"Germans de sang" reviu la llegenda

Les produccions de teatre musical català, produccions pròpies o foranes adaptades, han tingut moments que han marcat un punt d'inflexió, sigui en un clar avenç en el camí o perquè determinats muntatges han restat en la retina i la memòria de l’espectador.

Clarament, la companyia Dagoll Dagom ha contribuït en aquest particular mapa temàtic dels musicals amb un evident moment cúspide com va ser "Mar i cel".

"Sweeney Todd", "Rent", "T’estimo ets perfecte… ja et canviaré", entre tants i tants altres muntatges, van tenir la seva versió en català, que van marcar aquests punts d’inflexió. Entre ells un que aquests dies viu els seus dies de revival al mateix escenari que va veure la seva primera producció en català: "Germans de sang". Inflexió i memòria.

El teatre Condal de Barcelona torna a acollir la reposició del musical de Willy Russell ("Educant la Rita", "Shirley Valentine"), en aquesta ocasió sota la direcció de Daniel Anglès i encapçalant el repartiment Mariona Castillo, Triquell, Albert Salazar i Roc Bernadí, i fent un especial esment, entre l’elenc del muntatge, a l’actor artesenc Ferran Soler. "Germans de sang" torna a l’escenari del Condal trenta anys i escaig després. I aquesta reestrena és una redescoberta majúscula.

"Germans de sang", "la història de dos germans, nascuts del mateix cos però ben distants. Van ser bessons fins al moment del part, però varen viure així en móns a part". En estructura retrospectiva, la peça de Russell desenvolupa la particular història d’aquests dos germans bessons, amb el rerefons d’una Anglaterra amb una societat amb abismals diferències de classe, i tracta qüestions com el poder i les possibilitats de sobreviure i viure a través de les vides d’en Mickey (Salazar) i l’Eddie (Bernadí). "Com serien les nostres vides si no haguéssim nascut on hem nascut?".

L’actual "Germans de sang" és un pas endavant, una actualització i una relectura eficient i vàlida, en una proposta escènica molt plàstica i expeditiva. En certs passatges, és més conceptual que narrativa, però transcendeix a una meticulositat, a un nou prisma des del qual enfocar i rellegir la història, la proposta i el muntatge. La força de la història conté una narrativitat amb un funcionament diàfan pel que fa a aquest treball basat en la conceptualitat, la cerca del poliedrisme dels personatges per no caure en estereotips, el treball amb els colors i els espais, símbols de l’evolució escènica de la història, formen part d’aquesta relectura i revisió d’excel·lent factura i resultat.

Els i les intèrprets que formen part de l’elenc, que donen vida als personatges no protagònics, però que també formen part de la història, tenen un pes determinant en aquesta idea com a cor grec, tant en una part més musical com en una part més física amb l’excel·lent i destacat treball coreogràfic d’Ariadna Peya. Molt ben integrat en la història, però fonamentalment, el concepte que vol transmetre com a cor. El moviment que traspua moviment, impuls, sentiment, concepte sobre aquella part visible però silenciosa.

L’enllaç narratiu del cor amb la història, el Narrador, com a articulista de tot allò que està succeint a escena, però també és veu i analista dels fets. Sorprenent i destacat treball de Triquell, en una vessant interpretativa molt particular i amb un resultat completament òptim.

I els personatges i els seus intèrprets, alma mater de la història que fan vibrar, emocionar i sentir el silenciós espectador. Eficaç el tàndem Bernadí-Salazar com a Eddie i Mickey, respectivament, amb remarcable esment per a Albert Salazar en la seva primera incursió en l’escena musical. Un gran repte ben assolit. I sense cap mena de dubte, el puntal, personatge totèmic amb la fascinant i emocionant Mariona Castillo com a Senyora Johnstone. Sense paraules. Impecable.

Per als espectadors veterans, que ja assistissin a l’anterior muntatge, recomanable experiència per repetir. Per al nou espectador, quina gran troballa i descoberta.

Subscriu-te per seguir llegint