La documentalista que va trobar el primer film de Manresa

Dos minuts i dotze segons d’imatges en 16 mm. És el metratge de la pel·lícula més antiga que es coneix rodada a la capital del Bages, ara fa cent quinze anys, i descoberta, ara en fa 10, per la documentalista manresana Montserrat Bailac i Puigdellívol (1962). «Sempre que vaig a un arxiu acabo mirant què hi ha de la ciutat», diu. I aquella vegada va tenir sort. Actualment, la pel·lícula es pot veure digitalitzada al portal de l’Associació Memòria i Història de Manresa, de la qual Montserrat Bailac n’és membre.

Bailac va estudiar a l’Escola Universitària de Biblioteconomia i Documentació, vocació que va descobrir arran de la seva germana, «que era bibliotecària». Però la seva carrera professional faria un gir de 180 graus el 1986, quan TV3 es traslladava de Barcelona a Sant Joan Despí: «em vaig presentar a les oposicions i vaig descobrir el món de la imatge», explica. En aquell moment, tot el material audiovisual era contingut emès i produït per les cadenes de televisió i «era difícil que un centre de documentació d’una empresa tingués audiovisuals», continua. En conseqüència, les cadenes van adquirir un important vessant patrimonial: guardar per a poder recuperar. «Títols, índex, resums, paraules clau, descriptors… la primera feina del documentalista és aprendre a ordenar», assegura Bailac. Però amb l’ordre apareixen les llacunes i és aleshores quan s’ha de començar a buscar.

«La història d’Espanya ha condicionat la vida dels arxius», afirma, «amb la dictadura no hi havia productores independents que gravessin». Experta en arxius històrics, Bailac ha recuperat teixit audiovisual d’arreu del món per a elaborar programes com ara el 30 minuts o el Sense ficció, omplint així els buits deixats pel NODO. Però els minuts d’imatge es paguen en funció de l’ús (canal i audiència) i de la durada de la llicència, la qual ha fet que, recentment, el preu s’encarís: «ara ja no es compra per la tele, ara es compra per a plataformes i, per tant, no es paga per anys sinó a perpetuïtat», explica. Adquirir imatges d’arxiu no és tasca fàcil, i no tots els països apliquen les mateixes lleis. Als Estats Units, per exemple, cada Arxiu Nacional té un servei audiovisual que, s’entén, ja ha estat finançat pels conciutadans. D’aquesta manera, els arxius estan a disposició de tothom gratuïtament, es tingui o no la nacionalitat estatunidenca. «Aquesta filosofia no l’he trobat enlloc més», assegura la manresana.

La manresana el va descobrir ara fa 10 anys en un arxiu dels Estats Units

Tot i que gran part d’aquests arxius estan dedicats a afers polítics i bèl·lics en els quals el país nord-americà s’ha vist implicat, la documentalista va trobar, a la Library of Congress de Washington, a part d’algunes imatges «de quan encara no se sabia qui guanyaria la guerra civil i, per tant, la situació a Espanya era un tema d’interès», una pel·lícula que duia, per títol, el nom de la capital del Bages. El film estava «en cinema», és a dir, guardat en una bobina; no havia sigut mai digitalitzat. Dos dies després, Montserrat Bailac va veure la primera pel·lícula conservada gravada a Manresa. Era l’any 2016 i la producció del 1911. El film és un travelogue, «els antics reportatges de viatges», diu Bailac, i té una durada de 10 minuts i 25 segons, dels quals Manresa hi apareix en 2 i escaig, precedida d’imatge de Madeira i seguida per vistes de Mònaco. Duu per títol Manresa, a Spanish town.

La pel·lícula va arribar a Amèrica amb la distribuïdora George Kleine, i va ser comprada per la Library of Congress. Però als Estats Units es va veure molt més tard. Produïda per la francesa Gaumont, s’havia projectat a París el novembre de 1911. En efecte, encara es conserven alguns cartells i documents de l’època. La productora Gaumont, per exemple, descrivia Manresa com una ciutat representant de la «Catalunya pintoresca», amb carrers «tortuosos» i un pont romà - que, de fet, apareix a la pel·lícula - propera a Montserrat i banyada pel Cardener, «riu famós per les inundacions del 1907». La distribuïdora americana, Kleine’s Educational Films, parlava de l’obra com una fidel representació dels «costums pintorescos de l’endarrerit poble espanyol». De Manresa, a la pel·lícula se’n pot veure una panoràmica, el pont romà i la Seu. Hi apareixen, també, traginers muntats en ase que, potser, són la raó de la descripció americana.

L’obra es va digitalitzar gràcies a l’Associació Memòria i història de Manresa i encara «no se’n sap gairebé res», explica Bailac. S’ha trobat un altre film on apareix Montserrat, «que podria ser la pel·lícula anterior», continua, però el perquè es va escollir Manresa continua sent una incògnita. «Moltes vegades trobes material que no esperes trobar, o obres que, quan ja no les busques, apareixen», assegura Bailac, que creu que, aquesta, és una de les grans virtuts de la professió. Tot i que actualment amb la intel·ligència artificial i la digitalització dels arxius «és més difícil descobrir», diu, la feina de documentalista és essencial: «veure com la teva recerca fa possible una producció és apassionant».

Subscriu-te per seguir llegint