Deixar enrere les faldilles de la mare i els capellans

D’intermediari entre escriptors i lectors a protagonista del relat: el camí recorregut per Carles-Jordi Guardiola (Manresa, 1942) al llarg d’una vida prolífica pren forma literària i el primer lliurament -"Memòria imperfecta. 1942-1969" (Parcir)- és el punt de partida de la narració de la vida d’un editor que mira enrere i es comença a explicar. «Sempre he sigut de guardar papers», reconeix. Una dèria ideal per iniciar a transitar per una autobiografia que arriba, de moment, al febrer del 69 i clou el llibre amb aquestes paraules: «Començo a treballar de redactor a Enciclopèdia Catalana».

"Memòria imperfecta. 1942-1969"

Carles-Jordi Guardiola

Llibres Parcir

20 euros / 272 pàgines

Memòries

En la trajectòria professional de Guardiola, un manresà amb un peu a Barcelona i un altre a l’Empordà i sempre amb els dos a punt per viatjar a la seva ciutat natal, destaca poderosament haver estat un dels quatre fundadors d’un segell editorial tan rellevant per la història de la cultura catalana com La Magrana. Però d’això encara no en parla.

A Memòria imperfecta trobem el Carles-Jordi «nen de les tietes», com li agrada descriure la situació que va viure de petit, a les Escodines. Ja aleshores, li agradava «llegir i llegir». I «als estius anàvem a Rocafort».

Són anys de formació que el nebot d’un tiet missioner a Bombai i una tieta monja va culminar entrant al seminari de Vic l’any 1952. «Amb naturalitat, sense traumes ni renúncies. Amb més innocència que vocació», afegeix. Deu anys després, escriu Guardiola, «tot jo soc un bolic d’emocions, idees i reflexions que no aconsegueixo destriar (...). Comença un llarg any de traspàs fins a la meva entrada a la universitat. Un any de canvis decisius. Entre Escil·la i Caribdis. Un any ple de portes i finestres que s’obren. Entra la llum».

Explica l’autor en conversa amb aquest diari que «el seminari va ser com un túnel, amb zones fosques i altres que no ho són tant». Ho referencia en el capítol posterior a l’estada a la capital vigatana. «Aterro a Manresa amb una pila d’afers per solucionar: la relació amb els pares, el sexe, el treball, l’estudi». Guardiola, en sortir del seminari, se sentia com un pop en un garatge, «no sé on estic». I quan una porta es tanca, una altra s’obre.

Josep Junyent, a qui havia conegut a Vic, i Carles Llussà van ser dues amistats rellevants en aquest període. «Dues persones que formen part de la meva salvació humana», confessa Guardiola, que en aquell punt tenia un any per omplir abans d’entrar a la universitat i fer vida a la capital catalana. «Deixo les faldilles de la mare i els capellans i vaig a Barcelona», rememora.

«A Manresa porto l’activitat al límit. Continuo en relació amb el grup de la revista Bages», on a més dels dos esmentats, hi ha també el catedràtic del Peguera Ignasi Bajona, l’advocat i historiador Xavier Sitjes, l’escriptor Josep Tomàs Cabot i el mossèn i cronista local Josep Gasol. En aquells anys, Guardiola també va formar part d’Art Viu, «el feliç resultat de la il·lusió i el treball d’uns quants universitaris que cada setmana van i venen de Barcelona, d’un grup de joves pintors de Manresa i comarca i d’una colla de joves que es deleixen pel teatre. Això passa a mitjan anys seixanta».

Carles-Jordi Guardiola va viure uns anys de canvi, «encara no som a la democràcia, però hi ha elements que fan de coixí amb totes les traves i les censures». Són els temps del Sindicat d’Estudiants, de la Caputxinada a Sarrià, de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat. «Em vaig anar mobilitzant», recorda. «Podies llegir autors que no podies llegir, Vasco Pratolini, Calvino, Pavese, Caldwell, McCullers, ... Jo m’insereixo en aquesta generació, la del 68, jo aleshores feia la mili, que arriba fins a l’acabament del franquisme». Edicions 62, la Nova Cançó, ... «És una època molt potent, activa», afirma el manresà.

Sobre la Caputxinada, l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, recorda el manresà l’ambient d’expectació, il·lusió i, fins i tot, eufòria. Però tot va acabar amb la Policia irrompent al convent: «els estudiants hem de lliurar el carnet a la Policia i l’haurem de recuperar a la comissaria de la Via Laietana. La Caputxinada s’ha acabat».

Aquell nen es va transformar en un jove amb inquietuds. I Memòria imperfecta és la voluntat de crear biografia individual inserta en la col·lectiva d’un país que intentava refer-se de l’ensulsiada del 39. Reconegut fa un any amb el Premi Bages de Cultura, Carles-Jordi Guardiola regala unes pàgines que, com explica Quim Noguero en l’epíleg, són «una conversa amb els lectors».

Subscriu-te per seguir llegint