Joan Morros: reconeixement a l’home que ha regalat el seu temps a Manresa

«Visca la cultura i visca Manresa». Amb aquesta frase acabava Joan Morros (1954) el seu discurs d’agraïment en rebre la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural en un Saló de Plens de l’Ajuntament de Manresa sense ni una cadira lliure. Dita per ell, no és una frase qualsevol; al contrari, és una frase carregada de sentit en una de les persones que més temps de la seva vida ha regalat i dedicat a la cultura i a la ciutat de Manresa en el darrer mig segle. Un reconeixement del més alt nivell per a l’impulsor de Rialles, Tabola, Bloc i El Galliner. Un reconeixement de consens pres per unanimitat de la corporació municipal. Unanimitat i consens, dues de les paraules que fan més feliç a qui ha estat, com s'ha repetit en diverses ocasions, l’ànima de la recuperació del teatre del Passeig. I unes paraules que, com ha subratllat l’homenatjat, «voldríem veure més sovint en els grans objectius» de ciutat. Aquella unanimitat del «Kursaal».

I unànimes han estat, també, els adjectius que s'han exhibit en els discursos d'aquest dimarts: «generós, compromès, incansable». Perquè, al Saló de Plens, ningú no tenia cap dubte que la distinció a Joan Morros era més que merescuda. Acompanyat de la seva família, que també va rebre el reconeixement implícit d’oradors i públic, el vespre engegava amb aplaudiments per a un home «estimat i respectat», com remarcava Rosa Clarena, d’El Galliner, en representació de la cinquantena d’entitats i persones promotores de la concessió. Això sense comptar els qui li han donat, des del passat 20 de novembre, la sentida enhorabona amb una encaixada. Aplaudiments per a un home que, ha assegurat Clarena, quan ha volgut anar lluny ho ha fet acompanyat, que ha posat el focus en l’esperit participatiu dels ciutadans, en fer dels grups equips. Vocació per un voluntariat que no entén d’hores, après del seu pare, Josep M. Morros, en la desapareguda Sala Loiola. Un llegat que ha fet gran mirant d’eixamplar les vores.

Amb un punt sorneguer que atorga la coneixença d’anys, Ramon Fontdevila s'ha encarregat de glossar la figura de Morros. Company de batalles culturals i regidor de Cultura en temps de decidir tirar endavant el Kursaal, Fontdevila ha recordat els primers cafès, l’inestimable R5 de l’homenatjat i una de les seves i reconegudes virtuts: «aplegar persones: mestratge en la gestió d’equips». Lideratge, tossudesa, subtilesa i senzillesa. Fontdevila ha mirat al passat, ha passat per Tabola i el seu «final abrupte» i ha reivindicat «la formula Galliner: voluntat de servei públic i exigència professional». De nou, virtuts del Joan. I per si algú li quedava cap dubte ha assegurat que «amb la Medalla no acaba res», just abans d’etzibar la pregunta del milió: «I què farem quan plegui el Morros?». Com ha dit, seguir «l’exemple» de qui ha fet de la ciutat «un lloc millor». Però ha deixat ben clar que la pregunta era una altra: «Què fem avui, nosaltres?». Un Kennedy a la manresana.

Amb el públic dempeus i amb una gran ovació quan Joan Morros, emocionat, però contingut, ha mostrat la medalla a l’auditori, el reconeixement ha enfilat la recta final amb un emotiu discurs de l’alcalde Marc Aloy que ha reconegut que «Manresa no seria la que és sense la tasca desinteressada i el compromís del Joan», un «pal de paller, algú que sempre hi és». Aloy no ha oblidat la família i, en especial, la Dolors Casas, la dona de l’homenatjat: «A tu també et toca». Més aplaudiments abans que el jove violoncel·lista Aniol Cirera interpretés Prokófiev i Bach. El vespre acabava com començava. Amb aplaudiments unànimes.

Subscriu-te per seguir llegint