«En els contes, m’agrada parlar d’esperança perquè sembla que tot és negatiu»

Miracle Sala (Santa Maria d’Oló, 1967) es mou com un peix a l’aigua en el territori del relat curt. Després de publicar "La força de les paraules" (2017) i "Piscolabis" (2021), ara presenta "El meu biquini verd", on aplega 32 contes amb ambients i temes diversos amarats d’humor i nostàlgia. Abans de Sant Jordi, té previst fer diverses presentacions.

"El meu biquini verd"

Miracle Sala

Lluny del Ramat Edicions

18 euros / 182 pàgines

Contes

D’on surt aquest recull heterogeni de contes?

Tenia contes dispersos, alguns ja publicats, inclosos els que surten a Regió7 en la secció Els mil i un dissabtes de la Lola Palau. Piscolabis és del 2021 i ja tenia un gruix de contes prou important, alguns inèdits. I de premiats també n’hi ha, el més antic és del 2007. I vaig pensar que són contes als quals els lectors no hi tenien accés per què no s’havien publicat, o no havien guanyat cap premi o havien sortit en llibres de poca tirada, col·leccions locals. Són relats que puc defensar i volia ensenyar.

L’editorial és Lluny del Ramat.

Són de la Bisbal de l’Empordà, deuen tenir 3 o 4 anys i jo col·laboro amb ells des del primer, amb un volum que fan cada any que porta per títol Històries de tramuntana i inclou contes de tema lliure relacionats amb les comarques de Girona. Enguany serà el quart volum. Visc a Girona, però vinc a Oló sovint.

Hi havia intenció de parlar d’un tema en concret?

Els contes parlen de temes diversos, com en el llibre anterior. En el pròleg, dic que aquesta obra és com una continuació de Piscolabis. En canvi, en el primer, La força de les paraules, la temàtica era el meu poble, l’entorn.

Quins temes li interessen?

La història, el país, la llengua, qüestions que m’interpel·len i em diuen com està el món. Les problemàtiques com la guerra, els refugiats, la justícia, però també la bellesa, les relacions humanes, una mica de tot. El que els unifica és l’estil. I la llengua, és molt important.

Per què?

És com un compromís que agafo amb la llengua, i les temàtiques no són frívoles, ens interpel·len, fins i tot les més quotidianes, perquè la vida quotidiana aborda temes que són universals. Un fet que uneix els contes és que recorren el cicle vital d’una nena que es fa gran. No és que hi hagi una nena i una dona que va sortint en tots els contes, sinó que les dones són protagonistes.

També n’hi ha amb homes.

I amb animals. I històries de fa molts anys, com el conte "Zama", una batalla del 202 abans de Crist, de la Segona Guerra Púnica. Just abans, n’hi ha un de ben actual, "Caldes", inspirada en una experiència personal de l’any passat i que va guanyar un premi a Barcelona.

Ha tingut la temptació de reescriure?

Sí, i tant, jo sempre reviso. Però els que ja van sortir publicats o van ser premiats els he donat per bons perquè ja els vaig revisar en el seu moment. M’agrada molt la feina de revisar, llimar, retocar. Quan el tanco, ja és bo. Si no, no acabaria mai.

Un conte és una peça delicada?

Sovint em pregunten si faré una novel·la, com si fos el germà gran del conte, el fill petit que ja creixerà. I suposo que hi ha moltes novel·les que venen d’un conte. Però per mi un conte té la mateixa dificultat, o encara més, que fer una novel·la, en la qual et pots estar anys; un conte els fas en uns dies, uns mesos, com a molt, perquè el reescrius. Un conte és com un puzle, ha de quadrar tot, ha d’estar ben lligat. La novel·la dona més peu a divagar, no?

S'ha de meditar molt bé, doncs, el conte?

Ha de tenir el contingut bàsic, no pot tenir parafernàlia. En una novel·la ben escrita tampoc ha de sobrar res, perquè també es pot desmarxar i que sigui massa llarga. I ja m’agraden les novel·les llargues, però a vegades te’n trobes que són innecessàriament llargues. Si poses palla en un conte, el lector no ho aguanta. Un conte ha de ser llegit tot seguit, no el pots deixar perquè si no has de tornar a començar. Crec que aquesta és la diferència.

Hi ha una revifalla del gènere?

Sí, i tant, i a Catalunya hi ha una tradició de contistes i de contes que està molt bé. M’estic trobant que hi ha gent que em diu que el conte és un gènere que li va bé perquè no té gaire temps, i no sé si això està relacionat amb aquesta pressa amb la qual anem per la vida. Potser per això a la gent li fa més mandra, veig que les novel·les ara, en general, són més curtes, i fan els llibres amb la lletra més grossa. Potser és la tendència pel tipus de vida que tenim.

En els seus contes hi ha molta imaginació. També ganes de dir-hi la seva?

Penso que, a través del conte, puc dir alguna cosa, o suggerir, no perquè faci el conte per canviar res, però tinc la voluntat de buscar la part més humana, d’ètica universal. Unes amigues em van dir que tinc predilecció pels personatges que tracten les injustícies, les febleses, i així dono a conèixer temes o punts de vista més humans. No vull fer literatura social, però a través dels contes m’agrada enfocar històries que parlin de la humanitat i d’una humanitat que té esperança.

Enfront del patiment?

És canviar una mica el xip, perquè sembla que tot sigui negatiu, i ja hi ha històries que expliquin aquest fet, però també vull que hi hagi llum, la màgia de la vida. El que tenim és la vida, però també el que no és humanitat, els animals, la natura. I n’hem de gaudir.

També parla d’empoderament.

Per exemple, les bruixes, hi ha un conte que és una manera de denunciar la història de les bruixes del passat, la cacera que hi va haver aquí. Busco fets que ens puguin interpel·lar. Com un conte inspirat en una notícia del diari que parla del suïcidi i de demanar ajuda.

Estem perdent el català?

La preocupació hi és. Escric en català perquè és la llengua que tinc, una llengua rica que hem de mostrar. M’agrada fer servir paraules que són de la nostra zona, així fem viva la llengua. Tinc la preocupació per la llengua perquè escric, però també com a catalana, professora, ciutadana, com a persona sensible amb les llengües.

Subscriu-te per seguir llegint