Què uneix els gravats de Francisco de Goya, les pintures dels presos de Guantánamo i els grafits de Banksy? A primera vista, res. Però tots aquests treballs van coincidir en el desaparegut Museu de l’Art Prohibit de Barcelona i han esdevingut el fil conductor del nou llibre del col·lectiu d’escriptors de la Catalunya Central, Lola Palau. Cròniques de la veritat prohibida, un títol que evoca les Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders, reuneix relats inspirats en obres de diferents èpoques i estils que van ser censurades per motius polítics, religiosos o socials. El resultat és un diàleg entre art i literatura que, en aquest reportatge, explorem connectant cada autor amb l’obra que va motivar la seva història.
El col·lectiu literari, que col·labora quinzenalment amb Regió7 amb els relats de la secció Els 1.001 dissabtes de la Lola Palau, es va donar a conèixer l’any 2018 amb el llibre Que Déu ens agafi confessats, un conjunt de contes que proposava una lectura irònica dels Deu Manaments. Posteriorment, l’any 2021, el col·lectiu va publicar Dies de roses i vi, una aproximació a diverses varietats de raïm convertides en personatges de ficció.
Després de visitar el Museu de l’Art Prohibit, que, malauradament, va tancar portes el juny de l’any passat, a alguns integrants del col·lectiu literari se’ls va acudir la idea d’escriure diversos relats inspirats en algunes de les peces que s’hi exhibien. El resultat és Cròniques de la veritat prohibida, que es va presentar per primera vegada el setembre passat i que el divendres 9 de gener es va donar a conèixer a la biblioteca de Sant Fruitós de Bages.
El llibre està escrit per 12 narradors que formen part del col·lectiu Lola Palau: Llorenç Capdevila, David Clusellas, Imma Cortina, Pilar Duocastella, Jordi Estrada, Pep Garcia, Maria Dolors Guàrdia, Xavier Mas Craviotto, Lluís Montoliu, Antoni Pladevall, Miracle Sala i Josep Maria Solà. Cadascun es fixa en una obra concreta d’entre una col·lecció d’unes 200 obres.
Així, hi trobem des d’Always Franco d’Eugenio Merino, que mostra el dictador dins una màquina expenedora de refrescos, fins a una capsa de llumins que el col·lectiu feminista argentí Mujeres Públicas va convertir en eina de reivindicació a favor de l’avortament, passant per Amén, d’Abel Azcona, una gran instal·lació que denuncia la pederàstia a través d’un muntatge fet amb hòsties consagrades.
Per construir els relats, cada autor utilitza la seva pròpia estratègia. Alguns s’endinsen en la pell de l’artista en el procés de creació; altres relaten la història des de la perspectiva d’un dels personatges que apareixen en l’obra; i també n’hi ha que parteixen del missatge implícit per imaginar una nova història. D’aquesta manera, els relats, de vegades delirants, sorprenents, amb tocs d’humor, però també de crítica, ofereixen una mirada literària sobre qüestions com la llibertat, la memòria o la censura.
Amb aquests textos, els autors reten homenatge al Museu de l’Art Prohibit, inaugurat a Barcelona l’any 2023 i clausurat només un any i mig després. Un tancament no desitjat ocasionat per les pèrdues econòmiques a conseqüència de les protesteslaborals que van afectar l’accés del públic al museu. Amb la clausura, els relats contribueixen més que mai a mantenir vives les obres que s’hi exposaven i posen el seu granet de sorra en la lluita contra totes aquelles mesures que intenten coartar la llibertat.
PILAR DUOCASTELLA
«El relat està escrit per instint, com si fos una de les muses de Picasso»
«Vaig escriure el relat per instint», confessa l’escriptora Pilar Duocastella, de Castelltallat, que signa el conte Un clau al mig del pit. Es tracta d’un relat inspirat en Suite 347, uns gravats de Pablo Picasso que es van exposar per primera vegada l’any 1968 a la galería Louise Leiris, a París, on es va haver d’habilitar una sala privada d’accés restringit als adults perquè «eren uns gravats carregats d’erotisme», explica l’autora. Al principi, es va fixar en la qualitat artística de l’obra, però, després d’analitzar-la diverses vegades, també hi va veure representat «el sofriment de moltes de les seves muses». Així, va decidir posar-se a la pell d’una d’elles per escriure el relat i explicar la història des d’una perspectiva que posa llum als maltractaments i al poder que exercia sobre elles. «Ho vaig escriure per instint i, en llegir diverses biografies sobre l’artista, vaig veure que no estava tan desencaminada».
LLORENÇ CAPDEVILA
«La idea és mostrar que el franquisme està en hibernació»
«És una obra que em va impactar», explica l’escriptor bagenc Llorenç Capdevila sobre Always Franco, d’Eugenio Merino, que mostra el dictador congelat dins una màquina expenedora. «La sensació que em va donar és que el franquisme està en hibernació, però a punt per ser servit». Aquesta és la idea que inspira en el seu relat, El desgel, que explica la història d’un treballador que participa en una trobada amb els companys de feina als Alps. Allà, el protagonista, «un personatge vulgar i misogin», cau en una glacera i es troba amb l’infern, però, com descriu Capdevila, no és un infern de foc, sinó un infern de gel». Tal com expressa en el conte, «el diable prefereix conservar les ànimes que li han servit intactes, fresques, per esperar el desgel perquè li tornin a fer servei».
IMMA CORTINA
«Em vaig imaginar Goya evocant la seva musa, la duquessa d’Alba»
Quan l’escriptora manresana Imma Cortina va visitar el Museu de l’Art Prohibit, tenia entre mans el seu darrer llibre, El dibuixant d’indianes, una novel·la ambientada al segle XVIII. Potser per això, entre totes les obres, en va escollir una de la mateixa època, Caprichos, de Francisco de Goya, uns gravats «molt satírics amb la societat del moment, en què l’artista desafia el neoclassicisme i deixa entreveure trets del romanticisme». L’obra acabaria sent prohibida per la Inquisició, i és precisament el moment d’espera de la resolució que dona forma el relat. «M’imagino Goya esperant i pensant en la seva musa, la duquessa d’Alba, evocant-la amb els sentits que li quedaven quan ja havia perdut l’oïda». Abans de conèixer el veredicte, en el conte li arriba una carta misteriosa.
DAVID CLUSELLAS
«Europa és com una dona amb obesitat: és abundant, però feble»
«Quo vadis, Europa?», que en llatí vol dir «Cap a on vas, Europa?», és el títol del relat i la pregunta que es va plantejar l’escriptor avinyonenc David Clusellas en escollir l’obra Freedom fries: naturaleza muerta, de Yoshua Okón. Es tracta d’una vídeoinstal·lació que denuncia la societat del consum amb la imatge d’una dona amb obesitat mòrbida, nua i estirada sobre una taula d’un McDonald’s. De seguida, Clusellas hi va veure una metàfora d’Europa: «És benestant i rica, però alhora limitada, feble i gairebé immòbil». A partir d’aquesta idea, fa créixer el relat per abordar reptes actuals com l’auge de l’extrema dreta, la immigració o el conflicte d’Ucraïna. «Quan vaig escriure el conte la situació ja era complicada, però, avui, encara ho és més: no només tenim els russos, sinó que ara sembla que Trump es vol annexionar a Groenlàndia».
JORDI ESTRADA
«Em va cridar l’atenció la força que pot tenir una capsa de mistos»
«Em va sorprendre com un objecte tan inofensiu com una capsa de mistos podia formar part del Museu de l’Art Prohibit», recorda l’escriptor manresà Jordi Estrada. En informar-se’n, va descobrir que pertanyia a una acció reivindicativa del grup feminista argentí Mujeres Públicas a favor de l’avortament. L’obra es va exposar al Reina Sofia el 2014 i va ser censurada arran d’una denúncia de l’Associació d’Advocats Cristians per la inscripció sobre la capsa:«La única iglesia que ilumina es la que arde». Partint d’aquest context, Estrada ha construït el relat Vols foc?, que parteix del robatori d’aquesta peça al museu per explicar «una història d’amor, però en el costat fosc». En nom de l’amor, afirma, es poden fer coses bones, «però també es maten dones i se sotmeten països». «Quan l’amor esdevé obsessió, diu, «provoca un incendi personal que pot ser tan devastador com qualsevol incendi real».
XAVIER MAS CRAVIOTTO
«La literatura és un diàleg constant amb altres disciplines artístiques»
«La literatura és un diàleg amb altres disciplines», considera l’autor navassenc Xavier Mas Craviotto, que en visitar el Museu de l’Art Prohibit es va fixar en Banksy. L’artista li evocava records de la seva estada a Bristol, ciutat natal de l’artista anònim on va residir quatre anys mentre impartia classes de català. D’entre les seves obres, es va decantar per Smiling Copper, on apareix un policia armat fins a les dents amb una cara somrient al rostre. A partir d’aquesta imatge, ha construït un relat sobre una família benestant que veu com la normalitat es trenca quan una filera d’agents envolta la urbanització on viuen. «En poc temps, hem viscut escenaris apocalíptics i volia retratar una situació extrema, en què policia, més que protegir, oprimeix».
MARIA DOLORS GUÀRDIA
«L’obra recorda les coreanes violades en la Segona Guerra Mundial»
«L’obra em va cridar l’atenció perquè em transmetia pau, però després vaig comprendre que al darrere hi havia un missatge d’esperança», explica l’escriptora solsonina Maria Dolors Guàrdia. En el seu cas, es va decantar per The Statue of a Girl of Peace, de Kim Eun-Sung i Kim Seo-Kyung, una escultura creada en record de les joves coreanes sotmeses sexualment pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial. Els artistes van rebre amenaces quan l’obra es va exposar al Japó el 2019, on alguns sectors la van considerar propaganda antijaponesa.«Mai no hi ha hagut un perdó públic, i l’escultura s’ha convertit en una icona de pau», destaca. En el seu relat, imagina una noia que vol fer un treball de recerca i que passa una nit al museu, asseguda al costat de l’estàtua, en una vetllada plena de confidències.
ANTONI PLADEVALL
«Em vaig inspirar en una corona que, en el fons, és una trampa mortal»
«Pot semblar una corona, però és una trampa mortal», adverteix l’escriptor osonenc Antoni Pladevall sobre Piège à loup, d’Amina Benbouchta, l’obra del Museu de l’Art Prohibit que ha inspirat el seu relat. La peça mostra una trampa per caçar llops amb el cèrcol dentat obert, disposada sobre un coixí senyorial que evoca una corona. «S’hi associa la institució monàrquica amb el patiment i la mort», destaca Pladevall. L’obra havia de formar part de la inauguració del Musée Mohammed VI de Rabat el 2014, però es va retirar per no ferir la sensibilitat del rei. «En el relat, imagino la discussió acalorada entre els responsables del museu sobre la conveniència d’exposar-la», explica Pladevall, que en el conte inclou una reacció inesperada del públic davant la censura artística.
LLUÍS MONTOLIU
«Sempre hi pot haver un cor bo i noble enmig de la violència»
«Sempre hi pot haver un cor bo i noble enmig de la violència», defensa l’escriptor Lluís Montoliu. El seu relat es basa en l’obra Espectador de Espectadores, d’Equipo Crónica, un col·lectiu artístic que retratava la realitat social dels últims anys de la dictadura. En la seva participació als Encuentros de Pamplona, un festival d’avantguarda celebrat el 1972, van presentar un centenar de figures de cartó pedra que representaven un agent de la policia secreta franquista. «La majoria de peces van ser colpejades, i fins i tot, robades», explica. Tot i això, una va sobreviure, i és la que es va exposar al Museu de l’Art Prohibit. Per a Montoliu, aquesta figura simbolitza el cor noble del policia que protagonitza el seu relat. Un noi que s’esforça per mantenir-se íntegre enmig de l’ambient hostil d’una comissaria dominada per la violència.
MIRACLE SALA
«De Guatánamo han sortit obres que expressen el desig de llibertat»
La història d’un presoner innocent de Guantánamo i la d’una iguana, animal autòcton de la zona des de fa mil·lennis, s’entrellacen al conte Oda a la llibertat de l’autora moianesa Miracle Sala, inspirat en vuit pintures dels artistes Abdualmalik Abud, Muhammad Ansi i Sabri Al Qurashi. «Hi va haver una època en què, a la presó de la base naval nord-americana a Cuba, permetien fer classes de dibuix i, fins i tot, algunes obres es van exposar a Nova York. Però van tenir tant impacte que es va prohibir que en sortís cap més», explica. Per a Sala, el valor d’aquestes peces supera la qualitat artística, ja que expressen «les ganes de llibertat de presos tancats arbitràriament». Sala diu que, tot i que estaven al costat del mar, no el podien veure, en estar aïllats, i molts optaven per pintar-lo.
JOSEP MARIA SOLÀ
«En el relat, jugo a buscar l’èxtasi que avui encara provoca furor»
Una jove amb guants i mitges de làtex que es dona plaer a si mateixa és la imatge que l’artista Juan Francisco Casas representa a L’estasidilatex i és l’obra que va inspirar l’escriptor calafí Josep Maria Solà. El dibuix, exposat a la Galería Fernando Pradilla de Madrid, va generar queixes, amenaces i pintades perquè el rostre de la noia evocava la imatge de Santa Teresa en la famosa escultura barroca de Gian Lorenzo Bernini. Justament aquesta provocació és la que Solà explora en el seu relat, on imagina Bernini passejant pel barri del Trastevere de Roma fins que troba la noia que li servirà de musa. «A partir d’aquí, comença el divertimento i la ironia», explica Solà, que mostra a l’escultor fent esbossos fins a capturar aquell èxtasi, «que avui encara provoca furor».
PEP GARCÍA
«El conte relata com l’autor recull d’amagat hòsties consagrades»
«Quina força que té i quina mala llet, en el bon sentit de la paraula». Aquest va ser el primer pensament que va tenir l’autor manresà Pep García en veure per primera vegada Amén, d’Abel Azcona, a l’antiga cripta del Konvent de Cal Rosal. L’obra, de grans dimensions, forma la paraula «Pederàstia» amb hòsties consagrades i va generar múltiples denúncies quan es va exhibir per primer cop a Pamplona el 2015. «El que més em va impressionar és el procés creatiu», explica García, ja que l’artista va assistir a diferents misses per aconseguir les 242 hòsties que formen la peça. Partint d’aquest procés transgressor, l’escriptor ha construït un relat que ficciona com l’artista es fa passar per feligrès per passar desapercebut. Amb el llibre publicat, explica que té pendent fer arribar el conte a Azcona com a reconeixement «a la seva valentia».
