La font d’Olesa on l’escriptora Elisenda Solsona connecta amb la creativitat més pura

Elisenda Solsona no ha deixat de recopilar reconeixements i premis (l’últim, el Premi 42 a la millor obra de ciència-ficció en català) per la seva imponent novel·la de debut Mammalia (2024), una exploració de temes de maternitat i vincles familiars en un context, sí, fantacientífic. És el llibre que l’acaba de portar fins a la FIL de Mèxic, on va participar en taules rodones sobre maternitat, identitat i ficció especulativa amb autores tant d’aquí (Begoña Gómez Urzaiz, Gemma Ruiz Palà, Fer Rivas) com llatinoamericanes.

Quan li vam preguntar pel seu refugi d’artista, aquell racó on troba la inspiració, Solsona no va triar cap edifici de línies mínimament futuristes. En lloc d’això, ens va recordar l’arrel ancestral de moltes de les seves preocupacions escollint una antiga font del seu poble natal: La Font d'en Roure [Carrer de Baix, 37], a Olesa de Montserrat. "Vaig tenir l’enorme sort de viure una infantesa plena de narrativa i de creació, tant amb la meva família com amb els amics i amigues", explica la també professora d’educació secundària. "Jugàvem al carrer de casa dels meus avis i ens inventàvem històries i jocs, sovint de terror. Tinc molt present l’Olesa d’aquella època de descoberta, quan els sentits estaven atents a captar absolutament tot. La Font d'en Roure desprèn molta de l’essència d’aquell temps: és com un forat de cuc que em retorna a aquelles tardes i nits. No perquè hi anéssim sovint, sinó perquè conserva alguna cosa profundament lligada a la imaginació i a l’enigmàtic".

Potenciar records i imaginació

Aquesta barcelonina d’adopció torna sovint a Olesa perquè allà té gairebé tota la família i, a més, encara conserva les amistats de la infantesa. Ja no es troba amb aquestes últimes a la font. "Allà només hi vaig sola, quan estic en ple procés d’escriptura i necessito reconnectar amb aquell flux de creació lliure que tenia de petita. Sovint m’enduc la meva càmera, la meva altra gran passió, que em permet centrar-me en els petits detalls. Observar i capturar fragments de la Font d'en Roure m’ajuda a amplificar els sentits i a potenciar records i imaginació".

Els berenars amb l’avi

Solsona va néixer i créixer a Olesa, i la va viure intensament fins que va marxar a Copenhaguen i després a Barcelona. "D’aquí a poc temps farà els mateixos anys que visc a Barcelona que els que vaig viure a Olesa", apunta. Els seus primers records de la font estan lligats a les berenades amb el seu avi Ramon cada dijous. "La resta de dies jugava amb els meus amics i amigues al carrer, però els dijous estaven reservats per passar una estona de tarda amb ell. Venia a buscar-me a l’escola, anàvem a comprar la berenar i després veníem a la Font d’en Roure, ell s’asseia en un banc i jo jugava a inventar-me històries, que després li explicava. Recordo que de vegades m’asseia sobre la taula i recorreia amb el dit els contorns mig trencats i m’imaginava mapes i viatges. Altres vegades, la història podia estar relacionada amb la porta de ferro o amb les escales i el carreró".

Es lamenta aquesta escriptora distòpica que avui dia els punts de trobada siguin sovint més virtuals que tàctils? "Tot i que necessito els meus moments d’introspecció, sóc una persona molt sociable i necessito veure sovint la meva família i els meus amics i amigues. Sigui com sigui, no puc renegar dels trobades virtuals, ja que, pel ritme frenètic de la vida actual, m’ajuden a mantenir un contacte gairebé diari amb ells i elles".

La seva relació amb la tecnologia és, com la de gairebé tothom, d’amor i recel. "M’interessen molt les noves tecnologies i m’agrada estar oberta al canvi i aprendre", comenta. "Poden ser eines extraordinàries i aportar molts beneficis en diversos àmbits, però al mateix temps poso una alarma sobre qui les controla, amb quins interessos, i quines conseqüències poden derivar. Sobretot, i això es reflecteix precisament a Mammalia, quan hi entra en joc el sistema neoliberal. També em preocupa que, enmig d’aquest avanç, puguem perdre una part de la nostra creativitat més genuïna".

Ella sembla continuar inspirada i assegura tenir ja clar el títol i el final ("que és per on sempre començo") de la seva segona novel·la. Alguns no podem esperar.