Harper Lee

Em resulta evident que Harper Lee (1926-2016) és autora d’una sola novel·la. Al 1960, va publicar la seva meravellosa "Matar un rossinyol", amb la que va guanyar el Pulitzer i abastar la impressionant xifra de quaranta milions d’exemplars venuts en tot el món. El 2015 va aparèixer "Ves i aposta un sentinella", una seqüela de l’anterior, però sembla que escrita abans, com si en fos un esborrany. Hi ha hagut forta polèmica sobre si la Lee en va permetre la publicació, donat que estava ja molt malalta i la seva germana Alice, que sempre l’havia cuidat, acabava de morir. Sigui el que sigui, el sentinella tret de les profecies d’Isaies no li ha fet cap favor. Més aviat la història de la Scout, que torna des de New York al seu llogarret d’Alabama, és una decepció i deixem-ho estar.

Ara, la Lumen acaba de treure “La tierra del dulce porvenir”, una col.lecció de vuit contes i vuit articles publicats aquests en diferents revistes com “Vogue” o “McCall´s”. El relats son autobiogràfics, de nena a Monroeville i de grandeta a New York, o sigui que la majoria poden ser tempteig d´anècdotes i personatges de la seva obra magna. Els articles mostren admiració per Gregory Peck i devoció per Truman Capote.

Alan Pakula i Robert Mulligan van presentar el projecte de portar a la pantalla "Matar un rossinyol" a la Universal, que no es va mostrar gaire convençuda. Ni Rock Hudson, ni James Stewart van voler fer d’Atticus Finch, doncs van trobar el film massa problemàtic, però quan Gregory Peck va llegir la novel·la tota d´una tirada i en va restar entusiasmat, el propòsit es va poder fer realitat. La direcció fou a càrrec de Bob Mulligan, un dels destacats membres de l’anomenada generació de la televisió -al costat de Ritt, Frankenheimer, Penn i Lumet. Segons declarava Peck, el seu tracte amb els actors consistia en explicar-se bé i deixar-los fer. Així és com l’afortunat protagonista va aconseguir l’Oscar, que va rebre de mans de la Sophia Loren al Santa Monica Civic Auditorium de Los Angeles. Si us fixeu en la seva actuació, veureu que és continguda, sempre interioritzada, demostrant força moral. Sense necessitat d’esgarips ni ganyotes, aconsegueix una presència que imposa davant tothom.

El film es divideix clarament en dues parts. La primera és de tipus costumista, quan Scout, el seu germà gran Jem i el seu veí esquifit i setciències Dill -personatge un tant inspirat en Truman Capote, amic personal de la Lee- deambulen pel poble de Mayencomb, i les seves trobades defineixen personatges, mentre que a casa dibuixen un ambient d’amor i respecte, sota la tutela del pare viudo.

La segona part l’ocupa el judici que se li fa al treballador negre Tom Robinson, acusat d’haver estomacat i violat una noia blanca. Atticus accepta ser el defensor d’ofici i s’enfronta a un jurat d’homes blancs, que, malgrat l’evidència contrària, declara culpable al pobre Tom, amb funestes conseqüències. Un àngel protector evita la mort dels nens a mans d’un violent racista. El pla final ens mostra Atticus i Scout a través del finestral. Al fons la fotografia d’una dona jove de cabells llargs, que tots sabem que és el retrat de la mare, una manifestació.