"L'incert, el destí i la casualitat estan molt presents en el nostre dia a dia"

El concepte d'atzar pot tenir diverses mirades, punts de vista i plasmacions tant teòriques com artístiques. El Centre Cultural el Casino de Manresa manté oberta fins aquest proper diumenge, 11 de gener, l'exposició "I, de sobte, l'atzar", que comissaria Claudia Elies (Barcelona, 1990) a partir del fons del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). S'hi poden veure obres de Joan Brossa, Joan Jonas, Joan Ponç, Allan Sekulla, Teresa Margolles, Fina Miralles i el manresà Oriol Vilanova, entre altres.

Elies es va graduar en història de l'art per la Universitat de Barcelona i la Università degli studi di Bologna i en teoria de l'art per la Goldsmiths, University of London, i a Barcelona ha treballat al Macba per l'exposició "Poesia Brossa", va ser coordinadora de la Galeria Estrany de la Mota, responsable del Programa d'Arts Visuals del Centre Cívic Can Felipa i directora del Festival Art Nou. En l'actualitat, dirigeix el Centre d'Art Fabra i Coats de Barcelona.

Per què la idea d'atzar? És un símbol dels temps que corren?

L'encàrrec que em van fer partia de la voluntat de tractar un tema transversal, que ens pogués interpel·lar des de diversos llocs. I l'atzar és un tema que sempre m'ha interessat. Crec que funciona molt bé, com dius, en els temps que corren, però sobretot em servia perquè és un concepte molt ampli i em permetia travar aquestes tres accepcions de destí, incertesa i casualitat, que ens podien portar des d'una idea més política fins al joc, des de l'activisme a la part més juganera.

Com va anar a parar a aquesta tríada?

Completament determinada per la col·lecció del Macba. El fet de partir d'una col·lecció i tenir unes peces que es poden usar predeterminades, en anar fent la selecció s'anaven travant aquests tres termes. Per tant, una altra col·lecció ens hauria portat a unes altres accepcions completament diferents, des de mirades diferents.

Els tres termes s'intercalen molt, però tenen els seus matisos.

Totalment. És clarament això. Són matisos de vegades tan petits i tan precisos que m'ha fet girar més d'una vegada la mirada enrere. El Joan Brossa l'havia ubicat a l'incert, però també té alguna cosa de casualitat. És un matís que a vegades es reforça, però també m'agradava molt que fos tan híbrid. I que, als ulls de l'espectador, pugui ser un terme o l'altre, sense estar determinat. Si quan llegeix tots els textos, i arriba a totes les capes, veure la selecció que jo proposo. Però també m'interessa molt que ell vagi trobant la seva.

Perquè hi ha una cosa que és molt interessant: l'atzar és joc, és una cosa lúdica, però també és vida i mort. S'hi va anar trobant o era una idea que tenia ja des del principi?

Et respondria que les dues coses. D'una banda, sí que sabia que no volia que fos només determinada pel joc, això ho tenia molt clar. Hi havia de ser aquest component, potser més bonic, però el que em vaig anar trobant va ser amb la duresa. D'una banda, l'obra de Luz Broto "Augmentar el cabal d'un riu" que té una part més política, més activista. Però la duresa que mostren peces com la de Teresa Margolles, que són aquestes bales de Sinaloa, on moren joves a mans del narcotràfic, o la peça de l'Enrique Ramírez, que ens explica aquestes vicissituds que passen als migrants a les oficines de migració. Aquesta duresa sí que diré que va anar venint amb el temps i vaig veure que l'havia d'incorporar.

A nosaltres, les bales de Sinaloa ens queden lluny, però a mig quilòmetre del Casino hi ha la comissaria de policia on de gent esperant en veiem cada dia.

Totalment, totalment.

I en tot aquest relat, el manresà Oriol Vilanova com l'inserim?

Des de molts llocs. D'una banda, perquè la seva pròpia professió, aquesta obsessió de recopilar postals, ja és un mètode atzarós. Ell viu completament marcat per l'atzar, la seva feina diària és anar a remenar mercats, llibreries de vell i anar a buscar aquelles postals que a vegades no sap ni què busca i l'atzar determina completament en les seves peces. Però, a més a més, aquí la peça que el Macba té en col·lecció de l'Oriol Vilanova, que són aquests Arcs de Triomf, també em sembla que té aquest component atzarós, aquest component més dur, més de guerra, de com els països han explicat aquests relats victoriosos, que també té una cosa d'incert, de dubtós i d'atzarós.

Conclourem que l'atzar està més present a les nostres vides del que voldríem, acostumats a voler-ho controlat tot.

I tant, per això l'exposició ens convida també a deixar-se anar i veure que l'incert, el destí i la casualitat estan molt presents en el nostre dia a dia des de molts llocs diferents.

Subscriu-te per seguir llegint