"El manantial", una pel·lícula reaccionària i sense consciència social

Hi ha poques pel·lícules que siguin tan bones pel que fa a la posada en escena, a l’estructura del guió i a la interpretació i, a la vegada, tan reaccionàries, tan mancades de la menor consciència social, com "El manantial", que el veterà King Vidor va rodar per a la Warner l’any 1949, segons l’obra d’Ayn Rand. Els personatges són portadors d’una ideologia marcada, representants d’una forma de veure el món, més que de carn i os. Tanmateix, axó no destorba pas el desenvolupament de la trama, perquè tots ells giren al voltant del mite individualista representat per l’arquitecte Howard Roark, l’home escollit com a líder per damunt de la societat.

No resulta gens estranya aquesta forma de pensament, venint de l’autora de la novel·la, ella mateixa encarregada del guió, sense permetre canvis ni intromissions, cosa molt rara en els grans estudis de Hollywood. Ayn Rand es deia realment Alisa Znoviévna Rosenbaum, nascuda a Sant Petersburg el 1905 de família jueva. Es va exiliar als EE.UU. el 1926, el país dels seus somnis de llibertat. Seguidora de les doctrines del superhome de Nietzsche, després les va matisar en el sentit de donar més importància a la raó que als sentiments. Per a la seva filosofia objectivista, la persona cal que es mogui per la seva ferma voluntat de domini, sense compassió ni fraternitat, les anomenades virtuts que només fan nosa per a l’evolució humana. A part d’"El manantial" -"La deu", en versió catalana-, va escriure dues novel·les més de vàlua: "Els que vivim", de caire autobiogràfic, i "La rebel·lió d’Atlas", una vaga d’empresaris i líders socials contra el col·lectivisme.

La figura de Howard Roark s’inspira en la del gran arquitecte americà Frank Lloyd Wright. De fet, Ayn Rand l’admirava i volia que treballés a la pel·lícula, però no va poder ser, a causa dels seus elevadíssims honoraris. Amb tot i això, els decorats d’interiors mostren grans espais sense envans i amb molta llum, mentre que les façanes dels edificis son de línies definides, sense ornamentació afegida i integrats a l’espai ambiental. Fins i tot en els dibuixos que presenta Roark es pot distingir, per exemple, la famosa Casa de la Cascada.

El manantial és una oda al capitalisme ferotge i al lideratge dels elegits. El personatge de Dominique Francon lluita contra la seva voluntat de ser lliure i la força de la seva atracció per en Roark, plasmada en l’escena de la pedrera. Els grans periòdics modelen l’opinió pública d’éssers com xais i els grans propietaris aixequen gratacels com si res. L’al·legat de Roark davant del jutge penal, després d’haver dinamitat les Llars Cortland, és tota una declaració de principis, per si no hagués quedat clar.

I ara fem una mica de safareig. Gary Cooper, catòlic faldiller, casat des de sempre amb la Veronica Balfe, als seus 47 anys es va enamorar dels 24 de la novençana Patricia Neal. Ella va quedar embarassada i ell, malgrat les estrictes normes de la seva religió, la va fer avortar. La noia es va casar quatre anys després amb Roald Dahl, escriptor i as de l’aviació, amb qui va tenir cinc fills.

Subscriu-te per seguir llegint