Premi Bages de Cultura: Reconeixement a l’artista que portava ferros vells a casa

De tan elegant que anava, a l’Àngels Freixanet la van prendre per una actriu polonesa de renom internacional a la sortida de l’hotel Maria Cristina. Havia anat al festival de Sant Sebastià amb el seu home, el Manuel Quinto, i sense pensar-s’ho dues vegades va seguir el joc a la munió de fotògrafs i de fans congregada somrient per a les càmeres i signant autògrafs. A l’entrada del teatre Victoria Eugenia, fins i tot, li van dedicar un Aurresku d’Honor.

De glamur i de picar pedra ha anat la vida de l’escultora i artista manresana nascuda el 1940 a Moià, guardonada aquesta nit amb el Premi Bages de Cultura al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Manresa. Pedra, paper i ferro, sobretot ferro vell i reciclat, una pràctica en la qual va ser pionera i amb la qual va iniciar fa mig segle una trajectòria que, a 85 anys, encara té molt a dir. Cinquanta-un anys de carrera artística que ha glossat el periodista i amic Joan Barbé amb anècdotes delicioses com la que encapçala l’article.

En la 43a edició del guardó, avui Freixanet s'ha convertit en la novena dona que el rep. El llarg camí de la paritat serà possible un dia o altre gràcies a figures de la talla de l’escultora, a qui fins i tot Salvador Espriu va dedicar un poema, "Món de Maria Àngels Freixanet", que així comença: «Treballar el ferro m’és plaent. / A poc a poc vaig estenent / en ells petjades de la gent / entrant, sortint / pel llarg dolor del fosc lament / el laberint.»

L’amena enumeració d’assoliments, exposicions, coneixences i vivències que ha glossat Barbé s'ha convertit en un reguitzell de sentits agraïments quan ha pres la paraula la protagonista de la vetllada. «Com a persona i com a artista, he intentat sempre copsar i transformar la idea en record i el record en expressió», ha apuntat Freixanet: «l’obra d’art crida als sentiments i a la comprensió».

L’escultora, que ha rebut com a obsequi una peça d’un company d’ofici, Josep Barés, ha volgut recordar tots els qui l’han ajudat i acompanyat al llarg dels anys, entre els quals ha citat la cap de Cultures d’aquest diari, Susana Paz. «Espero que d’aquí a vint-i-cinc anys puguem continuar celebrant la nostra amistat», ha conclòs Freixanet, provocant divertides rialles entre els assistents, on hi havia preferentment el seu home, l’esmentat (i també mereixedor algun dia del Bages de Cultura) Manuel Quinto i els fills de la parella, Sergi i Gerard.

En el vestíbul d’entrada al Saló, Freixanet hi ha exposat tres escultures, diversos programes d’exposicions, una simpàtica fotografia del quartet familiar de fa molts, molts anys, i en una vitrina hi ha posat els estris de treball: el casc i les ulleres de soldadora, un bufador i un martell. L’acte l'ha clos la cantautora Anaïs Vila interpretant tres peces del seu repertori.

Un amic de la família tan conegut com l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, va dir de Freixanet que va irrompre «en el món de l’escultura amb una doble força, la d’una escultora que s’entén amb materials poderosos arruïnats i la d’una escultora naïf que assimilava la cultura del collage amb una innocència extraacadèmica». Molt probablement, cinc dècades després, en l’Àngels hi continuen convivint les dues ànimes.

Subscriu-te per seguir llegint