«La gran anomalia és que l’escena local de blues sigui tan anglesa»

«Quan tens un fill i surts de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, el primer trajecte que farà per anar a Solsona seguirà el riu... Quan vaig començar a rumiar el disc, aquest pensament va ser com un detonant». El solsoní Eduard Gener (1985), paradigma de la música negra (swing, jazz, soul...) en català, torna a l’escena musical després de quatre anys d’absència en els quals ha sigut pare i ha engegat el Jezz Club com a programador. Amb Cardener, el seu sisè disc, manté el seu segell i incorpora, de nou, la guitarra. Nou temes amb el riu com a espai protagonista d’unes històries on la sonoritat llatina conviu amb el swing i la cançó. Gener (piano i veu) el presenta aquest divendres a la Sala Petita del Kursaal (20 h) acompanyat d’Andreu Moreno a la bateria, Toni Vilaprinyó al baix i Javier Juanco a la guitarra.

El Cardener l’acompanya, en tots els sentits.

De tota la vida he pujat i baixat el Cardener. I això que és un riu molt fred, la gent a Solsona no ens hi banyem (riu). La meva mare és de Cardona, de Solsona el meu pare. La meva família tenia un llogaret, que ja no hi és, a peu de riu entre Solsona i Sant Llorenç, Cal Davesas... Encara que les cançons parlin de temes universals sempre busco l’excusa per ubicar-les en un context, en un imaginari. El disc, per exemple, comença pel mar i acaba al Cardener, i pel mig Montserrat. Tots els músics busquem un relat i per a mi el territori és molt important.

Per què?

Sempre he tingut molt present el meu espai, on he nascut i he crescut. El músic o l’artista que vol fer una obra, si no l’ubica en un context que conegui passa a ser com una imitació d’alguna cosa que no li és pròpia. És com si jo fes blues de Kansas City quan no hi he estat mai…

No se sentiria còmode?

Exacte. Per a mi, la llengua i el territori són fonamentals.

A «Cardener» recupera la guitarra espanyola. Per què?

Catalunya és un país de guitarres i en totes les propostes que tenen èxit n’hi ha. He fet tres discos sense guitarres perquè soc pianista i no em porto del tot bé amb els guitarristes (riu). Xoquem, som instruments harmònics i s’ha de decidir qui cedeix la quota a qui. Sempre m’havia costat molt com a productor musical integrar la guitarra dins la meva música perquè està composta a partir de piano i trobar un guitarrista que s’amolli era difícil. Però ara volia treure un so més càlid, més mediterrani i, precisament, el baixista que porto des de fa temps, el Toni Vilaprinyó és també guitarrista. I hi ha la confiança per dir-li on mana el piano.

Què li aporta, al seu so?

Dolçor, la guitarra és un instrument que embolcalla molt bé la música. Per a mi és l’instrument pop per excel·lència. I Cardener sona molt bé en el sentit pop, no dels 40 principals, però té el seu caràcter. La mescla l’ha fet el Roger Rodés, el millor enginyer de so del país. Amb el temps, aprens a treballar amb la gent adequada i a donar les indicacions adequades. I al disc es nota. Abans, la tendència era fer-ho tot jo.

S’ha de deixat acompanyar...

Sí, els tres primers treballs els vaig fer amb discogràfica. El tercer me’l vaig fer jo al 100%, a Solsona; el quart i el cinquè tot jo. N’he après molt. L’òptim, després de la travessa pel desert, és saber on estan els teus límits, en què ets bo i en què no i envoltar-te de gent millor que tu.

Si un músic o un artista no ubica la seva obra en un context propi és com una imitació

On estan els seus límits?

Tinc traça per a la producció i la composició, el discurs, les lletres... Com a pianista em defenso i en la resta conec gent millor (riu).

Ara transita per sons llatins sense abandonar la música negra i en català. Se sent una rara avis?

Si pensem en la música a Catalunya com diferents rius per on baixen músiques i tradicions, el meu està ben sec… Hi ha exemples, com Guillem d’Efak o Núria Feliu en els primers discos. Després, Guillamino o el funk de Fundación Tony Manero… però són bolets aïllats. Ni la indústria hi ha cregut massa anys ni ells han aguantat massa anys. I clar, de tradició podria haver-n’hi perquè jo escolto hip-hop en francès, hip-hop en italià, jazz italià… A cada dècada en surten de nous. Aquí no passa. Hi ha artistes que fan música negra a Catalunya, però la fan en anglès. A Barcelona hi ha hagut una escena de R’n’B... però aquesta gent no ha tingut mai l’ambició de cantar en la seva llengua, en català o en castellà. És molt trist.

Per?

Em costa molt entendre perquè una persona canta en anglès si no és la seva llengua: s’hi està deixant el 50% de la possibilitat d’ubicar allò en un públic que l’entengui, que sàpiga com és, qui és, què pensa i d’on ve. No és massa explicable que jo estigui bastant sol fent això, és una tradició escapçada.

Però, a què ho atribueix? A la indústria?

Vols que et digui la causa? És una mica flipada, però…

Endavant.

Bàsicament, Espanya no va entrar a la Segona Guerra Mundial.

L’escolto.

Els països que tenen molta música negra nacionalitzada, italians, Paolo Conte o Pino D’Angiò... van saber agafar la influència nord-americana i fer-ho en italià; a França, el hip-hop és gairebé indústria nacional. Jo ho atribueixo al fet que els EUA van arribar amb la seva música, els seus discos, i aquí ens vam quedar amb el règim franquista: cançó melòdica i copla... La tradició de música negra ni va arribar igual ni es va implantar.

Tot i els intents?

Sí, als 60 n’hi va haver, amb Núria Feliu o Guillem d’Efak, quan les discogràfiques hi van apostar. Però potser es van fer adaptacions, versions, pocs temes propis i no hi va haver continuïtat. Llavors, va ser el torn dels cantautors. És evident que hi ha músics que han fet blues en català, com Quico Pi de la Serra… Casos n’hi ha, però per a mi, la gran anomalia és que l’escena local de blues i R’n’B sigui tan anglesa. I entenc que és per estètica.

Què vol dir?

Que hi ha gent que viu de l’estètica: Si jo porto un grup de swing en anglès, quatre músics que semblen de Chicago, ningú no es fa preguntes. Però això no quedarà, no arrossegarà la gent que parla en català o en castellà i que vol sentir música que la representi.

Amb guitarra o sense, Eduard Gener advoca per aquesta línia. És una reivindicació?

No, la reivindicació és la necessitat de demostrar alguna cosa i jo no ho he de fer. Es tracta de valorar que som un país normal, que fem tota mena de música en la nostra llengua i que els referents lírics de l’imaginari són dels que podem parlar realment. A comarques sempre ho hem tingut molt clar (riu)

Fer una música ‘diferent’, l’ajuda o el penalitza?

T’hi vols dedicar, a la música? És a dir, jo em dedico a la música, però no em dedico a la meva música, és una part dels meus ingressos, però no és el principal. Si fos així potser hauria agafat l’estela de Llach, Serrat, Dylan i hauria tirat cap allà. No ho he fet perquè m’avorriria. Estic content de com soc perquè soc jo al 100%. Soc conscient que no hi ha prou riuada i que la indústria és un reflex del públic que hi ha... Tampoc no faig música actual. Ep! I m’agrada el Llach, però l’artista ha de ser fidel a ell mateix.

La faceta de programador, al Jezz Club, que li aporta?

Estem contents i l’objectiu és créixer. Jo necessito la música en directe, no com a productor o creador, sinó com a públic. I no vull baixar sempre a Manresa a veure concerts. Hi ha dues motivacions: obrir portes als altres músics perquè puguin venir a tocar, que hauria de ser una obligació del gremi, i una aposta pel territori, que Solsona tingui un lloc per anar a veure directes amb clàssica, jazz i música d’autor, no la típica música de festivals.

El seu directe, com l’afronta?

Crec que estem tocant millor que mai. I crec que he trobat el to, més pausat, més explicatiu. 40 anys després m’adono que la meva veu no esta feta per fotre canya i que el meu disc és molt més interessant vocalment i de directe quan és més subtil, quan busca el detall. I així el volem, el directe, més suggeridor i menys impactant. I no sé qui hi haurà a l’altra banda perquè quan fa quatre anys que no toques...Ho afronto com un reinici.

CARDENER, CANÇÓ A CANÇÓ

La portada és una obra pictòrica de Marta Ricart feta amb pigments i aigua del Cardener

FINS AL MAR: «És una cançó que ja ubica el territori i el país on viu la Violeta com un espai irrenunciable. ‘T’estimo fins al mar’. Una advertència al seu amant . Una bossa-nova».

BENTROBAT: «Parla del meu fill, Benet. És la cançó de cantautor pesat que li diu al fill com ha de viure. És més pop, swing en el ritme»

SANT GREGORI CALYPSO: «Quan he sigut pare he començat a ser més prudent. Explica una anècdota que em va passar un dia d’agost molt calorós que anava en bici. Rumba amb un vestit de calypso»

MONTSERRAT: «És el nom de la meva dona, dedicada a ella. I em va molt bé pel Cardener, que desemboca abans de Montserrat. Cançó d’amor pop-soul»

UNA NACIÓ: «Parla del territori en general, del Cardener, del baix Cardener i defineix el meu país com a nació. Cardona i Solsona tenim un imaginari comú. Amb base de hip-hop»

LA NOSTRA HISTÒRIA: «Un Rhythm & Blues estil Ray Charles. Parla d’un amor que no va funcionar»

RIGODÓ: «Està basada en el ball de bastons de Solsona. Hi ha una cançó que es diu el Rigodó, que també hi és a Cardona. Els nanos de la Catalunya interior ballen el rigodó, és la música de moda en contraposició amb el reggaeton, més urbà i mes dolent. Una forma de batxata, una mica caribenya».

JO TINC LA LLUM DEL SOL: «Enèsima cançó d’amor cap als fills. Un swing»

CARDENER: «Amb forma de blues i ritme de swing. Seria la definició del riu i del país i de com percebo jo la vida a Solsona, un lloc tranquil»

Subscriu-te per seguir llegint