«Escrivia amb la calor de la sequera i la novel·la ha esdevingut una distopia»

En un palmarès on hi ha els noms d’Irene Solà, Bel Olid, Laia Viñas, Alícia Kopf, Jordi Nopca i el navassenc Xavier Mas Craviotto, entre altres, la darrera baula fins al moment l’ha posat la sallentina Irene Rubio Martínez (1991). Amb la novel·la distòpica Seràs la vall, que sortirà publicada al maig a L’Altra Editorial, l’escriptora bagenca ha guanyat el Premi Documenta de novel·la per a autors de menys de 35 anys. Es va graduar en Llengües Aplicades i és professora a Artés.

Primera novel·la, primer premi.

Feia molt que no escrivia res, i fa un any o així em vaig apuntar a un curs d’escriptura. El meu professor em deia que anés de cara a la novel·la, però jo volia anar pas a pas, i primer fer contes. Recordo que l’estiu de la sequera, feia molta calor i em vaig posar a escriure, sense saber massa bé què, amb la idea de fer un conte. I quan vaig acabar, tenint clar que no ho acabava de ser, vaig pensar que les idees que en sortien eren molt xules i no s’havien de quedar en un conte.

Al final, doncs, sí que havia de dedicar-se a la novel·la?

Vaig pensar que calia estirar el text, i el conte seria el primer capítol d’una novel·la. Però va ser d’una manera molt intuïtiva.

On va fer el curs?

En una escola d’acompanyament literari que es diu Escriptura Natural. Tu vas escrivint i ho comentes amb el professor per anar donant forma al text. I tot en línia. Al final va sortir Seràs la vall.

Hi ha escriptors que van aprofitar la pandèmia ... vostè la sequera.

Sí, va ser així, i el context climàtic té molt pes a la novel·la. Mentre escrivia tenia molta calor i la novel·la se’n va anar a un context de sequera extrema, i és per això que diem que és una distòpica.

Aviat potser serà realitat.

Sí, exacte, el que passava em feia mirar directament al present. Un context de sequera extrema, en un moment en què els joves tenim moltes dificultats per accedir a una feina digna i a un habitatge una mica decent i assequible. En aquest context, què pot passar? Això ho vaig anar desplegant.

Quan va fer el conte, ja tenia el neguit de voler parlar d’això?

No, va ser tot molt intuïtiu. El conte és bàsicament el naixement d’una nena en una vall de muntanya, en un poble una mica peculiar, on veus que passen coses pertorbadores. I a la nena no la vol ni la mare que l’ha parit, només la seva àvia. I en un moment donat vaig pensar com podia fer créixer això. No em podia quedar només amb la mirada de l’àvia perquè hauria estat una mirada molt petita sobre allò que passa en aquest poble de muntanya.

En la sinopsi de la novel·la publicada amb la proclamació del premi, també s’esmenta la ciutat.

Hi ha una mirada de la ciutat per veure el contrast amb aquest poble, que aparentment és molt estrany, arcaic, però tot això ens comunica amb un context molt actual. Llavors, em va néixer una narradora que és de la ciutat, i aquesta mare que va anar a parir al poble venia de la ciutat. Entre una cosa i una altra, hi havia narradores del poble i de la ciutat, i amb les veus vaig construir una història, veus que semblen allunyades i s’acaben trobant.

Els meus personatges no estan bé enlloc

No hi havia una voluntat programàtica inicial?

No, potser aquest neguit de fons de certs temes que m’interessen i al capdavall acaben sortint. Eren les preocupacions que jo tenia en aquells moments. M’acabava d’arreglar un pis, havia aprovat les oposicions per ser funcionària, perquè en el tema lingüístic l’empresa privada és bastant precària. I hi ha una mirada molt feminista.

La novel·la sortirà al maig. Quan li pregunten de què va, què respon?

Em costa molt ... suposo que és la confrontació entre una vall i una ciutat molt marcades per un context patriarcal, capitalista i amb una crisi climàtica extrema.

Uns temes prou potents. Va dir, ara és la meva per parlar d’això?

Bàsicament volia entendre els personatges que estava creant. I, a partir d’aquí, com que tot el que és personal és polític, hi ha les dones que narren la història i et preguntes d’on venen. En la novel·la hi ha un punt que entren en joc els esperits, volia que tot plegat quedés com un terreny una mica de la superstició. I quan vas a buscar l’arrel real del conflicte, et trobes amb els temes que et neguitegen.

O sigui, que hi havia sobretot la voluntat literària?

Sí, hi havia més voluntat literària que no política, de voler dir-hi la meva.

Com és el poble?

Només hi ha dones, i el lector ha d’anar descobrint perquè això és així. Dones que sempre hi han estat i que tenen la creença que no en poden marxar. Fins que arriba un punt en què tot és tan precari i extrem que les noies joves marxen del poble i se’n van a la ciutat. I una dona va a la ciutat, torna al poble a parir i després se’n va a la ciutat de nou. Hi ha el tema de no acabar d’estar bé enlloc. Ara es porten molt aquestes novel·les rurals, un món rural idíl·lic, però no és el cas. Els meus personatges no estan bé enlloc.

El dia que van anunciar que ja hi havia guanyador del Documenta vaig pensar que no era jo

I això ho ha escrit algú de Sallent, no de Sant Cugat.

Exacte. Em fa gràcia perquè, sense adonar-me’n, vaig fer que a la ciutat hi hagi un barri que s’ha de desallotjar sencer ... com el de l’Estació de Sallent.

Com recorda el moment en què li van comunicar que havia guanyat el Documenta?

Per mi, escriure és una afició. Però el professor de l’escola d’escriptura em va dir que em quedava poc temps per presentar-me al Documenta perquè ja tenia 34 anys. Em va animar a presentar-m’hi, però vaig anar molt justa, els conserges de l’institut em van ajudar a imprimir la novel·la perquè si anava a una copisteria no hauria arribat a temps. El passat 25 de novembre, la Llibreria Documenta i L’Altra van fer un comunicat a Instagram dient que ja tenien guanyador, però sense dir-ne el nom. I vaig pensar que ja estava, però a la tarda em van trucar. I el dia 27 es va fer públic.

Subscriu-te per seguir llegint