Surt a a llum l’esquelet més antic i més complet conegut fins ara d’Homo habilis

Un equip internacional de recerca ha donat a conèixer un esquelet excepcionalment ben conservat d’Homo habilis (espècie extinta d'homínid que va viure a l'Àfrica de l'Est i del Sud) amb una antiguitat de més de 2 milions d’anys. El fòssil va ser recuperat a East Turkana, al nord de Kenya, i constitueix l’evidència postcranial més completa d’Homo habilis coneguda a dia d’avui. Aquesta troballa, publicada a The Anatomical Record, ha estat possible gràcies a la col·laboració entre institucions capdavanteres, incloent-hi l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP-CERCA), i aporta evidències clau per comprendre la biologia i l’evolució dels primers humans.

Qui va ser l'Homo habilis?

Homo habilis és una espècie humana fòssil que probablement va ser ancestre d’Homo erectus. Es coneix principalment a partir d’elements cranials, i va viure entre aproximadament 2,5 i 1,4 milions d’anys enrere. El nou esquelet d’Homo habilis descrit està datat entre 2,02 i 2,06 milions d’anys i inclou ambdues clavícules, fragments d’escàpula (omòplats), els húmers, tots dos ossos de l’avantbraç (radis i cúbits), fragments de la pelvis (ossos coxals) i part del sacre. A més, aquest conjunt d’ossos està associat a un conjunt gairebé complet de dents mandibulars, fet que ha permès als investigadors i investigadores participants assignar amb seguretat totes les restes a un mateix individu i a l’espècie Homo habilis.

Abans d’aquesta troballa, només s’havien identificat un petit nombre d’individus d’Homo habilis en què els ossos estiguessin clarament associats a restes dentàries diagnòstiques. «De fet, només es coneixen tres altres esquelets parcials molt fragmentaris i incomplets d’aquesta espècie tan important», explica el professor Fred Grine, autor principal de l’estudi i investigador de la Stony Brook University.

Descobriment, el 2012

Els ossos que el conformen van ser descoberts inicialment l’any 2012 durant una campanya de treball de camp dirigida per Meave Leakey (Turkana Basin Institute) a East Turkana. Posteriorment, la prospecció i excavació de l’àrea circumdant van permetre recuperar fragments addicionals d’ossos postcranials, que van haver de ser reorganitzats com un trencaclosques abans de poder iniciar les anàlisis morfològiques. «Meave Leakey em va convidar a incorporarme a l’estudi l’any 2014, però el nostre treball morfològic sobre aquest esquelet va requerir tota una altra dècada per completar-se», va assenyalar Ashley S. Hammond, investigadora ICREA a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP-CERCA) i una de les autores de l’estudi.

Canvis adaptatius

Entre els primers hominins i l’aparició d’Homo erectus es van produir importants canvis adaptatius, cosa que fa que Homo habilis sigui clau per entendre la naturalesa i el moment en què es van produir aquests canvis. Les anàlisis indiquen que molts detalls de l’anatomia dels ossos de les extremitats s’assemblen als d’Homo erectus i a espècies posteriors del gènere Homo, però també que era més baix, menys robust, i presentava uns braços proporcionalment més llargs i forts en relació amb la seva mida que Homo erectus. L’individu feia aproximadament 160 centímetres d’alçada i pesava entre 30,7 i 32,7 quilograms.

L’avantbraç, en relació amb el braç, era proporcionalment més llarg que en Homo erectus, una característica que connecta el primer Homo amb parents humans anteriors com Australopithecus afarensis, que va viure més d’un milió d’anys abans. Els ossos de l’espatlla i del braç també presenten corticals inusualment gruixudes, és a dir, capes externes de l’os, similars a les dels australopitecs i d’altres fòssils primerencs del gènere Homo.

Les característiques del membre superior poden reflectir adaptacions a un estil de vida diferent del d’Homo erectus posterior. «Els braços d’Homo habilis cada cop estan millor documentades, i la troballa confirma que els braços eren força llargs i robustos. El que encara continua sent un enigma és la constitució i les proporcions de les extremitats inferiors. De cara al futur, necessitaríem trobar fòssils de les extremitats inferiors d’Homo habilis, que podrien modificar encara més la nostra perspectiva sobre aquesta espècie clau», afirma Hammond.

Les anàlisis d’aquest esquelet excepcionalment complet d’Homo habilis van ser inicialment liderades per Bill Jungers, la tasca pionera del qual va contribuir de manera decisiva a avançar en la comprensió de l’anatomia humana primitiva. El Dr. Jungers va morir tràgicament durant el desenvolupament del projecte, però les seves aportacions continuen sent centrals en l’estudi d’aquest fòssil.