«José Luís Moreno em va fer fora d'un plató per "brillar massa"»

Mateo Vergara (Irun, 1967) va estudiar Educació Social, però diversos girs professionals —i una trucada en el moment adequat— el van portar al món de la televisió. Instal·lat ara a Òdena, fa vint anys que va debutar com a animador televisiu. La seva espontaneïtat i el seu carisma li han obert les portes dels principals programes de la graella, especialment de Gestmusic. Tu cara me suena, Ahora caigo, Buscant la Trinca, Zénit, Late Xou o Operación Triunfo, que acaba avui, són només alguns dels formats on ha participat.

És d’Irun Com va acabar a Catalunya?

Vaig estudiar Educació Especial. A totes les feines sempre se’m considerava el pallasso del grup. Un rol molt digne i molt difícil d’assumir, per cert. Això no agradava a tothom i vaig optar per reconduir la meva trajectòria. Vaig decidir estudiar interpretació a Madrid i vaig acabar mudant-me a Barcelona quan un amic em va oferir feina en un curt.

I s’hi va quedar.

Sí, vaig començar treballant en el sector del teatre empresarial, fent petites actuacions per transmetre als treballadors el que l’empresa els volia comunicar en esdeveniments corporatius. Va ser en aquella època quan vaig coincidir amb el germà de Noemí Galera, el Sergi Galera. Fèiem actuacions plegats; era divertidíssim. Ell va ser qui em va recomanar a la seva germana.

La popular directora de càsting de Gestmusic va fer-li una trucada que va canviar-li la vida.

Sí. Un dia, el juliol del 2004, em va sonar el telèfon fix de casa a les set de la tarda. Era la Noemí. Em va demanar si jo havia fet televisió alguna vegada. Li vaig dir que sí. «Què faries amb 500 persones de públic?», em va preguntar. «No els he vist, no ho sé», vaig respondre per sortir del pas. «Ets ràpid, m’agrades», em va contestar. I em va proposar fer d’animador per al programa d’Eurojunior d’aquella tarda. El seu animador els havia deixat penjats.

Com va ser el seu debut televisiu?

Entràvem en directe a les 10. Vivia a prop del Barcelona Teatre Musical. No m’ho vaig pensar: vaig córrer per arribar-hi. Quan vaig sortir a animar el públic, simplement vaig ser jo. Mai porto guions. El directe mana. Va ser l’edició en què la María Isabel va guanyar amb Antes muerta que sencilla. I molts anys després he tornat a treballar amb ella a Tu cara me suena. La vida dona moltes voltes.

Ara no li falta la feina.

Emva bé. De fet, durant anys cada mes de juliol vaig donar-li les gràcies a Noemí Galera per trucar-me aquell dia.. Fins que un any, em va dir «jo et vaig donar una oportunitat. Ets tu qui ha fet la resta». I és cert. Si estic aquí és perquè faig bé la feina. Ningú et regala res.

Què fa un animador?

Em sento orgullós de dir que he contribuït a transformar el rol d’animador i a fer-lo veure com una figura artística. La teoria és que hem de dinamitzar el plató fins que surt el presentador o durant les pauses. També ajudem a controlar que tothom surti bé en càmera. Jo canto, ballo i faig el que calgui perquè la feina surti bé. Soc el referent de la gent que ve al plató, amb l'ajuda de l’equip del públic. És cert que soc molt nerviós i jo mateix he acabat assumint més rols dels que em toquen. No hauria de coordinar coses com els aplaudiments —això ho fa el regidor—, però jo hi ajudo. La vida és així.

Treballar amb famosos no ha de ser sempre fàcil. Va tenir una mala experiència amb el productor José Luís Moreno.

Sí, a Tú sí que vales. Va ser la temporada 2011-2012, quan ell feia de jurat. En la primera reunió amb direcció, va preguntar per mi. M’havia vist als monitors. Va dir que «jo brillava massa, que allà només brillava ell». I em van fer fora del plató. I del programa. Sense veure un euro. Ningú em va defensar, només el públic, que es va mostrar molest. Jo no apago la llum de ningú. Cadascú brilla per si mateix. Abans no m’atrevia a explicar-ho; ara ja no tinc por.

També s’haurà topat amb estrelles que ara són amics.

I tant. Al món de la televisió hi ha veritables éssers de llum. Persones com el Christian Gálvez, la Paula Vázquez, el Jesús Vázquez, el Juanra Bonet, el Manel Fuentes, la Chenoa o la Lolita són brillants. Et faria un llistat enorme de persones a qui estic molt agraït per com em valoren. Comprenen a la perfecció la feina que faig i m’ho agraeixen constantment. I té mèrit, perquè a vegades fins i tot jo em canso de mi mateix. Sé que soc massa enèrgic i puc arribar a saturar.

Com dinamitza un animador quan té un mal dia?

És la meva feina i he de donar sempre el màxim de mi. Tot i això, els dies posteriors a sacrificar el meu gos i la mort del meu pare van ser durs. En el primer, estàvem rodant Tu cara me suena i la Chenoa va agafar un micròfon per demanar un aplaudiment per animar-me. Ho vaig intentar dissimular tot el dia, però no vaig poder contenir-me més. Vaig sortir de l’escenari plorant. Dos dies després de la mort del meu pare, vaig haver d’aguantar que una senyora em suggerís que «cantés per animar-la, que per a això em pagaven». És absurd haver de dinamitzar un plató mentre encara portes el dol d’haver enterrat algú.

Recorda alguna anècdota que l’hagi marcat especialment?

Un dia, en una gravació de Tu cara me suena, vaig notar molt apagada una espectadora habitual. Era molt enèrgica. En veure-la tan desganada, li vaig preguntar si es trobava bé. Em va dir que ja des de primera hora es notava estranya. Durant el programa va començar a sentir-se indisposada i va marxar. Va morir a la porta del plató d’un infart.

La seva feina mai és estable. Com ho porta?

No paro, però és cert que no tots els trimestres són iguals. Com que és una professió tan insegura, acabes assumint que el que hagi de venir vindrà igualment i has de gaudir de les oportunitats quan les tens. Amb la pandèmia, però, ho vaig passar molt malament. Se’m va frenar la vida en sec. Vaig patir molta ansietat. Si no fos perquè tenia estalvis, no sé com ho hauria fet.

Com és treballar a Operación Triunfo?

Hi treballo des del 2003 i he de dir que l’equip de públic d’aquesta edició és meravellós. Tot i això, des de la pandèmia, la feina s’ha complicat una mica. Cada vegada anem més a la nostra. Hi ha vegades que ens costa fer entendre a algunes persones que OT és un programa de televisió, i no un concert del Palau Sant Jordi. Quan s’ha de reajustar la distribució del públic perquè hi ha plans que es veuen buits, hi ha qui s’hi nega. No entenen que la finalitat és que visualment estigui tot bé.

Qui guanyarà OT 2025?

Estic tota l’estona pendent del públic i soc imparcial. Tot i això, quan comença l’edició sempre faig una porra per diversió. Aquest any vaig apostar per la Cristina i la Teyu, dues concursants especialment diferents. Ara només queda la Cristina, així que suposo que ella. Tot i això, qualsevol dels finalistes s’ho mereix.

Com ha acabat a Òdena?

La meva parella buscava un pis quan ens vam conèixer. Va mirar llocs com Calaf o Manresa, però va acabar trobant el que buscava a Òdena. Jo vivia a Barcelona, fins que un dia vam fer el pas de viure junts. Ja fa dos anys que estem aquí.

Subscriu-te per seguir llegint