L'elit espanyola del documentalisme debat a Manresa: quan s'han de sacrificar idees per necessitat

"Volem que Manresa es converteixi en un plató de cinema, també de no-ficció". I per això, segons va detallar Aleix Farrés, responsable de la Manresa Film Office, la ciutat va acollir aquest dissabte la segona edició del Fòrum de Documentalistes tot reunint l’elit espanyola del sector. La trobada, organitzada per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya amb el suport de la federació de productors PROA-PRODOCS, va comptar amb cinc taules rodones obertes i reunions professionals a porta tancada per crear sinergies i animar-los a escollir la capital bagenca a l'hora de filmar els seus pròxims projectes.

Com es fa per convertir una idea en una peça documental? Quin procés creatiu s’ha de seguir? És millor planificar-ho tot o navegar la incertesa? Quin paper hi juguen els diners? Aquestes preguntes tenen tantes respostes com documentalistes hi ha al món, i els cinc ponents de la primera taula rodona de la jornada, sota el nom "De la idea a la pantalla", així ho van demostrar.

Un projecte per a tu o per a un altre

Apostar per una idea pròpia, caure en els encàrrecs o totes dues. Aquesta va ser la primera qüestió a debat. Com Paula Palacios (nominada als Goya el 2020), n’hi ha que prioritzen els projectes d’autor tot i respectar els encàrrecs. «Si me’ls plantejo és per necessitat, però crec que si no t’hi enamores, no el pots tirar endavant», assegura. Per a d'altres, com Elena Molina (nominada als Goya enguany per "Flores para Antonio"), hi ha una fina línia entre fer el projecte que vols i el que et demanen. «A vegades també els acabes sentint com projectes personals», sigui per la connexió amb el tema a tractar o bé amb els protagonistes.

Els diners, però, també hi tenen un pes decisiu. I tant és així que José Luis Hernández (guanyador del premi Documental al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga el 1993) creu que «les idees sempre van lligades al pressupost, perquè jo en tinc moltes, i de molt interessants, que mai podré fer perquè no tindré el finançament».

Això sí, independentment de si es tracta d’un projecte propi o d’un encàrrec, Paco Ortiz (nominat als Latin Grammy el 2013 per «Real. MIguel Poveda») ho té clar: «un documental ha de tractar temes incòmodes, que toquin la moral, això és el que et dona dignitat».

Planificar o anar a l’aventura?

També es va parlar sobre el procés creatiu, un altre aspecte sobre el qual cadascú té el seu savoir-faire. Per a alguns, com Lupe Pérez-García (Premiada al Festival de Cine Europeu de Sevilla per «Patrás ni pa»), el treball previ d’informació, documentació i guió és essencial per vertebrar la peça i tenir un full de ruta sobre el qual operar. En canvi, d’altres com Paula Palacios o Paco Ortiz són més d’agafar la càmera i provar sort. «Tot guió que he fet abans de gravar acaba a la paperera, per això no en faig», va sentenciar el documentalista.

La responsabilitat

Un dels darrers temes que es va tractar va ser el de la responsabilitat en termes de quan pagar als protagonistes d’un documental i quan no. Palacios, per exemple, troba bé «que la persona rebi alguna cosa a canvi de dedicar-me tota una setmana, que és el que puc trigar a fer la seva part del documental». De la mateixa manera, Ortiz creu que «és ètic que treguin benefici de compartir la seva història».

Però hi ha casos i casos. Un assistent, de fet, va obrir un nou meló: si documental tracta d’un delinqüent, un criminal o un assassí, també hauria de cobrar? La resposta dels ponents va ser unànime. I, clarament, va ser «no».

Al llarg d’aquest dissabte es van fer quatre taules rodones més, en què altres professionals van indagar en aspectes importants dins el sector, com ara la qüestió de les despeses, llicències i l’accés a arxius audiovisuals, la no-ficció en l’àmbit de l’educació, els models de les ajudes i l’ús de la intel·ligència artificial.

Subscriu-te per seguir llegint