El procés de colonització encara no s’ha acabat

«Les normes que regeixen avui en dia el Sud Global encara s’estructuren en l’ordre colonial», afirma Tsitsi Dangarembga, «però per aquells que no formen part del sistema és molt difícil entendre-ho». Guanyadora del premi PEN Printer Prize el 2023 i resident al CCCB de gener a abril de l’any passat, és coneguda per la seva trilogia Neguit permanent, traduïda al català per l’editorial manresana L’Agulla Daurada, que n’ha publicat, aquest passat novembre, l’últim volum: Un cos digne de dol. Cineasta i activista, a més d’escriptora, Dangarembga és també una de les referents feministes actuals més rellevants al continent africà.

Tsitsi Dangarembga va néixer el 1959 a la colònia britànica de Rhodèsia del Sud (l’actual Zimbàbue) tot i que va passar gran part de la seva infantesa a Anglaterra. Va estudiar medicina a la Universitat de Cambridge, però impulsada per la voluntat de conèixer i donar a conèixer la realitat de l’ordre colonial, va tornar a Zimbàbue on va cursar el grau de psicologia. «Les històries que escric no són meves», diu Dangarembga, «però arriben a mi perquè he observat com les persones es comporten dins del sistema». L’escriptora, en parlar de sistema, es refereix a les polítiques colonials de l’imperi britànic: «es volien mantenir les diferències i la superioritat blanca. Cadascú tenia el seu lloc assignat dins de la societat. Es creaven centres i reserves i la integració era un sistema de control». És aquest control el que es transmet en la seva escriptura.

Tsitsi Dangarembga va publicar, el 1988, Nervous Conditions, el primer llibre de la seva trilogia protagonitzada per la Tambudzai, una noia africana racialitzada a qui li és permès estudiar en una escola per a noies blanques. La història recrea una realitat del país. Certes escoles d’elit havien de complir amb una quota d’estudiants melanitzats que servien d’intermediaris: «era una falsa integració que els allunyava dels seus iguals, però no els igualava als qui, pel color de la pell, eren considerats superiors. Era una manera de facilitar la colonització perquè creava jerarquies entre els nadius de color i els feia entrar en conflicte», continua.

La protagonista esdevé una noia educada en el sistema blanc, però que, en créixer i enfrontar-se al món adult, no pot accedir a les oportunitats laborals que li correspondrien a la seva formació. Aquest xoc frontal amb la realitat és conseqüència del que Dangarembga anomena el mite de la integració, mite que «es continua vivint en les grans ciutats d’avui en dia», afirma, «en colònies en forma de barris i feines concretes ocupades per una comunitat determinada». Per aquest motiu, Dangaremga utilitza sempre la melanina per parlar del color de la pell: «el terme melanitzat implica un contínuum, un procés gradual i sense connotació racial entre blanc i negre», diu.

La segona part de la trilogia, The book of not, va arribar el 2006 i el 2018 en publicava la tercera i última obra: This mournable body. Els tres llibres s’ambienten al Zimbàbue dels anys 1980, en plena Masacre de Gukurahundi, un genocidi dut a terme per l’aleshores primer ministre del país Robert Mugabe (que, posteriorment, en seria el president) contra la minoria ètnica ndebele. «Va ser un nou procés de colonització. Els qui es feien anomenar alliberadors de cop es comportaven com els colonitzadors. Només s’havien alliberat a ells», explica. Les tres obres (Neguit permanent, El llibre del no i Un cos digne de dol) es poden llegir en català, publicades per Agulla Daurada, en edicions de 2023, 2024 i 2025, respectivament.

Durant anys, els territoris colonitzats no podien o no sabien com explicar les seves realitats, però Dangarembga assegura que aquesta tendència està començant a canviar i molts artistes, «cansats de l’opressió» han trencat el silenci. «La funció de la literatura és poder explicar allò que si no, no es donaria a conèixer», afirma l’autora, que és molt conscient de quines «vull que siguin les històries a les quals se m’associa».

Tanmateix, un altre motiu essencial d’aquest canvi, diu l’autora, és que el procés de colonització s’ha repetit i s’està repetint en nous territoris perquè «les institucions supragubernamentals no funcionen com haurien de funcionar». Guerres com la d’Ucraïna o el Sudan i persecucions ètniques o religioses com la dels musulmans a Palestina o la dels uigurs a la Xina en són alguns exemples recents. Tot i que «l’art no hauria de ser polític», diu, «és impossible que no ho sigui» i més quan l’argument s’entrellaça amb la història.

La literatura és, doncs, per a l’autora, el mecanisme per explicar aquells relats que la Gran Història no ha sabut - o volgut - explicar. «Quan la teva identitat està desmembrada, com la meva, has de trobar la manera de narrar-la, tant a tu com al món», continua. Per donar a conèixer allò que, sense literatura, no es podria explicar. Aquest és el motiu pel qual Tsitsi Dangarembga escriu i, també, la raó per la qual, ara, pot ser llegida en català.

Subscriu-te per seguir llegint