Tants ponts, tants diables

Ens pot semblar estrany que a un pont se l'anomeni 'del diable', amb el de Martorell al capdavant en el rànquing de popularitat. Però, com explica l'editor santvicentí Jordi Suades Marigot, d'algunes d'aquestes construccions es va considerar que van ser construïdes "pel dimoni, per això se'ls anomenava ponts del diable". En un llibre publicat pel segell que ell mateix dirigeix, Farell Editors, l'historiador bagenc exposa les particularitats materials i les llegendes d'una trentena de Ponts del Diable d'arreu del país. Una llista llarga i, per aquest motiu sorprenent, que constitueix l'inventari més extens aplegat fins al moment.

"Ponts del diable a Catalunya"

Jordi Suades Marigot

Farell Editors

18 euros / 160 pàgines

Arquitectura, llegendes

"El relat més estès, segons la tradició, és que aquest personatge malèfic es compromet a fer el pont abans de mitjanit o durant una sola nit, abans que surti l'alba, és a dir abans que canti el gall a la matinada, a canvi de l'ànima del que el sol·licitava, o de la primera persona o ésser que hi passés", explica Suades. I afegeix, en el terreny arquitectònic, que "els ponts del diable solen ser construccions molt atrevides i airoses, estructures aixecades en uns indrets de difícil accés, amb arcs molt esvelts que semblen desafiar les lleis de l'equilibri".

Interès pel folklore català

En l'origen del llibre "Ponts del Diable a Catalunya" hi ha l'interès de l'autor per saber què s'explicava "sobre ells dins del món del folklore català". No en va, el segell santvicentí Farell Editors és un dels grans referents de l'etnografia al país. Suades va començar a recollir tradicions i "la sorpresa és que a poc a poc em vaig trobar amb un catàleg cada vegada més variat de narracions".

El volum reuneix els ponts segons les diverses conques hidrogràfiques (Segre i Noguera Pallaresa, Francolí, Llobregat, riera de Pineda, Tordera, Ter, Fluvià i Tec) i en cada capítol exposa "tot allò que estava editat sobre els ponts del diable per part de folkloristes i escriptors a partir de fonts orals". D'aquesta manera, l'obra compendia alhora els trets físics i les tradicions i llegendes que se li associen.

Un gravat d'Alexandre de Laborde amb Montserrat al fons encapçala el capítol dedicat al pont del Diable de Martorell, que permet passar el riu Llobregat. La vista que el viatger va fer cap a 1806 va aparèixer al llibre "Voyage pittoresque et historique en Espagne" (1807-1818) i és un testimoni de la construcció d'aquestes característiques més coneguda de Catalunya. D'origen romà, "la seva fesomia correspon al pont medieval gòtic alçat entre 1283 i 1295 sota la direcció de Bernat Sellés".

Tal com recull Suades, hi ha diverses llegendes que volen donar sentit a la construcció del pont. Una explica que el mateix diable el va fer alçar quan un jueu que havia estat a la fira d'Igualada, va témer que el bestiar que havia comprat es morís per culpa de la crescuda del riu. Altres esmenten els recels de les protagonistes de les promeses fetes pel maligne. L'autor també aporta al lector altres dades d'interès etnogràfic com el vincle dels martorellencs amb el dimoni i l'historial constructiu.

Diversos ponts a la Catalunya central

De la mateixa conca del Llobregat, el llibre referencia els ponts del diable de Gironella i Cardona i també esmenta els de Berga i Les Lloses (Ripollès), aquests dos darrers sense relat conegut (com passa amb altres que també surten en altres capítols). De la conca del Segre, tenim el pont d'Isòvol (Cerdanya), del qual no en va parlar Verdaguer en un text en el qual sí que tracta sobre la font i el campanar i hi apareix el diable. D'aquesta comarca, Suades tracta el pont de Músser, i de l'Alt Urgell veí, explica quatre coses del pont de Tresponts, a Organyà, el qual el diable va destrossar de nit i després va orinar sobre el buit. El pont del Diable de Torà, actualment comarca del Solsonès, és un altre sense relat conegut.

Si el de Martorell és un dels pòsters de Catalunya, el de Tarragona no es queda curt. Conegut també com l'aqüeducte de les Ferreres, és una obra de factura romana del segle I que tenia una funció monumental i, per tant, propagandística. Com a aqüeducte, salva el desnivell del barranc del Diable. Qui primer el va citar amb el nom del diable, almenys segons consta documentalment, va ser Pascual Madoz el 1849 en l'obra "Diccionario geográfico, estadístico, histórico de España y sus posesiones de ultramar".

Subscriu-te per seguir llegint