Josep Maria Pou es fa gegant al Kursaal

Impecable inici d’any teatral al Kursaal de Manresa. Sempre atraient, és un plaer i un autèntic luxe gaudir de Josep Maria Pou sobre l’escenari i, si és juntament amb els excel·lents intèrprets que l’acompanyen, Victòria Pagès, Pep Planas, Clàudia Benito, Aida Llop i Jep Barceló, sota la direcció del calafí Josep Maria Mestres, l’any nou comença a gran alçada.

"Gegant" és el primer text dramatúrgic de Mark Rosenblatt, que fins al moment s'havia dedicat a la direcció, i ha saltat de l’East End londinenc a la cartellera teatral barcelonina i dona a conèixer uns fets que, malgrat ocórrer el 1983, són candents i de total vigència.

Una opinió polèmica

Roahl Dahl (Pou) és el prolífic, arxiconegut i particular autor de "Matilda", "Charlie i la fàbrica de xocolata", "James i el préssec gegant" i "El gran amic gegant", entre altres. Juntament amb el seu editor, Tom Maschler (Planas), repassa les galerades del seu darrer llibre, "Les bruixes". Reconegut i admirat internacionalment, resten a l’espera de la Jessie Stone (Benito), l’homòloga americana de Maschler, admiradora de Dahl. Un fet, però, pertorba la tranquil·litat i els interessos dels editors, que reclamen explicacions a l'escriptor.

Roahl Dahl va fer la ressenya del llibre "God cried" ("Déu va plorar") sobre l’actuació de l’exèrcit israelià a la guerra del Líban i va dir-ne que "no soc antisemita. Estic en contra d’Israel". Les seves afirmacions poden fer trontollar la distribució i les vendes dels seus llibres i provocar un cataclisme a l’editorial, es tracta del seu escriptor gegant. Roahl Dahl coneix de prop el conflicte, l’ha viscut. Li atorga una poderosa opinió raonada davant d’aquesta retòrica dictada pels prejudicis (no dir o pensar el que diu o pensa la majoria et converteix en el dolent). Però, per altra banda, el talent de Dahl com a autor no es posa en dubte: la doble línia de separar l’home de l’obra. És com la carta en la qual Kafka escrivia a la seva estimada Felice Bauer que. el mateix cor amb què l’estimava, pertanyia a qui escrivia la història més repulsiva ("La metamorfosi"). L’editora americana (jueva) no podia concebre com l’autor dels llibres preferits del seu fill pogués pensar i dir el que deia.

Liccy (Pagès) intentarà i procurarà posar pau en el desenvolupament d’un conflicte que a Dahl sembla que ni l’afecta ni el preocupa, no va amb ell. És sarcàstic, amb un humor negre desbordant, irònic, algú que no troba dolenta la pluralitat d'opinions i no creu que s'hagi de retractar de res. Fins i tot, es burla de l’editora americana quan titlla la seva darrera obra, "Bruixes", de ser una novel·la racista i que és una analogia amb el poble israelià. A Dahl, li amplia la sarcàstica rialla i la incredulitat de la situació el fet que l'editora el defineix com "un nen disfressat de gegant".

Un elenc de primera

La interpretació de Pou materialitza tot el que s'ha llegit o es coneix de l’autor gal·lès, amb una interpretació totalment distant, per sarcàstica, irònica, reflexiva, controvertida, però tota la composició del personatge és el que el fa proper. I, el més important, el poliedrisme humà més enllà del personatge. Com sempre, un altre gran personatge de la mà de Josep Maria Pou.

Fantàstiques interpretacions de Pep Planas, Victòria Pagès i Clàudia Benito. Aida Llop i Jep Barceló arrodoneixen l’apassionant joc interpretatiu i dialèctic que es trama a escena, que atrapa des de l'inici compromet al final, reclama l'atenció de l'espectador. És el debat d’un conflicte arribat a genocidi en els nostres dies. "Només la lectura ens salvarà. Els llibres determinen la manera com creixem". Per pensar-hi i reflexionar-hi.

Llargs i sentits aplaudiments en un final de funció al Kursaal en el qual l’impacte, el missatge i la reflexió eren palpables. Rabiosament actual i necessari.

Subscriu-te per seguir llegint