Anna Moliner i Biel Duran enamoren al Kursaal

L'any teatral a Manresa ha començat amb molt bon peu. Dissabte passava per l’escenari del Kursaal "Kramig", de Marta Buchaca, que també en signa la direcció, i interpretada per Biel Duran i Anna Moliner.

En Toni i la Laia són parella. Es van conèixer per atzar, en Toni és pràctic, tranquil, organitzat i terriblement supersticiós; la Laia és impuntual, romàntica de pel·lícula de dissabte a la tarda i obsessiva dels peluixos de l’Ikea, especialment l’os panda, el kramig. Són totalment diferents i oposats, però els pols de diferent signe s’atrauen, estan junts i han decidit tenir una criatura. I comença l’aventura, la història, el viatge, el conflicte. Quan l’anècdota es converteix en el leitmotiv de la peça.

"Kramig" és un viatge que passa de l’humor a l’emoció i la reflexió. Molt possiblement, paisatges coneguts, converses abans sentides o situacions abans vistes, però el prisma de la reforma és ampli i la peça és absolutament renovadora, allunyada d’estereotips, una nova mirada sobre la parella, l’amor, la maternitat i la paternitat. "Kramig" està tintada d’una mirada honesta i íntima sense necessitat d’haver d’entrar en clixés, estructures, paràmetres acceptats. No cal aparentar, no cal semblar. El mateix text incideix amb: "el canvi climàtic, les xarxes socials, la intel·ligència artificial… ens n’anem a la merda com a societat!".

Per això, prima la figura dels seus dos protagonistes, l’espectador té l’oportunitat del poliedrisme dels personatges, lluny de convencions. "Kramig" és una història particular però amb denominadors comuns universals, identificables o, fins i tot, viscuts. Darrere de tant artifici, afectació, manca d’intimat i privacitat, "Kramig" esdevé aquell perfum petit, desconegut, però intens, que cal descobrir i quan es descobreix és una experiència satisfactòria. La fluïdesa dels gèneres que es van desenvolupant a escena és el que fascina i intensifica el muntatge. Amb un epíleg a tall de final, curull de saviesa evident i popular, lluny d’aquest hipòcrita positivisme actual que acaba anguniant i ofenent.

El tàndem Biel Duran i Anna Moliner, senzillament immillorable. Una interpretació orgànica, fluida, sense necessitat de ser estrafeta, per allunyar-ho de prototips que faria decaure el conjunt i pes de la peça amb benintencionat i definit joc escènic entre el i la intèrpret. Diàlegs punyents, irònics, definitivament còmics, especialment quan aborden quin serà el nom de la criatura, la Laia li vol posar Kràmig perquè "és original". La resposta d’en Toni no es queda enrere: "ornitorrinc també és un nom original, i no per això el nen es dirà així".

Un bon final de ventós dissabte, acomiadat amb llargs i merescuts aplaudiments.

Subscriu-te per seguir llegint