Oques Grasses, Zoo, Txarango... Per què hi ha grups que se separen després d’arribar al cim?

Que Oques Grasses es disposin a dissoldre sent a dalt de tot, després de les seves quatre nits a l’Estadi Olímpic, l’octubre del 2026, un llindar sense precedents no només per a un artista en català sinó també a escala espanyola, és un fet que se suma a altres desbandades dels últims temps i que convida a examinar-ne les raons. Grups que ho deixen quan viuen el seu moment més àlgid. Amb el que costa arribar allà a dalt (i més, en català). Com si separar-se fos un alleujament o un alliberament. Aquí hi ha altres exemples, com els de Txarango, Zoo o La Fúmiga. ¿Què passa aquí?

Cada cas és un món, però flota, per començar, una percepció que la vida és alguna cosa més que la feina intensa que comporta la dinàmica d’una banda, més en un context creixentment competitiu i estressant com el món musical actual. Oques Grasses ja van resumir la seva filosofia de vida en el tema ‘Jubilar-me’: «Ser feliç ja no importa / No està de moda / Ara importa més tenir / molta feina, / molta pasta», acusaven, i afegien una sentència tan poc ambiciosa com «jo vull ser el meu gos i passar de tot». Josep Montero ha expressat en les seves (poquíssimes) entrevistes la seva dificultat per portar la sobreexposició i la seva ànsia d’una vida plàcida.

Conciliació familiar

Aflora una clau familiar: bandes els membres de les quals ja ronden la quarantena, tenen fills i no volen abdicar de les seves responsabilitats privades. «Parlem de grups d’homes i allà hi ha un canvi de paradigma: ells no volen ser pares absents, sinó estar en la criança dels fills», destaca el periodista valencià Josep Vicent Frechina, autor del recent llibre sobre Zoo, ‘Sempre a la contra i avant’ (Sembra Llibres). Aquest grup es va acomiadar fa tres anys omplint places fins aleshores inabastables com el Palau Sant Jordi.

La història del rock es basa en grups masculins els integrants dels quals feien la volta al món any rere any mentre les seves parelles cuidaven la prole, que amb prou feines veien créixer. «I en l’escena en català, molts músics tenen altres feines, que compaginen amb les hores de furgoneta cada cap de setmana. L’Artur (Martínez), de La Fúmiga, m’ho deia: ell ja va ser fill absent, i germà, i amic, i ara no vol ser un pare absent».

Multiplicar les vendes

La Fúmiga ja va decidir el 2022 que es dissoldria quatre anys més tard, explica Ramon Montardit, A&R de Halley Records (segell també d’Oques Grasses). «Són músics que mai han deixat les seves altres feines, que han hagut de compaginar amb els bolos amb el grup els divendres, dissabtes i diumenges, i durant l’estiu. Tenen ganes de recuperar les seves vides com a gent normal», explica. Per descomptat, anunciar que una gira és l’última multiplica la venda d’entrades: La Fúmiga actuarà l’any que ve dues nits al Sant Jordi Club i dues més al Roig Arena, de València (allà, 18.000 assistents per sessió).

Escepticisme davant l’abraçada de la fama, desmitificació del treball com a eix vital, reconnexió amb la vida familiar, cura creixent per la conciliació. I esgotament davant l’actual ‘modus operandi’ de la música, el motiu remarcat per Gertrudis quan va anunciar la seva última gira. «Això s’estava convertint en una feina més, amb molta reunió, feina de taula, de xarxes, i poc escenari», explica el cantant, Xavi Ciurans. Les lleis de l’‘streaming’ van jugar un paper en el cansament. «Et deien: ‘ara fes una col·laboració amb aquest grup de moda’, al qual ni tan sols coneixies, o ‘has de fer la cançó més curta’, o ‘introdueix algun anglicisme’. I la pressió per omplir-ho tot: avui, si no fas ‘sold outs’, no ets ningú».

El mercadeig de la separació

La inquietud per treballar amb altres músics o àmbits és un altre factor, molt clar en el cas de Manel, els integrants del qual van desenvolupar interessos dispars en els seus 15 anys de singladura. Guillem Gisbert i companyia són, amb tot, una excepció al que ell anomena «el mercadeig de la separació», i ni tan sols van anunciar el seu final, que, en les seves paraules, no és tal, sinó una pausa llarga sobre la qual no correspon dramatitzar.

El corrent és el contrari: notificar el final de trajecte abans de posar a la venda les entrades per a la cerimònia de l’adeu. Així va ser amb Txarango, que, al seu cim, però llastats per deu anys de treball esgotador, van veure com el seu ‘tour’ de comiat i tancament, ‘El gran circ’ (30 concerts, 80.000 entrades esgotades), va haver de suspendre’s per la pandèmia. És una carta que poden reservar-se per al dia en què recuperin les ganes, ja que, en l’actualitat, només hi ha una jugada tan poderosa com la gira de comiat: la gira de tornada, com il·lustren els aforaments multiplicats que han acompanyat les últimes reunions, d’Antònia Font a El Último de la Fila.