Morir és massa car

Bon comiat de temporada teatral al Kursaal de Manresa amb "Mesures extraordinàries", de Carmen Marfà i Yago Alonso. Interpretada per Mercè Arànega, Francesc Ferrer i Abril Julien, la peça presenta una necessària mirada crítica i una reflexió sobre el fet que morir s’ha convertit en un negoci (per alguns). I a quin preu.

L’Ovidi acaba de morir. El seu fill Toni i la seva dona no disposen dels vuit mil euros que els demana la funerària per l’enterrament i la cerimònia. En Toni ha anat a demanar un crèdit, però no li donen. La desesperació donarà pas a l’enginy, a una solució gens convencional però a l’abast de la butxaca de la família: do it yourself, fes-ho tu mateix. I arriba el gran recurs: bricolatge i manualitats. Construiran un taüt; l’Emma, la seva neta, el decorarà i arribaran de nit i en metro al panteó de la família per fer un emotiu darrer comiat.

Una crítica còmica i necessària

"Mesures extraordinàries" mostra una situació marcadament absurda, però el més important, profundament reflexiva. El negoci de la mort, les funeràries i quelcom del que s’hauria de revisar i parlar-ne més obertament i més sovint. Realment, se sobrepassen els límits, però els hi condueix la desesperació, i dramatúrgicament abasta tots els paisatges i tessitures en el que, malgrat cert gust amarg, deixa predominar la mirada còmica, malgrat absurda; des de la tendresa del record, a l’humor negre i el sarcasme, el cinisme tintat d’absurditat per esclatar en un efectiu to de comèdia i on deixar la importància del missatge: l’important és poder-se acomiadar, la resta, hi és de més.

A mesura que avança la peça es va desvetllant la naturalesa de la història que els ha portat fins allà, donen una pàtina de realitat palpable i autèntica. Tres personatges contemporanis als quals moltes vegades no se’ls imprimeix de poliedrisme o veritat, i en aquest cas, no és així. Arànega, Ferrer, Julien, tres generacions d’intèrprets a escena en un fluid, ben amalgamat i entès treball interpretatiu, caracteritzat per un treball orgànic, natural, sense estridències però humà, de veritat. Un treball interpretatiu col·lectiu d’alçada.

I es tancava la temporada amb calorosos aplaudiments i per tot aquell que ho va voler, es va poder quedar a la xerrada el diumenge en finalitzar la funció amb Carmen Marfà, Francesc Ferrer i Abril Julien.

Subscriu-te per seguir llegint