'escenari del Conservatori, on han interpretat nou peces del seu repertori. "Som una barreja de l'Orfeó Manresà i Kortatu", es van arribar a definir: "les nostres cançons responen al que passa al món, amb harmonia, rialles i discussions".

Amb cada tema, una història. Com "Aistrike 1, 2, 3", que conta com tres activistes van donar cops de martell a un avió que estava en una empresa armamentística per ser venut al govern d'Indonèsia, que va matar 200.000 persones al Timor Oriental. Després de mig any a la presó, un jurat les va absoldre perquè havien fet el que havien fet "per prevenir un genocidi". En la penúltima, "Call it Genocide", alerten de la necessitat de no deixar de dir les coses pel seu nom: a Palestina, s'està cometent un genocidi.

Les dues formacions han posat el punt final juntes amb dos himnes com "Bella Ciao" -que prèviament havia posat la rúbrica a la segona part- i "Ay Carmela" i la cançó que va unir els dos cors: "Ciutadans del món". Buscant repertori, Vilar la va trobar, es va posar en contacte amb en Boff i la resta ja és història.

Subscriu-te per seguir llegint